L’empoderament és un procès, una presa de consciència del jo i un canvi de paradigma en la relació amb el nosaltres. Una forma d’establir noves relacions i transformar-les per descentrar el poder patriarcal i tenir confiança en una mateixa i amb els i les altres. A Fundació Surt, el procés d’empoderament amb dones en situació de violència és un viatge cap a una nova vida i una reconstrucció del jo des d’una perspectiva feminista.
El poder és una paraula lligada a força, diners, potència, tal i com es recull als diferents diccionaris… una paraula clarament lligada al patriarcat, al domini masculí, del mascle adult, sobre les dones, les criatures i altres mascles menys forts o més pobres. Lligat, doncs, a la subjugació i sotmetiment. Aquest exercici del poder està del tot subjecte a l’exercici de la violència, en tant que per demostrar-lo s’ha d’exercir la força per sotmetre. Un exercici de poder fixat a formes primitives d’organització? En tot cas que ha romàs durant segles com a organització bàsica fins l’actualitat.
Des del feminisme el poder es conceptualitza de forma diferent, no es tracta de un «poder sobre» sinó, tal com desenvolupa Clara Murguialday i Norma Vázquez, es doten d’un «poder propi», les dones prenen consciència sobre les seves necessitats i interessos, un «poder amb», s’organitzen de forma col•lectiva i autònoma, i un «poder per a», per transformar les estructures, relacions i institucions que limiten les llibertats i perpetuen el patriarcat i la subordinació de les dones.
És des d’aquesta idea que es desenvolupa la idea d’empoderament, a partir de les tesis de Paulo Freire, l’any 1969, incloses en la teoria de la pedagogia alliberadora. Un terme que van desenvolupar en la dècada dels 70 el moviment afroamericà i des dels moviments feministes, en la dècada dels 80. No és fins l’any 1995, a la IV Conferència d’Acció de Beijing que, de forma àmplia, l’empoderament de les dones forma part de l’agenda política per avançar cap a una societat més igualitària.
La violència contra les dones no és aliena a l’ús i abús del poder patriarcal, és una expressió del poder del mascle dominant, el mateix que exerceix el poder sobre els altres i pren com a propietat coses i subjectes, cosificant les persones que considera pròpies. Les dones, i els fills i filles fruit de la relació, formen part d’aquesta propietat i, com a tal s’exerceix l’agressió violenta per tal que no alteri el seu ordre -que no sol tenir un criteri clar més enllà de l’interès egoista- amb l’objectiu de privar la llibertat de decisió dels altres per posar-la al servei propi, un exercici clar d’aquesta forma d’entendre el poder.
Tot i que les dones que han patit violència masclista mostren capacitat de sobreposar-se al dolor i l’adversitat -el que es defineix com a resiliència- les experiències de violència, de qualsevol tipus -la llei catalana parla de tipus molt diferents de violència masclista: física, psicològica, sexual, econòmica en diferents àmbits- són del tot necessàries accions d’empoderament que els hi faciliti la recuperació i autonomia.
La Fundació Surt porta a terme processos de recuperació i empoderament que s’entenen des d’una perspectiva de gènere i de forma global. Fa 4 anys es va iniciar el projecte Xarxa de Mentores que treballa, de forma grupal, amb les dones que ja han passat per un llarg procés d’empoderament i que formen una xarxa de suport mutu entre elles i per altres dones. Celsa forma part de la Xarxa de Mentores. El seu viatge cap al reconeixement i la valoració passa «pel fet de recuperar l’autoestima, em va fer molt forta, em va fer trepitjar fort. Les activitats t’ajuden i veus que hi ha gent que està en situacions similars que t’entén i ens ajudem les unes a les altres i és important tenir aquest suport, tant de les professionals com de les companyes. No em donava compte de la meva vàlua, pensava que era una inútil que no servia per a res i aquí m’han fet veure que no i això quan ho recuperes et fa forta».
Segons Anna Passarell, psicòloga del Servei Integral d’Atenció, Recuperació i Empoderament de la Fundació Surt, cal treballar «la imatge negativa que els hi han transmès i fer un viatge a la pròpia essència. No és tracta sols de elevar l’autoestima, és més un treball de tornar a ser qui ha estat sempre, reconeixent sobre la realitat el progrés, les pròpies competències i l’esforç fet, així com treballant els sentiments de culpabilitat i vergonya» com a primera fase del treball d’empoderament s’aconsegueix avançar de una forma segura en la seva recuperació.
El procés és diferent per a cada dona i no es pot «donar», el poder no es dona des de les professionals que acompanyen el procés sinó que va obrint-se i compartint-se; per Passarell, l’empoderament «és molt important en el treball grupal, el reconeixement en les altres, el mirall, el recolzament, no sentir-se sola, l’ajuda mútua, no jutjar. Les professionals hem de fer un feina dinamitzadora en els grups respectant molt el procés individual de cada dona i sabent crear un espai de confiança grupal que generi llaços de suport i d’amistat més enllà del suport terapèutic». L’empoderament enforteix i potencia els vincles i ajuda a fer front a problemes comuns i a la creació d’estratègies personals i col•lectives que promouen l’autonomia plena de les dones en l’autoconfiança i la gestió de la seva vida, un fet aparentment fàcil però que, per moltes dones que han patit violència masclista, esdevé una tasca quotidiana immensa.
Per a Celsa «coses insignificants, la rutina diària, per a mi era impensable. Quan vaig venir aquí i les vaig començar a fer per a mi van ser un èxit impressionant: viatjar, sortir, anar a prendre alguna cosa amb les amigues, perquè no em deixava… l’any passat vaig anar a Madrid jo sola i va ser una loteria immensa. Pensava que no podria i quan em vaig trobar sola a l’aeroport em vaig dir: «que ferma sóc!»»
Per a Núria, una altra de les mentores, durant el procés d’empoderament «vas aprenent a conèixer-te i, sobretot, anar posant-te reptes per tirar endavant amb les il•lusions que tens a la vida, no és un camí fàcil, els teus projectes estaven aparcats i el que vols és créixer com a persona i ser la persona que havies estat». Ambdues coincideixen en la necessitat d’identificar el que passa, el que no entenen i el que pateixen, Núria concreta «estic entenent el perquè, no sóc un bitxo raro, el que m’està passant passa a altres dones. T’acostumes a viure en unes situacions que les veus normals i quan arribes aquí te’n adones que no són normals, el que estic passant, sinó sóc feliç, estic patint cada dia és perquè hi ha alguna cosa que no funciona bé».
Aquest reconeixement de la situació i compartir-ho amb altres dones s’entén com a prioritat; la necessitat de compartir, d’empatia, de visualitzar que es pot teixir una xarxa que permeti un intercanvi de forces, tenir suport i fer fora la por i, també desculpabilitzar-se. Elles senten que la societat, l’entorn i el propi agressor les han fet sentir culpables d’una situació que elles patien i les minvaven de força. Els ha calgut força per sortir-ne i un procés de recuperació i empoderament que no ha estat fàcil.
En aquest sentit, Anna Passarell destaca que no és un camí fàcil ni ràpid «No s’ha de forçar res, no s’ha de tenir pressa. No s’ha de sobreprotegir tampoc. Per empoderar-se necessiten sentir confiança, i aquesta es genera sobre la pròpia experiència».
L’empoderament, com a procés , dota d’autoestima, confiança i autoritat, una autoritat no assimilable al poder que s’entén socialment, al poder patriarcal. Dotar-se d’autoritat, un poder transformador per acabar amb el poder que subjuga.
