Carmen Ávila és una boliviana que resideix a Barcelona des de fa gairebé dues dècades. És fundadora i actual presidenta de l’Asociación de Abogadas Bolivianas, l’entrevistem per a La Independent.
Ens explica la important activitat que Aboga Bolivia realitza a favor de la comunitat boliviana a Catalunya; una activitat voluntària i sense finançament, encara que amb molt de suport institucional. També parla del treball que duen a terme en relació amb la violència masclista, els problemes que no acaben en el tema d’estrangeria i de residència i de la força de les dones migrades, que els donaria cert avantatge en relació amb els homes.
Parli’m de l’associació, a què es dedica i des de quan funciona?
L’Asociación de Abogadas Bolivianas (Aboga Bolivia) neix el 2008 amb la inquietud d’un grup reduït d’advocades bolivianes residents a Catalunya. Moltes d’elles, llavors, encara no havien homologat el seu títol, com la que parla, però avui la majoria ja el tenim. L’objectiu era reunir totes les advocades bolivianes que radiquen a Catalunya i a Espanya i és així que vam iniciar els nostres primers passos per legalitzar la nostra institució. Tenim l’aprovació de la Generalitat per actuar com a persona jurídica.
Hem anat interactuant des d’aleshores fins ara amb institucions, com ajuntaments i la Generalitat, donant suport a iniciatives de recerca i també en el camp legal, a més hem fet diversos tallers, seminaris i particularment seguim en aquest afany de treballar amb el tema tan delicat que és la violència de gènere.
Ja tenim la desena versió d’un projecte, presentat a l’Hospitalet, sobre aquesta temàtica tan sensible com a part del suport a les dones. En aquest entès, hem rebut molt de suport de l’Alcaldia i autoritats judicials i també s’ha involucrat la policia per tirar endavant aquesta iniciativa.
O sigui que treballen principalment sobre la violència de gènere?
No només, actualment som 10 advocades que estem inserides en aquesta associació i veiem diverses temàtiques del nostre camp i que afecten la població boliviana a Catalunya. Per exemple, amb els canvis que hi va haver a la Llei d’Estrangeria se’ns han presentat molts casos, perquè sabem que la comunitat boliviana a Catalunya és gran, tenim la gran preocupació de legalitzar aquest percentatge mínim que no té targeta de residència.
Aquestes advocades treballen més amb població boliviana?
No precisament, cada advocada que és part de l’associació té el seu despatx particular on atén tota mena de clients. Moltes són advocades d’ofici, treballen a diferents llocs, una a Diputació, tenen diferents despatxos, però tenim en comú donar suport a la nostra comunitat.
És a dir que és com a associació que busquen assistir a la població boliviana.
Sí, precisament el mes de desembre del 2021 vam seure a dialogar amb el Cònsol de Bolívia a Barcelona per tirar endavant aquesta col·laboració de forma gratuïta. És així que al Consolat ens han cedit un despatx i cada divendres hi assistim quatre advocades per atendre molts casos, fa diversos mesos que hi estem treballant i també coadjuvem advocats de moltes víctimes de violència, encara que també en alguns casos veiem la situació d’agressors a les presons. Estem col·laborant amb la nostra població de compatriotes.
Dels casos que atenen, la violència masclista és significativa?
No, encara que no puc parlar per les meves companyes, però personalment assisteixo al despatx dues vegades al mes i el nombre d’usuaris que hi assisteixen són aproximadament 15 persones, durant els matins. D’aquestes persones, un percentatge alt es presenten amb temes d’estrangeria, molta gent vol reagrupar els infants, els esposos, els familiars també; un altre percentatge és el tema laboral, els acomiadaments s’estan incrementant; i també hi ha el tema penal relacionat a la violència masclista. Hem vist que aquesta darrera temporada també s’estan incrementant els delictes de maltractament cap a la dona i hi ha algun cas de violació, de violació de nenes. He tingut contacte també amb agressors que estan presos a les presons de Brians 1 i 2 i he pogut constatar que, evidentment, el confinament pel covid19 ha influït força que succeeixin aquestes agressions.
Sobre violència masclita, vostès han passat cursos, capacitació, protocols respecte al tracte de la víctima?
És una temàtica que portem molts anys treballant, ens hi estem formant constantment, coadjuvant a més en aquest tema amb la policia nacional, guàrdia urbana i civil i jutges. També hem fet molts tallers, els últims que vam fer estaven destinats a la població i hi han estat involucrats jutges i policia per veure el procediment a seguir, quins són els seus drets i quina col·laboració de l’Estat pot tenir. A més, a l’Associació, una de les advocades està particularment especialitzada en aquesta temàtica, Jannett Frías Fernández, però totes ens anem formant constantment en aquest tema.
Tenen suport algun organisme? Parlo de finançament
No, no tenim cap suport i ho fem de manera gratuïta. Ho fem, en molts casos, interactuant amb els advocats de les víctimes, assistim i acompanyem les vistes i audiències que toquen, fem seguiment perquè la víctima estigui ben atesa. Intentem col·laborar en tot el que podem.
Al marge d’això, també hi ha casos d’alguns compatriotes que estan a clíniques i hospitals, amb càncer i altres malalties, i també els col·laborem amb els tràmits, tràmits que requereixen presentació de documents davant de l’administració pública.
Si no hi ha finançament, quin és el suport que reben?
Ens col·laboren perquè les gestions vagin per bon camí, ens obren algunes portes. Hem tingut suport de l’Ajuntament, de moltes institucions compromeses, el Ministeri de Salut també ens facilita en allò que pot i, exceptuant el tema que hi ha persones indocumentades, hi ha molta col·laboració a les institucions per realitzar els tràmits que requerim fer.
En el cas, per exemple, d’una compatriota que està en un hospital per un ictus, hem tractat de veure com la família tingui un visat humanitari, estem intentant que el Ministeri de Relacions Exteriors de Bolívia ho gestioni amb el govern espanyol perquè aquesta pacient en situació crítica tingui acompanyament, perquè és una dona sola, gran i sense documentació.
O sigui que el més difícil és gestionar els casos relacionats amb la residència. Quin percentatge de la població boliviana no té aquesta documentació a Catalunya?
He vist que, per sexe, els nois entre 40 i 45, molts, en un percentatge del 4% són mancats de documents malgrat que per activa i passiva han intentat tenir-la; no obstant, per mala informació no han procedit a fer la denúncia al seu ocupador per poder tenir contracte i així la targeta de residència. Ara estem donant més informació a aquestes persones i estem intentant parlar amb els empresaris per mediar i consensuar i, en alguns casos, estem aconseguint que aquests joves tinguin documentació.
No tenen documentació perquè no van fer els tràmits en arribar o perquè han perdut la residència?
En molts casos van perdre la residència, la tenien i van intentar renovar-la, però com que no tenien contracte de treball, no estaven d’alta i llavors van perdre la targeta. En altres mai no els van fer contracte de treball.
L’advogada Carmen Ávila durant l’entrevista.
Dius que les dones majoritàriament tenen més contractes en relació amb els homes?
La majoria sí, pràcticament totes tenen targeta de residència. A més, són cap de grup familiar i aleshores elles estan obtenint o tramitant portar els seus fills. Però pràcticament totes són persones amb permisos de treball o de nacionalitat.
Per què aquesta diferència amb els homes?
Gran part són treballadores de la llar i tenen contracte de treball. Molt poques no tenen la documentació en regla, n’hi ha algunes que estem tractant de recolzar i es tracta de persones grans que superen els 65 anys, que no poden aconseguir feina, que tenen malalties físiques, que han treballat en negre molts anys. En aquests casos estem tractant que tinguin targeta de residència.
Les dones aquí, en relació amb els homes, ho tenen més fàcil?
Sí, sí, però perquè són més atrevides, més lluitadores, fan el pas, crec que sí que les dones aconsegueixen millors resultats. Són caps de família, han de vetllar pels seus fills, per la seva educació i aliment, així estiguin ells encara a Bolívia i no es desresponsabilitzen. Elles fan aquest pas, de mantenir mes a mes, d’enfrontar-se a tot. Al marge de tenir un patrimoni aquí, perquè moltes ja tenen una hipoteca, també tenen casa seva a Bolívia i és admirable com han pogut administrar aquests recursos econòmics que tenen, al marge d’educar els seus fills a distància.
Tornant a l’associació, tenen plans de creixement, de cercar finançament?
De moment ens enfocarem a continuar treballant al Consolat. A causa del covid19 hi va haver una parada a l’associació i estem reprenent les nostres activitats. D’aquí poc hi haurà canvis, sóc presidenta de l’associació i ben aviat ho deixaré. Sé que la propera haurà de valorar què s’ha fet fins ara i el que es podria aconseguir. De moment hi ha bones propostes, continuar interactuant amb l’Estat, sóc optimista perquè sempre se’ns obren les portes quan fem el pas com a associació d’advocades per desenvolupar qualsevol temàtica: tallers, seminaris, capacitar i informar la població sobre els seus drets, sobre els deures que tenen.
Hi ha homes a l’associació?
Hi han estat dos xics. Un a l’inici que participava als tallers, un altre que va venir un parell de cops i ja no va tornar. Som 10 dones que seguim, les que hem homologat la nostra titulació som sis, les altres quatre estan en procés. Fins i tot una va exposar la seva tesi de grau bolivià de forma telemàtica, des del consolat bolivià, ara va per l’homologació.
Alguna cosa per afegir
Seguir amb aquesta premissa que qualsevol advocada o advocat de Bolívia que resideixi a Catalunya ens truqui i s’informi sobre les activitats que realitzem. Necessitem que se segueixin sumant a l’associació més professionals per seguir en la ruta de donar suport a tota la comunitat boliviana.
