Organitzat per Dones en Xarxa, Cocktails & Blogs, en la seva veintena edició, ens ha presentat a Cristina Fallarás, periodista, escriptora, editora digital i, actualment, protagonista d’un monòleg teatral. L’acte s’ha portat a terme en un reservat de la cocteleria Milano de Barcelona.
Cristina Fallarás a l’esquerra de la imatge
Fallarás ens fa participes de la seva historia. Tot va començar a anar a pitjor quan, el 2008, éssent subdirectora del diari ADN del grup Planeta, el seu director, Albert Montagut, la va acomiadar perquè estaba embarassada. Aixó significava que hauria de cuidar el seu fill i que “demanaria els dies pertinents per baixa de maternitat”.
Així doncs, de sobte, va pasar a “no ser res: acomiadada”. L’any 2010 “no tenia res per donar de menjar als seus dos fills. Li vaig dir al meu marit que la carn que entrés a casa seria només per els nens i nosaltres menjariem pasta, verdures… No sabia què fer. Un dia, a les vuit del matí, farta d’allargar la llet amb aigua per als meus fills, me’n vaig anar a la Creu Roja per demanar un parell de cartons de llet. Em varen dir que tenia que demostrar que era pobra. Vaig insistir i finalment em varen donar la llet que jo demanava pels petits”.
Fallarás ens explica que “el dia 1 de gener de 2010, va decidir llevar-se cada dia a les sis del matí, llegir tots els diaris digitals, i escriure al Facebook un pensament políticament incorrecte, seriós i profund. D’aquesta manera va començar a tenir cada vegada més seguidors. Aleshores vaig tenir la sensació que estaba treballant. Entre d’altres coses vaig dir qui em va despedir. Normalment, la gent explica que l’han fet fora de la feina, però no els noms i cognoms de la persona que ho ha fet”.
El mes de novembre de 2012 li va arribar el desnonament; tot se n’anava en orris. A l’atur desde 2008, no podía fer front a l’hipoteca que tenia per la seva vivenda amb el BBVA. Aleshores va decidir explicar el que estaba vivint: “Exposar allò que una viu en veu alta i a les xarxes Facebook i Twitter. Fer servir la realitat per explicar”.
Fallarás té clar que amb el panorama actual, es necesita un canvi radical. No creu en grans reaccions sinó en el “petit caminet de cadascuna”. La seva opinió és que “s’està expoliant a les clases mitjanes” i que “finalment només quedaran rics i pobres i que, probablement s’acabarà treballant per quatre-cents euros i sense horaris. L’estat del benestar està desapareixent. De tots el meus col·legues ja no en queda cap que tingui ni feina ni sou”, denuncia Cristina Fallarás.
Referint-se als mitjans de comunicación ens diu que “un diari jerarquitza la realitat, no informa. Ara amb les xarxes, t’informen els usuaris als quals segueixes. El relat de la actualitat ja no te intermediaris. Això canvia el poder i l’educació. Gràcies a Internet, qualsevol contingut será lliure”.
El seu ultim llibre “A la puta calle” explica la història d’un desnonament i ha estat considerat com “novel·la negra”: “Perque la meva història, és l’argument d’una novel·la negra”.
El 2011 va escriure “Las niñas perdidas”, on s’explica la investigació, per part d’una detectiu embarrassada, de la desaparició de dues germanes de 3 i 5 anys. La pederastia, el tràfic de drogues, la pornografía infantil, l’abandonament de menors i el consum de estupefaents s’encadenen en aquesta novel·la amb la que va guanyar dos premis: el Hammett, atorgat per la Semana Negra de Gijón, que la va convertir amb la primera dona guanyadora d’aquest premi, i el de Novela Negra L’H Confidencial 2011.
Aquest mateix any va escriure “Últimos días en el puesto del este”. Explica la autora que el va escriure per denunciar les pors. “Em va venir la idea al pensar que si sities a un grup humà, no fa falta que el matis; es destrueixen entre ells”.
Cristina Fallarás es honesta, diu el que pensa i sent i no té por a les reaccions que puguin tenir les seves opinions. Segons ella: “El meu perfil és honest i contestatari”.
