La llicenciada. Josefa Ramírez Peña, activista feminista i defensora dels drets humans de les dones andines i indígenes del Perú, amb les quals porta més de 35 anys de treball compromès, va dialogar amb La Independent sobre les esterilitzacions forçades a les quals van ser sotmeses a prop de 300 mil dones i 22 mil homes al seu país.
Una posta de salut de la campanya de planificació familiar a Huaycán. Perú, gener de 1997
(Foto Feminismo.Brasil)
Josefa, sabem que a Huancabamba (Piura) en el Nord de Perú s’ha format aquest any el Comitè de Defensa dels Drets de les Dones forçades a ser Esterilitzades, les quals actualment vénen demandant al govern justícia, explica’ns per què?
A Huancabamba existeix l’Associació de Dones Treballadores Camperoles i Indígenes (AMBHA), una organització de nivell provincial en el Departament de Piura al nord del país, que està promovent la defensa dels drets socials, econòmics, culturals i polítics de les dones i de les seves comunitats. I les dones que estan identificades com a dones esterilitzades o amb lligament formen part d’aquesta organització, i elles han decidit formar el Comitè de Defensa dels Drets Humans de les Dones forçades a ser Esterilitzades.
El 3 de març del 2013, en el marc d’una assemblea general promoguda per la AMHBA, es crea el Comitè amb la finalitat de donar a conèixer la situació de les dones esterilitzades a Huancabamba, després de 16 anys d’haver-se produït el Programa de Anticoncepció Quirúrgica Voluntària (AQV), com a part d’una política de control de natalitat i combat a la pobresa implantada pel govern d’Alberto Fujimori. Va ser així que des de l’any 1996 fins al 2000 es van practicar esterilitzacions forçades a tot el país, afectant a les dones de Huancabamba. I fins avui, les dones esterilitzades continuen sense cap tipus de solució al seu problema.
Per què aquest programa de AQV no va tenir res de voluntari? què va succeir?
Perquè els operadors de salut (professionals de la medecina, la infermeria i de promoció de salut) van realitzar les esterilitzacions a les dones sense un consentiment informat. És a dir, va ser una imposició, una esterilització forçada, perquè va ser en contra de la seva voluntat. Va ser un delicte de lesa humanitat comès pel govern de Fujimori contra els cossos i autonomia de les dones. No totes es donaren compte de la magnitud d’aquesta intervenció, no totes van ser orientades per part del personal de salut que va realitzar les esterilitzacions.
Huancabamba té 8 districtes, Huarmaca, San Miguel del Faique, Lalaquiz, Sondorillo, Carmen de la Frontera, Sóndor, Canchaque i Huancabamba, en cadascun d’aquests districtes es van fer les lligadures, però el més afectat va ser Huarmaca on més de mil dones van ser esterilitzades de manera forçada. Fins al moment, el Comitè ha aconseguit empadronar a 200 dones afectades per l’esterilització. Es fa un càlcul que d’arribar a fer una recerca exhaustiva en Huancabamba es podria identificar prop de 2 mil casos. Per exemple, en Anta (Cuzco) en el centre del Perú, hi ha documentats aproximadament 4 mil casos.
Comité de Dones esterilitzades
Com van viure les dones organitzades de l’AMBHA els anys de govern de Fujimori? Com van experimentar la seva política d’esterilització forçada?
L’AMHBA es va formar l’any 1993, a tres anys d’iniciat el govern de Fujimori, amb la finalitat que les dones indígenes i camperoles de Huancabamba tinguin un espai organitzatiu de conscienciació i defensa dels seus drets. Però entre el 1992 i 1993 succeeix el que es coneix en la història peruana com la confrontació polític-militar dels grups terroristes alçats en armes amb l’exèrcit peruà. A partir de l’any 93, l’organització de dones va sofrir un dels pitjors embats del govern fujimorista contra els drets humans, ja que el 05 d’abril Fujimori dóna un cop d’estat establint una dictadura. A partir de llavors, declara diverses zones del país en estat d’emergència política i militar. Huancabamba en va ser una d’elles, perquè se sospitava, equivocadament, que a la zona hi havia terrorisme. I sense cap prova, van ser imputades dones i homes, i injustament empresonats i detinguts. En aquest context, una de les dirigentas de l’AMBHA, la Secretària de Comunicació i Cultura, va ser detinguda injustament i violada a la presó pels policies. Aquest fet va crear una situació terrible de por i incertesa. La gent va quedar molt copejada i l’organització de dones afeblida. Anys més tard, s’estableix una espècie de “pacificació”, quan àdhuc l’organització no acabava de recuperar-se, i el Ministeri de Salut, liderat pel Dr. Aguinaga i amb el vistiplau de Fujimori, decideixen implantar una política d’esterilització per al control de la natalitat. Les raons que la fonamentaven tenien poc pes: el país estava en crisi econòmica i els recursos no aconseguien per a tota la població, per tant, les dones haurien de ser esterilitzades. Les zones on es decideix esterilitzar a les dones, van ser zones on suposadament estaven els terroristes i la gent més pobra i més marginada: el Centre Andí (Cuzco, Ayacucho, Huancavelica, Junín, Cerro de Pasco), la selva de Loreto i el Nord Andí (La Llibertat, Cajamarca, Piura en costa i serra).
Què va succeir llavors, com és que van començar a esterilitzar de forma tan impune?
Amb la política ja implantada, el personal de salut va començar a amenaçar a les parelles de les dones que si no donaven el consentiment de ser esterilitzades anirien a la presó. D’un altre banda, les operadors i els operadors de salut havien de complir amb metes mensuals perquè sinó els rebaixaven el sou. Llavors, es va iniciar una espècie de cacera humana, on el personal de salut de totes les províncies sortia a les comunitats i pràcticament perseguia a les dones perquè s’operin. Arribaven amb les ambulàncies a les seves comunitats i se’n portaven a les dones per força al centre de salut, les tancaven en una sala i no les deixaven sortir. I així, les operaven, una després d’una altra. Així van succeir les esterilitzacions, amb total impunitat, ningú a les seves comunitats va voler parlar, era un gran trauma, com si fos una guerra de terror, perquè les dones pensaven que els passava solament a elles, que estaven soles. Les pujaven a una llitera i els tallaven la panxa, fins a fins i tot se sap que van perforar la bufeta de les pacients. Van ser fets atroços i dramàtics per a les dones andines i indígenes. En altres llocs, com el cas de Huancavelica, les dones van morir a la sala d’esterilitzacions. A Huancabamba s’han reportat casos de dones que van morir després de l’operació. Molts d’aquests casos no estan consignats perquè el sector salut va preferir protegir-se d’aquest delicte i han esborrat les dades.
Actualment, quines mesures ha pres l’Estat Peruà?
Actualment, el Ministeri Públic ha obert un procés de recerca. El Fiscal ha decidit investigar aquest delicte. De la recerca de la doctora i defensora de drets humans, Giulia Tamayo, realitzada entre els anys 1997 i 1999, en els mateixos llocs on es van aplicar les AQV, s’aconsegueix establir que almenys van ser 300 mil els casos de dones esterilitzades i 22 mil vasectomies realitzades als homes, sense el seu consentiment. De tots aquests casos, el Fiscal té entre els seus objectius arribar a investigar uns 10 mil casos, com una xifra a nivell nacional que ha de documentar-se.
El mes d’agost passat, i gràcies a les gestions i aportació de la Parlamentària Andina, Hilaria Supa Huamán, d’Anta (Cuzco), el Fiscal va pujar a Huancabamba el 19 d’agost de 2013. En aquesta data el Fiscal va aconseguir entrevistar a 110 de les 200 dones esterilitzades identificades pel Comitè. No totes van poder ser avisades a temps, donat l’imprevist de la visita. Però, la qual cosa ara ens preocupa és que la Fiscalia ha demanat a l’Institut Nacional de Mèdics Legistas que pugin a Huancabamba a examinar a les dones esterilitzades i establir una perícia psicològica per comprovar si després de la lligadura les dones van restar afectades. El que li hem expressat al Fiscal, en una reunió sostinguda les setmana passada, és que més que saber si les dones tenen dolències, que òbviament les tenen, el més important que ha de fer el metge legista és confirmar que les dones estan esterilitzades. Aquest és el punt de partida, perquè es pugui fer la recerca completa i analitzar per què la majoria de dones han quedat amb traumes i estigmatitzades com a dones amb lligadures, i que no poden treballar.
La majoria de dones han fet molt esforç per continuar les seves vides, promovent la supervivència de les seves famílies, perquè tenen tota una resiliència important per a la vida. La seva capacitat per seguir cuidant la vida les ha fet resistir. Per això, allò que ha de demostrar-se són les seqüeles que elles han tingut en la seva salut física, salut mental i d’incapacitat per seguir treballant com ho feien abans de l’operació.
El 2012, l’Instituto de Apoyo al Movimiento Autónomo de Mujeres Campesinas, del que formo part, vàrem realitzar una recerca-acció referida a la migració de les dones joves pel corredor migratori de Huancabamba-Piura-Chiclayo-Lima. Aquesta recerca, a més de demostrar les condicionants econòmiques de pobresa que obliguen a la majoria de dones a deixar la seva comunitat i família, amb l’objectiu de millorar la seva situació, veure noves experiències i buscar alternatives econòmiques, també va evidenciar que un grup important de dones que es va veure obligat a enviar a les seves filles joves a treballar a les cases a les grans ciutats, tant de Piura, Chiclayo i Lima, eren justament dones que van ser esterilitzades, les quals van veure limitada la seva contribució com a força de treball, impedint-les-hi sostenir a la família i veient-se en la necessitat d’enviar a les seves filles cap a les ciutats de la costa, a causa de la pobresa i a les seqüeles de les esterilitzacions.
Sabem que actualment el Perú viu un procés democràtic, però així i tot quan les dones decideixen reivindicar els seus drets sempre troben obstacles i barreres. Com es presenta l’actual context polític al Perú per a les dones organitzades en el Comitè?
Encara que les dones estan decidides i per aquest motiu hi ha hagut més obertura per organitzar-se en el Comitè, també podem comprovar que el partit de Fujimori segueix amb certa presència a nivell nacional, a causa que com a grup polític té importants recursos econòmics. I cada vegada que pot, segons informació que tenim, arriben a les zones més pobres i segueixen prometent que els seus líders, com Keiko Fujimori, els trauran de la pobresa. Per exemple, entre els mesos d’abril i maig vam tenir coneixement que en el districte de Carmen de la Frontera havien pujat a repartir queviures i al mateix temps dient-los que no haurien de signar gens sobre les esterilitzacions i van treure padrons per demanar signatures a favor de l’indult a Fujimori, aquesta és la campanya que aquest partit fa contra les dones.
A nivell del partit de govern es mantenen neutrals. Fins a l’any passat el president Ollanta Humala, en veure’s pressionat per l’acció de les dones i l’opinió pública, va incidir en la importància que es donés solució a les esterilitzacions i va instar al Ministeri Públic que fes una recerca. Es va canviar la Fiscal en funció i ara assumeix la Fiscalia el Dr. Guzmán Vaca, que està impulsant la recerca.
Encara se sent l’amenaça, les dones no poden parlar amb claredat, perquè senten que àdhuc els pot passar alguna cosa. El 19 d’agost, quan les dones estaven sent entrevistades pel Fiscal, una persona es va apropar a les dirigentas de l’AMBHA i les va increpar dient-les-hi que si volien que Fujimori es podrís a la presó els passaria alguna cosa, que ja tenia ‘anotades’ a tres persones de l’organització. Va ser una espècie d’amenaça. Per tant, no hi haurà tranquil·litat per a les dones si no s’aconsegueix que el Ministeri Públic i el Govern prenguin major iniciativa en aquest tema. Per exemple, nosaltres des del IAMAMC no comptem amb recursos suficients per promoure el suport necessari a l’AMBHA i al Comitè, doncs els suports de la cooperació internacional s’estan limitant cada vegada més.
I és que també hi ha una valoració negativa per part de les autoritats sobre el treball de les ONG. Durant l’entrevista que vam sostenir amb el Fiscal, ell ens va expressar de manera crítica que hi havien ONG que manejaven molts diners i que no invertien suficient a donar solució als problemes socials i que s’aprofitaven dels mateixos per a benefici personal. Li vàrem explicar que han estat les ONG les que han promogut accions de denúncia quan s’han comès delictes contra els drets humans de les dones i va haver de reconèixer que era necessari fer una aliança entre la societat civil i el govern per investigar a fons aquests casos i per situar als principals responsables d’aquest delicte. Encara que com et comentava, a nivell del Sector Salut es cuiden molt i possiblement no se sàpiga qui són els veritables culpables, i a més les dones no recorden gaire qui eren els qui donaven les ordres d’esterilitzar a les seves zones.
Fa poc, en un reportatge emès per televisió espanyola, precisament sobre les esterilitzacions forçades al el Perú, es va entrevistar a l’ex Ministre de Salut, Dr. Aguinaga, i va dir que no tenia responsabilitat alguna en aquest tema, què en penses sobre aquest tema?
Aquestes persones no tenen ànima i no volen reconèixer els seus delictes. Ells podran negar i podran dir que no van fer gens, que han complert amb el seu deure, que els hi van ordenar, però l’assumpte és que al Perú, abans o després de Fujimori, ha de respectar-se la Llei i la Vida i l’Autonomia de les dones en la seva capacitat de decisió. Fujimori va impedir a les dones prendre les seves pròpies decisions, malgrat que el 1995 va declarar en la Conferència de Beijing que ‘les dones serien propietàries del seu destí’. En realitat, amb les esterilitzacions forçades Fujimori va implantar un programa de neteja ètnica, tal com ho han corroborat molts investigadors, i això mai ho van a reconèixer els que han intervingut en aquest delicte. Perquè al Perú la nostra cultura andina, no contínua creixent i desenvolupant com caldria. Per allí hem de començar, perquè hi ha molta aversió i rebuig a allò indígena, al Perú profund. Les dones indígenes van evidenciar amb els seus cossos fins a on es pot arribar quan s’assumeix el poder desmesurat. L’AMBHA està incidint perquè les dones mai més tornin a deixar que violentin la seva autonomia i els seus drets sexuals i drets reproductius.
Enfront d’aquesta situació com ha reaccionat el moviment de drets humans al Perú?
Encara en els sectors més compromesos, ONGs, activistes i gent molt identificada amb aquests temes, es respira temor. Algunes persones diuen, ‘per a què ens hi hem de ficar si els fujimoristes ens poden fer alguna cosa’. Encara la violència política està en el record de totes, tots aquells fets que es van cometre durant la dictadura, on la venjança i la guerra bruta no s’han oblidat. Per aquest motiu, la població camperola i indígena té encara les seves objeccions i no s’atreveixen a parlar. Hi ha una ONG anomenada DEMUS que està preparant el Tribunal de Consciència per Justícia per a les Dones que té la finalitat d’incidir mediàticament sobre els avenços (o no) de la recerca sobre les esterilitzacions forçades en el Ministeri Públic, els avanços (o no) del procés en el cas de violència sexual durant el conflicte armat intern en el Poder Judicial, l’absència de reparacions (en salut pel MINSA i integrals en el MIMP per als casos d’esterilitzacions forçades; així com del Pla Integral de Reparacions per a les afectades per violència sexual), i sobre la falta de mesures de protecció i d’assessoria jurídica gratuïta per a les víctimes d’aquests delictes. Creiem que és positiu i important perquè a nivell nacional es prengui consciència del que ha ocorregut. Encara que també considerem que seria pertinent realitzar aquest tipus d’esdeveniments a les pròpies zones i contextos de les dones i no només a Lima.
Sabem que s’està preparant la XIII Trobada Feminista Llatinoamericana i del Carib al Perú, el 2014. S’han pronunciat les seves organitzadores sobre aquest tema?
A aquest nivell no s’escolten veus i no hi ha cap proposta perquè es tinguin en compte el problema de les dones esterilitzades. També és veritat que, en alguns casos, algunes ong feministes durant l’aplicació de les AQV al govern de Fujimori, no van ser del tot conseqüents amb els drets sexuals i reproductius de les dones camperoles i indígenes. I sobre això també falta dialogar i superar processos per consolidar el moviment. I és que el Perú necessita escoltar les mateixes veus de les dones indígenes i camperoles, no com a simples testimoniantes, o informants, sinó com actores politiques de les seves pròpies lluites, dels seus propis sabers i capacitats. Portant-les des de les seves zones llunyanes a les grans ciutats perquè parlin de la seva problemàtica és un pas per sumar-se a la seva lluita, però no prou. Cal anar als seus espais i comunitats, establir un diàleg horitzontal amb elles, escoltar-les, comprendre les seves demandes i fer-les nostres. En aquest sentit, reconeixem la visita del Fiscal a Huancabamba, però creiem que va ser un temps massa curt el que es va donar a les 110 dones esterilitzades, hi va ser menys de sis hores. Les dones no van tenir el temps ni la tranquil·litat d’expressar el que van sentir i van experimentar amb els seus cossos. Queden encara moltes interrogants: fins a on l’Estat peruà està compromès amb aquest problema… Per exemple, alguna cosa que se’ls deu a les dones és demanar-les-hi perdó. Perdó per part de l’Estat peruà a les 300 mil esterilitzades i 22 mil homes que van ser sotmesos a la vasectomia.
Què més es necessita com a reparació vers les dones esterilitzades?
La reparació ha de ser social, econòmica i política. Les dones i homes afectats per les AQV necessiten rebre atenció en salut de forma integral. Existeix el Programa Integral de Salut (SIS), però que a causa de la quantitat de la demanda no cobreix com ho hauria de fer. Allí es podria integrar a les persones afectades però no és suficient. Elles precisen d’un programa més integral (atenció física i psicològica). La reparació també ha de ser econòmica, perquè han perdut anys de vida i els seus cossos han estat pràcticament mutilats. I no només en diners, sinó que l’Estat Peruà assumeixi un compromís real de generar inversions econòmiques sostenibles i en equilibri amb la naturalesa en les comunitats on viuen les dones esterilitzades. Generar oportunitats econòmiques i de desenvolupament per a elles i les seves famílies.
La reparació ha de ser política. És a dir, que se’ls faci justícia, que els perpetradors dels seus drets sexuals i drets reproductius puguin ser sancionats, des dels alts comandaments fins als mitjans. Les dones i homes indígenes que van ser violentats en els seus drets precisen Justícia i Reparació.
