Avui podem veure com les dones es manifesten massivament i participen de manera activa en totes les mobilitzacions socials. A la Plaça Tahrir com davant del Parlament grec, a la Casbah de Tunis o a les ciutats revoltades de Síria, a la Plaça de Catalunya com a Sol, les dones indignades són nombroses! És un fet cabdal.
Aquesta presència ha de continuar, s’ha d’ampliar… Més que ningú, a causa de la nostra situació específica en la societat, les dones sabem defensar determinats principis essencials, i avançar per aconseguir justícia, igualtat, llibertat i pau… d’una manera transversal i horitzontal.
Però la història ens ha ensenyat també que, quan les mobilitzacions declinen, els drets de les dones poden desaparèixer fàcilment de les prioritats compartides en els moments més àlgids. Sabem que, quan una contrarevolució avança, les dones en som sempre les primeres víctimes: víctimes de la repressió, de l’exigència de “tornar a casa” i de sotmetre’ns a l’esclavatge patriarcal, autèntic paradigma i matriu de “l’ordre” capitalista.
La situació actual és plena de possibles bifurcacions. Dues “legitimats” – una assentada i decadent, i una altra naixent i contestatària – són en conflicte. Serem asfixiades per la lògica implacable i destructiva del capitalisme… o bé serem capaces de fer convergir les lluites de les dones en el món? El canvi radical que volem es basa en la consecució de la igualtat, reivindicació històrica del moviment feminista i determinant des del punt de vista de la satisfacció de les necessitats socials fonamentals.
Les dones no hem aconseguit els nostres objectius bàsics: justícia, igualtat, llibertat. Les violències masclistes augmenten. La pobresa té un rostre de dona. Ho podem verificar en la pàgina web de la Marxa Mundial de les Dones. Les dones segueixen patint la dominació masculina. La divisió social i sexual en totes les esferes de la societat, tan útil al capitalisme, permet la reproducció de la força del treball amb el treball de cura; un treball que certifica i accentua l’opressió femenina al ritme de la crisi i les retallades de serveis públics.
Una gran majoria de dones no tenim accés a una feina que ens permeti poder gaudir realment del dret de decidir, del dret a viure com volem. En el decurs mateix de les acampades, les dones indignades han demostrat la seva capacitat d’autoorganització per obtenir nous drets, intervenint a favor d’una transformació radical de la societat. Una societat sense violències i amb igualtat amb els homes. Una societat on l’objectiu és la felicitat de la majoria de la gent i no els beneficis d’uns privilegiats.
Necessitem més que mai la força col·lectiva de les dones. Necessitem un feminisme internacionalista. Necessitem un feminisme solidari amb les lluites de les dones del món perquè sabem que els avanços o retrocessos d’algunes tenen repercussions sobre les lluites de les altres. Necessitem un feminisme universalista i humanista.
Hem de construir un moviment fort, unitari, malgrat totes les nostres divergències i diferències… i també hem de fer avançar el feminisme en tots el espais mixtes. Amb els nostres companys, hem de trobar-nos contra totes les opressions: de gènere, de classe, cultural, racista… Hem de recuperar i enriquir els debats que la ideologia neoliberal ens ha negat. La paraula de les dones ha de fer-se sentir. Les dones hem de treballar en els barris de les nostres ciutats per reprendre les lluites de les nostres mares i àvies, que van obtenir millores socials que no podem acceptar que ens arrabassin.
11/06/2011
