OPINIÓ
L’inoblidable discurs d’acceptació que Meryl Streep pronuncià a la gala de lliurament dels Globus d’Or 2017, en què va fer clara referència, sense esmentar-ho, al president electe dels Estats Units Donald Trump, va donar la volta al món i va aconseguir una irada resposta del nou president, que titllà a Streep de ser “una lacai de Hillary” i d’estar “sobrevalorada” por Hollywood.
Són típics els twuits que Trump envia a través del seu compte personal, cada vegada que se sent amenaçat per les crítiques contra les seves polítiques públiques i la manca de tàctica en els seus discursos. L’actriu va retreure, que personatges públics incitin a la violència amb el seu comportament.
“La falta de respecte provoca més falta de respecte. La violència convida a la violència” va dir, referint-se a un episodi del 2015, que Trump nega a “ulls clucs”, quan sent aquest precandidat presidencial, va causar polèmica en un acte a Carolina del Sud i enmig del discurs, va ridiculitzar, amb gestos inclosos, al reconegut periodista discapacitat, Sergio Kovaleski, del diari The New York Times, que pateix una malaltia congènita que limita els moviments dels braços.
L’actriu, que va sortir en defensa de la immigració i la diversitat d’origen dels seus col·legues de Hollywood i de la premsa, va començar el seu discurs dient que: “Tots els que estem en aquesta sala pertanyem a dos dels sectors més vilipendiats, estrangers i premsa”.
Street, va ressaltar la tasca periodística de l’Associació de la Premsa Estrangera de Hollywood (HFPA), així com la importància d’un periodisme amb principis i amb poder, per a segons va dir: “poder posar-los al seu lloc, per cada situació que causi indignació”.
Però el discurs de l’actriu, ha generat conseqüències negatives per a la cerimònia d’investidura, demà divendres, del nou president dels Estats Units. Molts dels músics i artistes que han estat contactats per l’equip de Trump per a la cerimònia, han dit que no. Com l’estrella de pop Elton John, el tenor Italià Andrea Bocceli i la llegenda del country Garth Brooks, entre d’altres.
Els sondejos mostren al nou inquilí de la Casa Blanca, com un dels presidents més impopulars dels temps moderns, la seva campanya va estar plena de queixes d’integrants del món de la farándula.
El reconeixement
És indubtable que el premi honorífic Cecil B. DeMille atorgat a Meryl Streep, per la seva reeixida carrera cinematogràfica, s’ho té ben merescut, no en va és una de les poquíssimes actrius de Hollywood que té en el seu haver-hi tres Oscars, entre altres, per el seu paper com a actriu principal a “La decisió de Sophie” (1983) i un sens fi de nominacions, així com 8 globus d’or; també es merescut el seu lideratge i l’enorme reconeixement mundial pel seu feminisme, la defensa dels Drets Humans i el seu rebuig a la violència.
Això va dir en el seu discurs:
“Si us plau seieu. Gràcies. Els estimo a tots. Hauran de perdonar-me. He pedut la meva veu en crits i en laments aquesta setmana. I he perdut el cap a principis d’aquest any, així que he de llegir.
Gràcies, Hollywood Foreign Press. Només per continuar amb el que va dir Hugh Laurie, nosaltres en aquesta sala, realment pertanyem al segment més denigrat de la societat nord-americana. Pensin-ho: Hollywood, els estrangers i la premsa.
Però…Qui som? Què és Hollywood? És un grup de gent que ve de totes bandes. Jo vaig néixer i vaig créixer i em vaig educar a les escoles públiques de Nova Jersey, Viola va néixer en una cabana de parcers a South Carolina i va sorgir a Central Falls, Rhode Island. Sarah Paulson va néixer a Florida, i va ser criada per una mare soltera a Brooklyn. Amy Adams va néixer a Vicenza, Itàlia, i Natalie Portman va néixer a Jerusalem. On són els seus certificats de naixement? I la bella Ruth Negga va néixer a Addis Abeba, Etiòpia i va ser criada a Irlanda, crec, i ella és aquí nominada per interpretar a una noia d’una petita ciutat de Virgínia. Ryan Gosling, com totes les persones més agradables, és canadenca. I Dev Patel va néixer a Kenya, va créixer a Londres, i el seu paper és d’un indi criat a Tasmània.
Així que Hollywood està ple d’estrangers i forans, i si ens volen fer fora a tots, no hi haurà res més a veure que el futbol i les arts marcials mixtes, que no són arts.
M’han donat tres segons per dir això, així que: L’únic treball d’un actor és entrar en la vida de persones que són diferents a nosaltres, i deixar-los sentir el que se sent, i hi han hagut (aquest any) moltes actuacions poderoses que han fer justament això. Un treball sorprenent i compassiu. Però n’hi ha hagut una aquest any que em va sorprendre i em va colpir el cor, no perquè fos bona. No hi havia res de bo en ella. Però va ser eficaç i va aconseguir el seu treball: va fer riure a la seva audiència i va mostrar les seves dents.
Va ser en aquest moment quan la persona que va demanar seure al seient més respectable del nostre país va imitar a un reporter discapacitat. Algú a qui superava en privilegi, poder i capacitat per defensar-se. Em va trencar el cor quan el vaig veure, i encara no puc treure-ho de la meva ment perquè no estava en una pel·lícula; era la vida real. I aquest instint d’humiliar, quan està modelat per algú a la plataforma pública, per algú poderós, es filtra cap avall a la vida de tots, perquè dóna permís al fet que altres persones facin el mateix.
La manca de respecte convida a la manca de respecte, la violència incita a la violència. Quan els poderosos fan servir la seva posició per intimidar els altres, tots hi perdem.
O.K., això em porta a la premsa: Necessitem la premsa principal, fer-los responsables, per cada atrocitat que facin. Per això, els nostres fundadors van usar la constitució per protegir la premsa i les seves llibertats.
Així que només vull demanar-los a la Premsa Estrangera de Hollywood i a tots nosaltres en la nostra comunitat que s’uneixin i que donin suport al Comitè per a la Protecció dels Periodistes, perquè necessitarem que segueixin endavant i ells necessitaran que nosaltres salvaguardem la veritat.
Una cosa més. Una vegada, quan estava en un set queixant-me d’alguna cosa, hores extres, o alguna cosa així, Tommy Lee Jones em va dir, “No és un privilegi, Meryl, només ser un actor?” Sí, ho és. I hem de recordar-nos els uns als altres el privilegi i la responsabilitat de l’acte d’empatia. Tots hauríem d’estar molt orgullosos de la feina que Hollywood honra aquesta nit.
Com la meva amiga, l’estimada princesa Leia, em va dir una vegada, ‘pren el teu cor trencat, i converteix-lo en art’. Gràcies. “
