OPINIÓ
Les reiterades violacions als drets humans de les dones en els processos electorals, en les campanyes, al metro i el transport col·lectiu, en les empreses, a les institucions, a les finestretes de tràmit, i fins i tot on no ho imaginaries, en un transport car i còmode com l’ ETN.
Ens deixen clar que alguna cosa molt greu està passant, que la població no entén, no s’ha assabentat que les dones som humanes i no una cosa a la qual es pot agredir, sotmetre i rebutjar. Quan es posa a discussió l’assumpte, en un espai de diàleg, en un taller, en una tertulia, a la televisió o a la ràdio, sempre hi ha preguntes i opinions. L’educació sembla conduir a l’acord: el tema és de cultura i d’educació, per “aquí cal començar”, fa 45 anys que escolto això. I sempre crec que qui ho proposa o ho parla té raó.
Cal començar des de la infància. Fa dies vaig veure a la TV a Diálogos en Confianza una discussió sobre la violència en els espais públics, en el transport col·lectiu. Una altra vegada vaig sentir a un televident afirmar que les mares en tenen la culpa, que eduquen molt malament als homes i els converteixen en mascles, d’altres veus també ho he escoltat, i no, no tinc paciència, vaig pensar, però que aquest senyor no sap que als nens i a les nenes les educa la televisió, és aquí on aprenen a ser homes i a ser dones.
I després s’enforteix a aquestes nenes i nens al kínder, als tres anys, amb les seves i els seus mestres, amb la professora de música, el professor d’esports, la gimnàstica, l’orientadora, el senyor que porta l’aigua a les primàries, el conserge, la treballadora social, és a dir, amb totes aquestes persones amb les que les nenes i els nens es topen a l’escola, en són l’autoritat i se suposa o s’espera que diuen coses lògiques i importants. Que formen a aquests nenes i nens.
Per això és tan important, tan transcendent fer alguna cosa des de la Secretaria d’Educació, ara immersa en aquesta discussió amb el magisteri dissident, que envia tres o quatre vegades al dia missatges guerrers, i les i els mestres dissidents en una guerra terrible, que envien missatges de violència i altisonància tremends. I, a més, aquests i aquestes mestres que deixen a les nenes i nens més pobres sense classes, a Guerrero, Oaxaca i Chiapas, terrible.
Vaig recordar, perquè sóc antiga, antiga periodista, que em va tocar el naixement de la CNTE. A Morelos, molt revolucionària; la secció 7 de Chiapas que ocupava tot l’Hotel Catedral al centre de la capital mexicana; els plançons als carrers de Veneçuela i Argentina, quan va néixer La Jornada i les marxes a Governació, des de 1981, si fa 36 anys. Vaig conèixer a diverses i diversos dirigents, vaig tractar d’entendre la seva lluita, contra la corrupció en el SNTE, la venda de places, l’herència de places, els diners que el lideratge amasa.
Ara veig que aquesta lluita es va convertir en allò a que s’ oposaven. I pel que sembla van trobar diferents formes d’entrar en el joc del poder: si no hi ha diàleg no hi ha treball, si no treballes no hi ha diàleg, d’això es tracta donçs? Durant més de 30 anys el mètode va funcionar, cada any vingueren a la ciutat de Mèxic, durant tres dècades, primer contra la corrupció en el seu sindicat, després per un millor salari, després per més prestacions, després perquè no els agradava alguna cosa, després perquè hi havia una reforma, després perquè n’hi va haver d’altres.
El professorat de la secció 22 d’Oaxaca, súper forts i organitzats, tenen el millor contracte col·lectiu, respecte dels seus iguals; han aconseguit diners, posicions, etcètera, tot allò pel que van iniciar la lluita, s’emmirallaren; les i els mestres d’altres contrades tenen raó, no tenen perquè avaluar renunciant a la seva antiguitat i a la seva plaça, obliden que fa 25 o 30 anys que això va succeir a desenes de gremis, tenen raó. Igual que els meus estimats electricistes que finalment es van quedar sense empresa i sense ocupació.
Però les i els mestres són fonamentals perquè les nenes i els nens aprenguin, facin un altre país, i ara només els ensenyen duresa, amargor, protesta enutjada, talls de carreteres, incendis, rapen a qui està en contra o difereix, subjecció a vells tipus de lideratges i sobretot, ara, adoració a un messies. Alguns mestres han estat assenyalats per abús sexual a mestres i alumnes, fins i tot alumnes, i això no importa, igual que al segle XIX després ho veurem.
Veig un carreró sense sortida. Es resoldrà el problema treient a Nuño? El problema és retirar la reforma i què vindrà? No hoentenc, només sé que la violència cega 6 vides de dones cada dia; que és important l’abús i l’assetjament, que el masclisme és part integrant de la lluita pel poder; que la invitació a la guerra i la venjança inciten i mantenen la violència contra les dones; que la corrupció i la impunitat ajuden, envolten el nostre ambient de vida, certifiquen que la violència és permissible, que la guerra és admissible, que és possible torturar algú que està en contra meva o desconèixer a la família que pensa de manera diferent al meu.
Es diu intolerància i aquesta intolerància construeix tots els camins de la violència. Les feministes radicals es van oposar a la guerra zapatista el 1994; no els va semblar que treure armes fos la solució per restablir drets als indis i a les índies; altres feministes van cobrir de solidaritat a les índies de Chiapas; unes altres van ser amb elles per a construir no per a destruir. Ningú des del seny pot estar d’acord amb les tàctiques i les accions del magisteri en aquests dies, tampoc pot estar d’acord amb les autoritats que els inciten.
El desconeixement de la llei, la manca de solidaritat amb la població que no pot viure a Oaxaca, tota la població, els rics i els pobres, els que tenen un changarro i els que tenen un gran negoci… I no és possible, humanament, justificar a uns o a altres, però caldria pensar en les nenes i els nens, abandonats, deixats de la mà de déu. No és possible.
