OPINIÓ
El 29 de juliol d’enguany es perpetrava, cap a les vuit del vespre, l’últim feminicidi (l’últim del mes de juliol) a Espanya. Es deia Abigail, tenia 34 anys, i vivia i treballava a Santa Cruz de Tenerife.
El monstre l’esperava a la sortida de la feina (Abigail estava netejant un bloc de pisos) i la va matar a punyalades, tallant-li el coll. A Espanya en el que va d’any ja s’han comès 59 feminicidis. Des del 2010, any en què Geofeminicidio va començar a fer el registre de feminicides, 1.318 dones han estat assassinades per homes. Una de cada tres dones (35%) ha patit en algun moment de la seva vida violència física o sexual a mans de la seva parella, o violència sexual per part de tercers, segons estimacions de les Nacions Unides. La majoria de vegades, aquesta violència és infligida per una parella o exparella. Les agressions per part de desconeguts són una minoria si es comparen amb les que duen a terme parelles, coneguts, companys de feina, familiars o amics. De fet, el 38% dels assassinats de dones que es produeixen al món són comesos per les seves parelles —homes—, segons dades de l’Organització Mundial de la Salut. A la majoria dels països, menys del 40% de les dones que van patir violència van demanar ajuda. Entre les que ho van fer, la majoria va dirigir-se a la família i els amics en lloc de la policia i els serveis sanitaris. A gairebé tots els països amb dades disponibles, el percentatge de dones que van demanar ajuda policial, de totes les dones que havien buscat ajuda, era inferior al 10% (*). La reticència de les dones a buscar ajuda està sens dubte relacionada amb l’acceptació generalitzada de la violència contra les dones. En molts països, tant dones com homes creuen que la pallissa a la dona està justificada en determinades circumstàncies. Val a dir que el nivell d’aceptació de la violència devers la dona ha disminuit amb el temps però aquestes millores no són ni de lluny les desitjables.
El problema de la matança de dones ve de molt antic. Per exemple, a l’Edat Mitjana, per citar una de les èpoques més fosques de la Història, la Inquisició assassinava “legalment” dones a mansalva pel fet de ser-ho. I ho feia marcant-les primer com a bruixes per poder eliminar-les després. Amb l’excusa de que la bruixeria estava prohibida i penalitzada amb la mort, la Inquisició titllava a determinades dones de bruixes per poder assassinar-les, cremant-les vives a la foguera. El “Manlleu Maleficarum” és un dels primers compendis de criminologia, una mena de manual pràctic dirigit als inquisidors, i els experts diuen que defineix amb precisió la bruixeria i l’estableix com un delicte que cal perseguir amb duresa. Alhora deixa molt clar que aquesta persecució va dirigida a les dones. Insisteix amb palesa obsessió que la majoria dels que exerceixen la bruixeria són dones i no pas homes. I dedica tot un capítol a explicar que les dones són éssers inferiors i, per aquest motiu, al dimoni li és més fàcil ficar-s’hi dins, especialment si són pobres, solteres o vídues. El llibre reflecteix clarament l’angoixa del poder masculí d’aquella època enfront de tot allò que tenia a veure amb la reproducció humana. La determinació dels inquisidors era que l’univers del naixement no quedés en mans de les dones (llevadores, etc.) i passés a la figura del metge, encarnada, és clar, per l’home, que és qui tenia accés a l’educació. A les dones els estava absolutament vedada.
Què tenien en comú les bruixes? Les bruixes eren dones que tenien un ofici; solien ser cuineres, curanderes, llevadores, conselleres. Adquirien coneixements amb la pràctica de les seves activitats. Sabien distingir les plantes, coneixien mètodes per fer destil·lacions i remeis curatius, i sabien eliminar verins…subministraven anticonceptius i practicaven avortaments. La pràctica d’aquests oficis per part de les bruixes (oficis que implicaven coneixements), sobretot la pràctica relacionada amb l’embaràs de les dones, produïa sentiments d’amenaça als homes poderosos. Les bruixes eren percebudes com a transgressores i subversives, ja que no obeïen les normes de gènere prescrites en aquella l’època. No acataven els comportaments esperables pels seus coetanis de submissió, domesticitat, passivitat i cura maternal. Sens dubte, amb llurs activitats, les bruixes desafiaven el domini dels homes a les esferes pública i privada. En qüestionaven el poder. Eren una constant provocació pels homes poderosos de la Inquisició. Ja que, que jo sàpiga, avui en dia el poder de l’Església continua en mans del món masculí. El fet és que les bruixes no eren jutjades pels seus actes sinó perquè eren dones; dones que no obeïen els rols i conductes prescrites per la societat. Les pàgines del Manlleu Maleficarum ho deixen ben clar: “Hi ha bruixes que fereixen i curen, altres fereixen però no poden curar i altres només curen [….]. A causa del jurament fet al diable, totes les activitats de les bruixes, fins i tot les bones, han d’ésser considerades dolentes”. En definitiva, la il·legitimitat del poder de les dones va ser, a l’Edat Mitjana, combatut i anorreat per medi de la invenció del concepte de bruixeria i la cacera de bruixes. Eren un objectiu principal de persecució i extermini.
La violència envers les dones, els femicidis, té els fonaments en sòlides desigualtats estructurals i secularment perpetuades entre dones i homes, resultants dels rols socialment assignats. Així, doncs, els homicidis per raons de gènere –els femicidis– estan motivats per factors com ara la ideologia del poder i el privilegi de l’home sobre la dona, les normes socials relatives a la masculinitat i la necessitat d’imposar el control o el poder de l’home. Per a la ideologia del masclisme és imperatiu fer complir els rols de gènere, prevenir, descoratjar i castigar allò que es considera un comportament femení inacceptable. Malauradament, aquesta cosmovisió, aquests conceptes sobre les dones, la limitació del seus rols s’estén arreu del planeta Terra. Les societats són encara molt masclistes i els homicidis de dones i nenes per raons de gènere constitueixen la manifestació més extrema i brutal de la violència contra les dones i afecten totes les regions i països del món. No dic res de nou. Hi ha força evidències de que la majoria dels feminicidis són, com he dit més amunt, perpetrats per les parelles actuals o anteriors de les dones assassinades (com el cas d’Abigail a Santa Cruz de Tenerife) o altres membres de la família. I el fet és que també les evidències demostren que els assassinats de dones per part de les parelles íntimes (actuals o exparelles, marits, companys de cites) solen estar relacionats, com diem, amb la necessitat d’afirmar el control masculí o de castigar el que es considera un comportament femení inacceptable. Com el comportament de les bruixes, que també era inadmissible. Les xifres disponibles indiquen que aquest tipus de crim (homicidis intencionats de dones) es perpetra al món en un nombre molt elevat. Els homicidis comesos per membres de la família que no són la parella, com els pares, els germans i els oncles, també solen estar arrelats en les normes socials i culturals, que poden incloure pràctiques tradicionals nocives, com ara els assassinats per honor i els realitzats per dot. En el context d’aquestes pràctiques, tant els membres masculins com els femenins de la família poden atemptar contra la víctima intencionadament.
En resum, la violència envers les dones que no acaten les prescripcions de comportament imposades pel masclisme no només no ha minvat sinó que sospito que ha anat en augment a partir de la primera revolució feminista. És clar, avui dia les dones “contestaries” ja no són jutjades a tribunals per jutges vestits amb sotanes inquisitorials. La societat occidentalitzada d’avui no disposa de tribunals que condemnin les dones a la foguera per apaivagar els neguits masclistes. El poder masclista no té legislades eines normatives que li permetin usar les dones com a boc expiatori, com passava amb els inquisidors de l’Edat Mitjana. Però també és evident que les creences del que és la masculinitat –i els valors que les sustenten– no han canviat en la mesura del que és necessari per a una convivència igualitària. Com canalitzar, doncs, les identitats masculines frustrades? Frustracions que deriven d’ un conglomerat de creences sobre el que és la virilitat i que situa el gènere masculí a la corda fluixa. La masculinitat s’ha de demostrar sempre. La virilitat implica no fallar en l’escomesa. El concepte del que és “ser un home de debò” no tolera fissures i, per aquest motiu, comporta un estat de vigilància constant perquè suporta molt malament qualsevol ingerència que pugui significar un atac a la masculinitat així definida. Dit altrament, el sexisme avui, en el món occidental, no disposa de maneres per canalitzar els sentiments d’autoestima amenaçada dels homes; aleshores, quan el sexisme benèvol i la discriminació subtil deixen de ser operatives per controlar les dones, alguns masclistes desfermen manifestacions sexistes hostils i ferotges, fins arribar a l’extrem de matar. Fins aquest punt senten malmesa, ferida i atacada la seva autoestima els assassins.
Per resumir, en les societats occidental, l’imaginari masculí sexista no té avui dia el suport institucional d’altres èpoques ni, per suposat, de l’Església. Però malgrat això, el sexisme i les prerrogatives del poder que els homes s’autoatribueixen, continuen profundament arrelades. L’única solució passa pel canvi de mentalitat dels homes a partir d’un canvi de valors. No es tracta que siguin condescendents cap a les dones sinó que siguin capaços de valorar la igualtat per damunt del poder autoatribuït i la submissió femenina. Certament, hi haurà a qui tot això li sembli utòpic i extremista. Però per a les dones i alguns homes (no ho hem d’oblidar) és una qüestió prioritària, urgent, perquè el gènere femení deixi d’estar subordinat al gènere masculí. L’ingent nombre de dones assassinades per homes són el cas extrem fruit d’aquesta desigualtat i submissió. I això s’ha de parar. S’ha d’aturar d’una vegada per totes perquè és intolerable.
(*) L’informe Estimacions mundials, regionals i nacionals de la prevalença de la violència de parella contra la dona i estimacions mundials i regionals de la prevalença de la violència sexual fora de la parella contra la dona ha estat elaborat per l’OMS i el Programa Especial OMS PNUD/UNFPA/UNICEF/OMS/Banc Mundial d’Investigacions, Desenvolupament i Formació de Investigadors sobre Reproducció Humana (HRP) para el Grupo de treball interinstitucional de les Nacions Unides sobre dades i estimacions en relació amb la violència contra la dona. El Ministeri de Relacions Exteriors, del Commonwealth i de Desenvolupament del Regne Unit proporcionà finançament per efectuar la anàlisi i l’informe. D’acord con las classificacions regionals i sub-regionals de les ODS de les Nacions Unides, les taxes de prevalença durant la vida de la violència de parella entre les dones de 15 a 49 anys: països menys avançats: 37% Sub-regions de: Oceània: Melanèsia 51% – Micronèsia 41% – Polinèsia 39% Àsia meridional: 35% Àfrica subsahariana: 33% Àfrica septentrional: 30% Àsia occidental: 29% Amèrica del Nord: 25% Austràlia i Nova Zelanda: 23% Amèrica Llatina i el Carib: 25% Europa septentrional: 23% Àsia sud-oriental: 21% Europa occidental: 21% Àsia oriental: 20% Europa oriental: 20% Àsia central: 18% Europa meridional: 16%
