OPINIÓ
L’Editorial Gregal concedí diumenge passat, a Maçanet de la Selva, el VI Premi Gregal de Novel·la. Francesc Puigpelat resultà guanyador, amb “La pista d’una morta”, seguit d’aquesta cronista, amb “La segona mort de Lorenzo Contini”.
Diumenge passat, 29 d’octubre, es concedí el VI Premi Gregal de Novel·la a Maçanet de la Selva. Jordi Albertí, l’editor, també escriptor i filòleg, va presentar-lo amb unes breus paraules on deixava constància que devia ser el primer premi literari que es presentava a Catalunya després de la declaració d’independència que, divendres 27, proclamava (ai!) el país com una república. Encara que el mateix divendres 27 l’Estat espanyol ens etzibava el conegut article 155 de la Constitució espanyola, amb la destitució immediata del president Puigdemont i els consellers, i la dissolució de tot el Parlament català; encara que tots sabíem, diumenge passat, a Maçanet, que corríem el perill cert de perdre bous i esquelles en la comesa, els homes i dones que omplíem el Teatre La Social no vam voler deixar de celebrar-ho dintre d’un acte ple de cultura, de música, de lletres i d’humanisme en el sentit més ampli.
El guanyador del VI Premi Gregal, Francesc Puigpelat. A la seva esquerra, Maria Rosa Nogué, finalista en segon lloc, i les autores Maria Vilanova (esquerra) i Carme Ballús (dreta), també finalistes.
Era el primer cop que em presentava al Premi Gregal, que té una nòmina prou important d’autors i autores, i vaig trobar molt singular i càlid que aquesta editorial s’ocupi d’editar un catàleg amb tots els concursants i les concursants que vulguem ser-hi a cara descoberta, o bé amb pseudònim: de 41 participants, només hi va haver quatre pseudònims, un d’ells el del guanyador, Francesc Puigpelat, que havia escollit un nom de dona: Juana Montes. La resta vam acceptar el repte d’enviar un breu currículum i un resum de l’obra, juntament amb la fotografia. No es tracta tant de guanyar o de perdre –en literatura, mai no es guanya o es perd en termes absoluts, tot depèn del propi camí, de la pròpia progressió en el fet tan especial d’escriure- sinó de conèixer els teus companys i companyes de camí, de fer ruta a l’ensems.
D’aquesta manera, el jurat no es va limitar a anunciar el guanyador del premi, sinó que va detallar els 11 finalistes de la primera ronda i els 4 que passàvem a la segona ronda. Cadascú va fer la ressenya i anàlisi d’una de les quatre novel·les, i he de dir que quan va tocar el comentari de la meva, “La segona mort de Lorenzo Contini” em vaig quedar admirada de l’elegància i l’expressivitat amb què n’havien sabut fer el resum. És una gran experiència, veure la teva obra llegida per uns altres ulls, observar com allò que has teixit en solitud i en silenci –deia en Javier Marías que, per a escriure, s’han de saber tancar les finestres- troba la complicitat dels lectors i de les lectores.
D’aquesta manera, un acte formal, protocol·lari, es pot convertir també en una lliçó de convivència, de concòrdia, de país, de cultura i d’estímul literari, tot alhora. Va completar la festa el fet de trobar-me amb excel·lents autors, com Isidre Grau, també autor de Gregal, o el propi guanyador, Francesc Puigpelat, antic professor meu de Narrativa; i amb no menys excel·lents autores i amigues, com l’escriptora de Les Franqueses Carme Ballús, també finalista amb la seva primera novel·la.
Uns emocionats Segadors en acabar l’acte, acompanyats de la Coral Gínjol, i un grat dinar al restaurant La Nau van completar una jornada tan cívica i literària que per unes hores va tenir la impressió de viure en un país ideal, allunyat de la brutal repressió que ben aviat notarem al nostre entorn, i que la gent de la cultura ja estem patint des dels primers moments amb el bloqueig dels comptes de la Institució de les Lletres Catalanes.
