OPINIÓ
“Totes les dones porteu una puta dins”, diu un dels protagonistes de la pel·lícula Jamon, Jamon (Bigas Luna, 1992). Aquesta afirmació, tan representativa del que culturalment suposa l’imaginari patriarcal, tindria lògicament el seu revers: “Tots els homes portem un “puter” dins”.
És a dir, hauria de ser evident que les putes existeixen perquè hi ha homes disposats a obtenir sexe a canvi de diners. Per tant, el subjecte prostituent hauria de convertir-se en la referència clau de qualsevol anàlisi merament rigorosa que pretenguem fer sobre un fenomen que existeix perquè hi ha homes que ho demanden. Aquest punt de partida ens obliga a abordar la prostitució com una qüestió de gènere i a centrar la nostra mirada en com la mateixa continua sent un escenari en el qual desenvolupa bona part de la construcció social i política, i per tant també simbòlica, la masculinitat hegemònica.
Aquesta mirada és més urgent que mai en unes societats “formalment iguals” però en les quals el sistema sexe/gènere continua prorrogant la subordinació de la meitat femenina. Una subordinació que es fa més persistent i complexa en el context neoliberal que ha elevat l’autonomia individual a un valor sagrat. Des d’aquesta posició resulta doncs tremendament fàcil legitimar determinades pràctiques, clarament lesives de la dignitat de les dones, des de la defensa de la seva llibertat d’elecció. D’aquí la postura dels qui defensen que caldria regular-la com un treball més i concedir-li a les prostituïdes tots els drets laborals i la deguda protecció jurídica. Les limitacions solament haurien d’actuar en els casos d’explotació, tal com de fet ja es contemplen en el nostre ordenament. Aquesta argumentació porta al fet que fins i tot un sector del feminisme avali la prostitució com la màxima expressió de la llibertat d’una dona per fer el que vulgui amb la seva vida, amb el seu cos i amb la seva sexualitat.
La posició anterior suposa no tenir present el marc de les relacions de domini que prorroga la prostitució i el context d’unes societats en les quals la meitat masculina continua mantenint el poder. És a dir, la prostitució ha de ser abordada des d’una perspectiva de gènere ja que en ella es parteix d’una posició desigual entre el subjecte prostituent – amb poder, actiu, amo de la situació – i la dona prostituïda – sense poder, passiva, sotmesa – que se segella a través dels diners. D’aquesta manera, podríem arribar a afirmar que la prostitució és una “institució patriarcal” que permet que qualsevol home, a qualsevol hora del dia, en qualsevol part del planeta, pugui disposar de la sexualitat de les dones que desitgi. A les quals a més pot seleccionar en un mercat que li permet triar per edats, trets ètnics o tipus de serveis. Amb les quals, gràcies als diners que tot ho poden, li és possible actuar com li vingui de gust. Perquè ell és el que mana, el que demanda, el que té tots els drets i l’únic deure pagar. En la prostitució hi ha doncs una relació bilateral – subjecte prostituent, dona prostituïda- que es tradueix en domini gràcies a la contraprestació econòmica. A aquests dos eixos caldria afegir en la majoria dels casos un tercer, el proxeneta, habitualment també home, que superposa una altra relació de domini sobre la qual constitueix l’essència de la prostitució.
Tots els estudis que s’han fet sobre el perfil dels prostituents coincideixen que no hi ha un tret comú entre ells excepte el de ser home. És a dir, els homes som tots potencials clients, amb independència de la nostra edat, nivell d’estudis, treball o capacitat econòmica. També les anàlisis que s’han fet sobre les seves motivacions coincideixen a subratllar un factor essencial: l’obtenció de sexe a canvi de diners es converteix en una espècie de cerimònia de confirmació de la seva virilitat, en una pràctica mitjançant la qual es reafirma una determinada identitat a nivell intern i en ritual mitjançant el qual es confirmen les expectatives de gènere entre els parells. D’aquesta manera, és fàcil detectar com en la prostitució conflueixen dues dels elements essencials de construcció de la masculinitat hegemònica: la reafirmació de la subjectivitat a través de l’exercici del poder i del domini sobre “els altres” – i les dones són el paradigma de l’“altre”- i la permanent necessitat de demostrar davant de sí mateix i davant els semblants que s’és “un home de debò”.
El fet que milions d’homes en tot el planeta acudeixin a la prostitució té a veure, per tant, amb com vam seguir construint el desig masculí. Una construcció que està lligada a una concepció de la sexualitat viril com una espècie de “força de la naturalesa” irrefrenable, amb la instrumentalització del cos i la sexualitat de les dones i amb la erotització del domini i de la feminitat devaluada. D’aquesta manera, el subjecte prostituent, quan paga a canvi d’obtenir la satisfacció del seu desig sexual, està exercint un poder real i simbòlic: el que individualment exerceix sobre la dona prostituïda i el que confirma com a gènere masculí. Així se satisfan les expectatives de gènere que tenen a veure amb mantenir el domini, per la qual cosaés necessari distanciar-se emocionalment de el “objecte” que es posseeix i es controla. Per aquest motiu en l’actualitat molts homes acudeixin a la prostitució perquè solament així és possible per a ells mantenir relacions de poder, en les quals no intervé cap mecanisme d’intermediació emocional i en les quals en tot cas mantenen el control. En definitiva, a través de la prostitució molts homes aconsegueixen fer realitat el que la pornografia els ofereix com una fantasia. Si a tot això unim la banalització del sexe i el seu mercantilización com a part de l’oci col·lectiu, l’extensió de la lògica del consum i del plaer, tindrem l’escenari perfecte perquè el negoci de la prostitució segueixi augmentant els seus dividends.
En conseqüència, crec que la millor manera d’abordar la prostitució és des de la penalització del client o, cosa que és el mateix, des de la desactivació de la demanda, la qual cosa passa també necessàriament per superar la normalitat amb que la societat la legitima i per incidir en mecanismes educatius capaços de generar unes masculinitats alternatives. Tot això sense oblidar la necessitat d’educar en matèria de sexualitat de manera que siguem capaces de construir relacions des de la reciprocitat i el reconeixement de l’un altre/l’altra. La qual cosa suposa, bàsicament, superar l’amor romàntic, la pornografia i la violència com a eines de construcció de les subjectivitats masculina i femenina, així com de les relacions entre ambdues. Solament així els homes podrem alliberar-nos del “puter” que tots portem dins i, en paral·lel, les dones de la puta que molts veuen en elles.
