OPINIÓ
Doncs sí, jo igual que la periodista Georgina Kellerman, que als 61 anys ha declarat que en realitat és una dona, també he decidit sortir de l’armari: ho confesso, dins del meu cos hi havia un home amagat.
El que passa és que ho he dissimulat molt bé, no sé per què, perquè si hagués sortit a la llum abans igual m’hauria beneficiat dels privilegis que com a home em corresponien. Per exemple, la Sra. Kellerman ha estat una famosa periodista que, com es feia passar per home, guanyava més que les seves companyes (se sap que la bretxa salarial existeix en tot el món, inclosa Alemanya, on amb un 21% és de les més altes d’Europa). Doncs bé, la nostra famosa periodista no va renunciar a aquest 21% que guanyava de més per “aparentar” ser un home, encara que ella al seu interior es sentís dona.
Tampoc se’ns diu en les entrevistes que ha concedit (entre elles a El País) si va patir molt assetjament sexual en l’exercici del seu treball, ni si els homes amb els quals es feia li ficaven mà, o si els seus caps la mensytenien, ni si va sentir por d’anar sola a la nit a qualsevol lloc de món on va treballar. Segurament tampoc es va haver de posar el burca, el nicab o l’hijab si va visitar alguns països on les dones han de cobrir-se per obligació. Tenir l’aspecte d’un home alt i fornit, anar vestit amb vestit i jaqueta la veritat és que dóna molta seguretat per anar per la vida. Segurament la Sra. Kellerman aniria aterrida si sortia de nit per por de ser agredida sexualment, però mira que bé, ningú s’adonava que era una dona. És el que comporta que ser dona sigui un sentiment sense relació amb el cos material, que només ho saps tu mentre no ho comuniquis als altres.
Jo em pregunto quina experiència real de dona ha tingut la Sra. Kellerman abans d’haver-se posat vestits i ballarines, perquè sembla que tota la seva experiència ha estat interna, és a dir, de portes endins. De portes enfora era un perfecte gentleman. Però és que ara que s’ha declarat dona segueix estant al comandament de 120 persones, la seva cadena de televisió l’ha felicitat per la seva valentia i no patirà cap desavantatge, a canvi, ser dona inclou poder parlar de roba interior sense por a perdre la credibilitat. Tot el que ha hagut de fer per ser dona és pintar els llavis, posar-se faldilla, sabates de taló i un collaret. Per què no es va vestir de dona mentre era home? Hi ha alguna llei que ho impedeixi? Ah, és clar, tenia por que es riguessin d’ella. Pobre, viure 60 anys atrapada en un cos d’home ha de ser terrible com ho va poder suportar, donada la seva sensibilitat de dona?
Per això jo he decidit seguir el seu exemple. En declarar-me home a partir d’ara, no només exigeixo que em paguin d’acord a la meva nova identitat de gènere, sinó que reclamo el meu dret a tenir la càtedra que em correspon (en la meva Universitat les dones catedràtiques són el 25%, mentre que els homes ocupen el 75%). Com que no cal iniciar cap procés ni canvi físic, sinó que n’hi ha prou amb la mera declaració personal, i a més les dones fa molt temps que portem pantalons i si s’escau corbata, a partir d’ara vull gaudir dels privilegis que la societat m’ha negat per aparentar ser una dona quan en realitat sóc un home.
Podré sortir a la nit, a qualsevol hora, per qualsevol lloc, sense por que m’agredeixin? Si viatjo a països islàmics, podré anar descoberta i confraternitzar amb els altres homes a cara descoberta? Tindré la meva pensió revalorada d’acord amb la meva nova condició? Estic exercint el dret a la lliure autodeterminació de gènere. Hi ha algú que s’atreveixi a qüestionar el meu sentiment? Els recordo que hi ha el delicte d’odi per si algú gosa posar en dubte la sinceritat de la meva decisió.
