De vegades algú veu en directe l’erupció d’un volcà, el desbordament d’un riu, una gran nevada, una tempesta desfermada… El passat 25 d’agost durant la intervenció de Luis Rubiales a l’assemblea de la «seva» dòcil i ben pagada Federació, es va poder veure què és el patriarcat i, fil per randa, com opera el masclisme; la violència que comporten. Totes les tàctiques i les estratègies.
- Ous
L’explicació de grapejar-se’ls del depredador Luis Rubiales és que Jorge Vilda li va dedicar la victòria i ell li va retornar el gest.
“Me emocioné muchísimo, mucho, hasta el punto de perder el control y llevarme las manos ahí en el momento en el que, nada más ganar el Mundial, tu primera reacción, fue girarte al palco y dedicármelo. Me hiciste así [mou els braços] señalando al palco varias veces. Yo también te dije: no, no, tú, tú, tú. Y en ese momento te hice esa señal de ‘ole tus huevos’, con perdón”.
Li sap greu sobretot per la reina i la infanta, per la Casa Reial. Ho sent també per «todo aquel que se haya sentido ofendido», no per «tothom a qui ha ofès». Tal com ho formula, sembla que ofendre’s sigui un caprici. Després va afirmar que havia estat en infinitat d’actes i de llotges i mai no s’havia comportat així. Sort que en van tenir.
Onze jugadores al camp, sense que els calgui aquest òrgan per fer gols ni proclamar-se campiones, i dos homes fora del camp dedicant-se l’un a l’altre aquesta victòria aliena, apropiant-se-la.
L’al.lusió als ous retrotrau a Miguel de Unamuno. En efecte, en una carta a Joan Maragall proclamava «estas gentes tienen un cerebro cojonudo. Quiero decir que en la mollera en vez de sesos tienen testículos». I potser, afegiria jo, tenen els testicles de pasta de cervell; però com que soc una falsa feminista, no m’ho tinguin en consideració.
- L’agressió (deixem-li de dir «petó»)
L’encalçador primer la justifica dient literalment que va ser un acte espontani, mutu, eufòric i consentit (en trenta minuts de parlament va dir «consentit» no menys de cinc vegades).
Passa a l’atac —hi té la mà trencada— i culpabilitza de manera repugnant i vomitiva la víctima.
“En el momento en el que apareció Jenni [Hermoso], ella me levantó a mí del suelo. Me cogió por las caderas, por las piernas. No recuerdo bien. Me levantó del suelo, que casi nos caemos, y al dejarme en el suelo nos abrazamos. Ella fue la que me subió en brazos y me acercó a su cuerpo. Nos abrazamos. […] Y yo le dije: «¿Un piquito?». Y ella me dijo: «Vale». Fue el piquito durante todo este proceso, con varios manotazos en mi costado y despidiéndose con un último manotazo en el costado y yéndose riéndose”.
És tot un clàssic en les agressions i el maltracte a les dones, denunciat pel fals feminisme una i una altra vegada. És a dir, la jugadora, lúbrica i provocadora, devia anar calenta i ell en va ser víctima; ell, el pobrissó agredit (no sé com ho suporta la seva virilitat).
Deu tenir telepatia perquè a les imatges no sembla que parli gaire. A la compareixença se li va escapar una al.lusió a les dues mans (d’ell) que van «paralitzar» [sic] el cap de la jugadora, mireu-ne la foto. Acostumat al VAR, es deu pensar (en el més pur estil Trump) que és possible alterar el que tens davant els ulls, el que salta a la vista, el que veu tothom. Si una inequívoca agressió filmada pot ser manipulada i negada, on aniran a raure les de les agredides que no puguin mostrar-ne una gravació? La Federació, al més pur estil mafiós, ajuda Rubiales en aquesta abjecta tergiversació. Un altre clàssic.
Atribuir a Hermoso els «manotazos» és pur deliri i projecció. Mirin el vídeo. Després va afegir:
“Yo tengo una gran relación con todas las jugadoras, con todos los miembros de la expedición. Hemos sido una familia durante más de un mes. Y tuvimos momentos cariñosísimos en esta concentración”.
Un superior jeràrquic, família?, moments «cariñosísimos»? Posa els pèls de punxa.
- Instrumentalització de les filles
Però quan literalment se t’arronsen les ungles dels peus és quan ho acares amb el que havia dit una mica abans de l’agressiu morreig.
“El deseo que podía tener en ese beso era exactamente el mismo que podría tener dándole un beso a una de mis hijas, ni más ni menos. Por lo tanto, no hay deseo y no hay posición de dominio”.
En què quedem, el va provocar ella plena de lascívia o ell li va fer un petó angelical? Les violacions són desig o pura estratègia de poder i de domini? Si no hi ha desig, no hi ha agressió o violació?
Al marge de la forassenyada causa-efecte, posició de domini en la relació entre una subordinada i el seu cap n’hi ha sempre. Punt.
L’abusador va manipular les seves tres filles, menors d’edat, i les va fer anar a la sessió. D’una banda, per demostrar que si té filles (mare, ties, germanes, etc.) no pot ser masclista; una argúcia més vella que l’anar a peu desmentida sistemàticament, què més voldríem! De l’altra:
“Hija mía, no llores. Tienes que estar tranquila, contenta, sabes, y orgullosa de quién es tu padre. Tienes que estar orgullosa de quién es tu padre. […] Hijas, aprendedlo, es una lección de vida, vosotras sois feministas de verdad, no el falso feminismo que hay por ahí”.
Com a mètode educatiu dista molt, però molt, de qualsevol escola activa. Aquest home en té la pàtria potestat?
- Feminisme i llengua
S’ha d’agrair que l’agressor ens impartís una lliçó sobre què és el feminisme i la igualtat. Em va tranquil.litzar: en efecte, vaig constatar que soc una falsa feminista.
“Como los que están rindiendo pleitesía al falso feminismo, que es una gran lacra en este país”.
L’us de la paraula «lacra» és ben intencionat i conscient. És freqüent, tot i que inexacte, dir que els maltractes són una lacra. Rubiales, en usar el mateix terme per referir-se tant al feminisme com als assassinats o a les agressions masclistes, les equipara.
Em va entendrir veure que l’assaltant (és que està en tot) feia una ridícula i acadèmica menció al poder abraçador del masculí plural. No hi dedicaré ni un segon, només vull fer notar, d’una banda, la importància de la llengua, el gran valor simbòlic que té i, de l’altra, que ni ell mateix veu clar aquest ús del masculí.
“Creo que ha sido el día más feliz de mis cinco años y pico de mandato, cuando pitó el final la colegiada y nos proclamamos campeones del mundo de fútbol femenino, campeonas del mundo”.
Si el masculí tot ho pot, per què acaba amb aquest «campeonas del mundo»?
Es va indignar perquè una sèrie de polítiques es referien al seu abús amb els termes «vexar», «violència sexual», «agressió»… Les paraules per dir-ho.
- Victimització
Un altre tòpic del culpable: victimitzar-se a tots els nivells. Aquí en van uns quants. Primer:
“Se está ejecutando un asesinato social. A mí se me está tratando de matar. / Hemos sufrido mucho. Hemos pasado por mucho. Hemos tragado mucho. / La emoción era grande y todo lo que habíamos pasado también, habíamos sufrido mucho. / Hemos pasado mucho, Jorge, mucho, este último año”.
Pura projecció. Qui ha patit, empassat, sofert? A qui han tractat de «matar»?
Per cert, que té com una obsessió amb la mort. Arran de l’escàndol milionari de bracet amb Gerard Piqué de traslladar la Supercopa d’Espanya a l’Aràbia Saudita (segons ell, gràcies a això les dones tenen lavabos al camp, una altra cosa és que hi puguin anar i usar-los), va dir.
“Esto es una mafia. No creo que llegue al punto de que me veáis muerto en una cuneta con un tiro en la nuca, pero me siento violado en mis derechos”.
Després és també presumpta víctima de les malvades polítiques, el malfactor diu que les durà als tribunals.
“A estas personas que han dicho esto de mí [«vexar», «violència sexual», «agressió»…], que me han acusado, que están tratando de asesinarme públicamente: me voy a defender. Me voy a defender como cualquier español donde se tiene que defender: en los juzgados. Voy a ejercer acciones contra estas personas”.
Hi té el cul pelat d’anar als jutjats, no tan sols per les denúncies que posa ell, per exemple a la periodista Danae Boronat perquè li ha tacat l’honor, sinó també per les que interposen contra ell. En té diverses. Per a un amant de la família, deu ser un patiment horrorós que un seu oncle, Juan Rubiales, el denunciés a la Fiscalia Anticorrupció perquè l’agost del 2022 va muntar una «festa amb 8 o 10 noies joves», pagada amb diners de la Federació, en un luxós xalet de Salobreña (Granada). Quatre mesos després, Rubiales i els altres directius de la festassa van comunicar a la jutgessa del cas el reintegrament de les despeses.
- Pluja de milions
Per persones com jo, allunyades de qualsevol federació, va ser sorprenent que Rubiales es despengés apujant el sou en viu i en directe (i no en diferit) a Vilda i a d’altres càrrecs.
“Por eso quiero hacer un anuncio aquí que tú no sabes. Y perdóname, Jorge. He activado los mecanismos para que Andreu, comienzo una negociación contigo en la que te invito a que te quedes con nosotros los próximos cuatro años cobrando medio millón de euros al año. Te lo mereces”.
“Y quiero decir otra cosa. Había gente que ha dicho por ahí que cobraba medio millón. No lo voy a decir. 170.000 euros, o 160, 180. No sé lo que cobraba Jorge. Eso sí, si dejaras de ser director deportivo me gustaría que la directora deportiva fuera Montse. Salvo que quiera seguir siendo segunda entrenadora, pero creo que Montse ha hecho un gran papel y se merece también un buen contrato. Oye, yo no veo incompatibilidad en que sea directora deportiva y segunda entrenadora”.
Suposo que Montse és Montse Tomé (que ja l’endemà va tenir la decència de dimitir juntament amb deu persones més de l’equip tècnic de Vilda). Dimitir deu ser un verb rus sobretot per als homes, atès que, malgrat les poques treballadores de la Federació, d’aquestes onze dimissions, quatre són de dones; un percentatge elevadíssim. Vilda, que durant l’esperpèntica intervenció de Rubiales, l’aplaudia servilment i amb ganes, un dia després, en comptes de dimitir, troba, amb gran benevolència, que Rubiales va tenir tan sols un «comportament impropi».
500.000 € l’any pot semblar una quantitat indecent. Més obscè és però el que cobra (a la baixa) l’agressor: 675.000 € anuals + 3.000 € mensuals d’ajut a l’habitatge + 250.000 € per exercici que li paga la UEFA + un percentatge per cada contracte de la federació.
Exigeixo que se sàpiga què cobren les jugadores.
- El milhomes
Hi ha moments en què barreja victimitzar-se i treure pit de les seves gestes com a president de la Federació.
“¿Pero creen ustedes que eso es para sufrir la cacería que estoy sufriendo? ¿Sinceramente lo creen? Otra cosa es lo que uno tenga que decir públicamente. ¿Pero ustedes creen que es para esta cacería? ¿Para que pidan mi dimisión? ¿Es tan grave como para que yo me vaya habiendo hecho la mejor gestión de la historia del fútbol español? ¿Ustedes creen que tengo que dimitir? Pues les voy a decir algo. No voy a dimitir. No voy a dimitir. No voy a dimitir. No voy a dimitir. No voy a dimitir”.
D’una banda, s’apunta a la síndrome de Pablo Picasso i de tants altres «grans homes». No es pot permetre alguna transgressió un home que tant i tant ha fet per, en aquest cas, el futbol? Tanta importància té? No ho compensa? N’importa la vida privada?
L’entrenador Luis Enrique i molts altres personatges, clubs (quin paperot, Barça!) i institucions s’han apuntat a aquest carro. Trist, lamentable i putrefacte.
De l’altra, cinc cops cinc, es veu obligat a dir que dimitirà. No podia mostrar més clarament la seva impotència i inseguretat. No devia veure tan clar que podia continuar amorrant-se al càrrec; si fos així, amb un cop n’hi havia ben bé prou.
Al marge d’aquests set punts, hi ha d’altres detalls que esborronen.
“La gente de bien sabe perfectamente que no hay nada más. / Estamos bajo, en algunos casos, una situación de falta de libertad total. / Mi otra pasión aparte de mi familia y el fútbol es mi país. Amo a mi país. Me duele mi país”.
La mateixa «gent de bé» a qui sempre apel.la la dreta i l’extrema dreta. Com en el cas de «lacra», la tria no és innocent: qui fa el que vol i diu que no té «llibertat», sol ser gent perillosa. Quan sento algú que diu: «Amo a mi país. Me duele mi país», arrenco a córrer.
