Arrugues sí, carrincloneria no Edat provecta, esperit irreverent

Avui, 19 de febrer de 2026, faig 75 anys. Ho escric així, amb número rodó i sense eufemismes. Setanta-cinc. Tres quarts de segle. 75 globus que s’enlairen i es dissolen en l’atmosfera. Una xifra que, dita en veu alta, provoca reaccions curioses: des de mirades d’admiració fins a aquell silenci incòmode que habitualment es reserva per a funerals o revisions d’ITV. Permeteu-me que sigui l’humor — no el sarcasme, que sempre fa una lleugera olor de rancúnia — qui impregni aquestes línies.

Arribar als 75 té mala premsa. No ens enganyem. Socialment és una edat que massa vegades es classifica dins la categoria de territori perillós. Mireu, us adjunto un manual de frases que apareixen misteriosament quan en fas 75 (i molt abans!). Vosaltres podeu afegir les que us vinguin al cap. Sempre en to d’humor. Perquè no és només un ornament del discurs; és una manera de negociar la realitat sense rendir-s’hi. Perquè, a certa edat, deixa de ser un luxe estilístic i es converteix gairebé en una disciplina de supervivència. No elimina arrugues, no millora l’artrosi ni evita els oblits sobtats que ens fan entrar a una habitació amb aire d’investigadora despistada, però ofereix alguna cosa molt més valuosa: distància. I la distància — aquesta saviesa discreta — sovint resulta més reparadora que qualsevol promesa de joventut eterna, que, com sabem, no ésabastable. No és més que una il·lusió. Un miratge que no porta enlloc.

Doncs bé. No saps ben bé com, però de sobte es fa palès un fenomen sociolingüístic fascinant: determinades frases comencen a materialitzar-se al teu voltant amb una regularitat gairebé paranormal. No cal invocar res. N’hi ha prou que el temps es faci visible: «Ara toca cuidar-se»; «No t’excedeixis»; «Vigila les escales»; «Compte amb el colesterol»; «Has de descansar més»; «A la teva edat…» (aquesta és el súmmum. Sol quedar suspesa en l’aire, carregada d’una vaga amenaça estadística); «Que bé que et conserves!», «No n’aparentes 75»; «Encara condueixes?»; «Ja no estàs per segons què».

El més curiós és que, quan sento aquestes frases, no puc evitar que se m’activi un cinema interior immediat: Que no m’excedeixi? En què exactament? En entusiasme? En les postres? En llibertat d’expressió?; Que vigili les escales? I tant. Les observo amb una barreja de respecte, prudència i negociació diplomàtica; I el colesterol? El meu colesterol i jo mantenim una relació madura. Amb alts i baixos, com totes les relacions llargues; Que he de descansar més? Descansar de què exactament? De viure intensament o de suportar recomanacions no sol·licitades?; «A la meva edat…» A la meva edat, què? S’activa algun protocol especial de vulnerabilitat?.

Amb els anys, aprens que aquestes frases rarament neixen de la malícia. Són peces d’un guió social automàtic. La gent no et parla com ets. Et parla com imagina que és «una persona de 75». I aquí tens dues opcions: Ofendre’t constantment o divertir-te desmuntant el guió. He triat la segona. Consumeix menys energia i millora notablement la salut cardiovascular.

Durant anys ens han venut l’envelliment com una successió inevitable de pèrdues: memòria, agilitat, visió, paciència, cintura. Però hi ha una altra narrativa possible — menys dramàtica i molt més interessant — que rarament ocupa titulars: envellir també és guanyar coses.

Per exemple, adquireixes perspectiva. Als 75 ja no tens la necessitat urgent d’opinar sobre tot. I no perquè el món t’importi menys, sinó perquè has après que no tot exigeix la mateixa intensitat de resposta. Descobreixes que moltes polèmiques que semblaven crucials als 30 eren, en realitat, tempestes en un got d’aigua gasosa, i que potser no tot era tan transcendental com semblava.

Cultives aquella serenitat que permet mirar el món amb una barreja d’interès i escepticisme saludable. No és distància emocional; és economia del drama. Com qui observa una sèrie que fa anys que dura i ha après a no confondre cada gir argumental amb l’apocalipsi. No és desinterès: és menys reactivitat i més criteri.

També s’eixampla la llibertat. La llibertat d’ignorar consells no sol·licitats. La llibertat de vestir-te per comoditat sense justificacions estilístiques. La llibertat de dir «no em ve de gust» sense sentir-te culpable. La llibertat —importantíssima— de no entendre certes modes digitals sense patir crisi identitària. Sense sentir que t’has convertit, de cop, en una relíquia antropològica. Si et fa il·lusió aprendre TikTok, fantàstic. Si no, també. Hi tornaré després.

I desenvolupes i afines l’humor (el necessites més que mai). Perquè si alguna cosa exigeix l’edat és sentit de l’humor. El cos envia notificacions inesperades, la tecnologia canvia cada quinze dies i els metges utilitzen un vocabulari que sembla dissenyat per mantenir viva la indústria farmacèutica.

Però on aquest fenomen adquireix una dimensió gairebé teatral és a la consulta mèdica. Per exemple, el metge — jove, impecable, amb pell de publicitat dermatològica, que encara no ha hagut de negociar amb el temps — em parla lentament: «I com ens trobem avui?». (Ens trobem? No recordava que haguéssim quedat abans); «Dormim bé?». (Doncs sí. A vegades regular. Jo, el genoll i les preocupacions geopolítiques).

Somriu amb aquella paciència pedagògica reservada per a criatures o per a persones que, aparentment, ja no tenen criteri propi. I jo penso: No és mala educació. És estereotip amb bata blanca.

“Doctor, si em parla tan a poc a poc, m’acabaré preocupant. A la meva edat, cada minut compta”.

A la botiga, la condescendència adopta formes exquisidament solidàries: «Doni’m, que li agafo la bossa. Això pesa massa per a vostè». (Gràcies). No és exactament una oferta d’ajuda. És una decisió preventiva. Un gest que pressuposa feblesa abans de verificar-la.

Freqüentment no és edatisme cruel. És edatisme benintencionat. D’ajuda. De guant blanc. D’aquell que es presenta embolicat en amabilitat, com si la  vulnerabilitat fos una condició automàtica associada a l’any de naixement. De desconeixement. Perquè, vet aquí, la veritable fragilitat no sempre és biològica, sinó atribuïda.

La parla sobreprotectora i les actituds condescendents són un fenomen curiós: no necessiten mala intenció. Ben al contrari. En tenen prou amb una combinació subtil de suposicions, bons modals i una certa idea prèvia sobre què significa «tenir una edat». Es manifesten en el to lleugerament alentit, en els diminutius afectuosos no sol·licitats, en aquell excés de paciència que transforma qualsevol interacció quotidiana en una escena pedagògica.

I aquí apareix la paradoxa: una comunicació que pretén ser respectuosa pot acabar transmetent, sense voler-ho, un missatge de limitació, vulnerabilitat o dependència. Perquè la parla condescendent no només descriu l’edat. Pot contribuir a construir-la. Pot «envellir». Pot insinuar fragilitats abans que existeixin.

Ara bé, els seus efectes no són sempre els mateixos. Perquè la condescendència no és només allò que s’emet; és també allò que es percep. Depèn del filtre del receptor. Del dia que tinguis. Del teu sentit de l’humor. De la teva seguretat interna. De si interpretes el gest com a cortesia, com a protecció… o com a diagnòstic implícit.

Hi ha dies que ho agraeixes. Hi ha dies que ho ignores. I hi ha dies que et ve de gust recordar al món que l’edat no anul·la ni la força, ni l’autonomia, ni el criteri. Ni l’intel·lecte.

Potser la qüestió no és deixar d’oferir ajuda, sinó com oferir-la: «Si necessita un cop de mà, digui-m’ho»; «Vol ajuda o ho porta bé?»; «Li dono un cop de mà?». Petites variacions, aparentment insignificants, que desplacen la fragilitat pressuposada cap al reconeixement com a persona humana; cap a l’autonomia reconeguda. Perquè no és el gest el que incomoda. És la suposició.

A l’autobús: «Segui, segui!». Als 75 aprens una habilitat social refinadíssima: acceptar el seient sense acceptar el paper de persona fràgil.

I després hi ha la tecnologia: «Ja li ho configuro jo». (Perfecte. Però després m’explica per què cada actualització em fa sentir com si hagués suspès un examen que no sabia que havia de fer).

No és que no entenguem la tecnologia. I tant, que l’entenem. El que passa és que la tecnologia canvia més de pressa que nosaltres. Hi ha, a més, una diferència subtil i reveladora: no dominar l’última aplicació no posa en crisi la nostra identitat personal ni social. En canvi, per a molta gent jove, estar al dia no és només una competència tècnica; és gairebé una condició d’existència simbòlica. Cal ser-hi. Cal entendre-ho. Cal dominar-ho. Perquè és allà on en bona part es juga el reconeixement, la pertinença, la contemporaneïtat.

A certa edat, aquesta pressió es dilueix. Pots no entendre TikTok sense que el teu sentit del jo s’esfondri.

És una de les llibertats menys reconegudes de l’edat.

A l’ascensor visc una forma subtil d’invisibilitat paradoxal. Tres adults, dos mòbils, cap mirada. Una coreografia silenciosa d’absències perfectament sincronitzades. Quan surto, dic: “Bon dia”. Petit experiment sòcio-psicològic: tots se sobresalten lleugerament. Com si una veu hagués emergit d’un espai que donaven per buit. Que bé! Tinc superpoders.

Envellir no és desaparèixer. Aquí és on la qüestió es torna política. Perquè el problema no és fer-se gran; el problema és com la societat tracta les persones grans, especialment les dones. A certa edat, moltes dones passen a ser invisibles mediàticament. Deixen de ser objecte de desig publicitari, de protagonisme cultural, d’interès narratiu. Com si l’experiència acumulada no fos un valor sinó un inconvenient. Vivim en una cultura fascinada pel «talent sènior» quan es tracta d’homes amb cabells blancs i veu greu, però molt menys entusiasmada quan es tracta de dones amb la mateixa trajectòria. Envellir en femení encara incomoda. I potser per això cal escriure’n, parlar-ne i —si cal— fer-ne broma.

75: edat vintage, no caducada. Als 75 pots mirar enrere sense nostàlgia paralitzant i mirar endavant sense aquella angoixa accelerada que ens fa viure com si sempre arribéssim tard. És una edat estranyament lúcida: ja saps que el temps és finit, però també saps que això no és una tragèdia sinó una condició humana compartida. I potser el veritable envelliment positiu no consisteix a semblar més jove, sinó a viure amb menys por. Menys por al ridícul. Menys por al què diran. Menys por a no encaixar. Menys por a no seguir el ritme.

La meva conclusió provisional (als 75 tot és provisional) és que fer 75 «globus» no és una derrota biològica ni una gesta heroica. És simplement vida que ha passat. Vida que continua. Amb més anècdotes que plans quinquennals. Amb més criteri que urgència. Amb més distanciament que drama. I sobretot, amb la deliciosa consciència que la millor edat no és la que tens… sinó la que encara estàs vivint.

Amb arrugues, sí. Amb carrincloneria, mai. I amb la llibertat de ser bona persona sense ser bleda, exercint una bondat amb criteri que sap perfectament on posar el límit. Així que, si ens trobem pel carrer, estalvieu-vos els diminutius. No soc una nena que torna a començar, sinó una dona que gaudeix del paisatge sense pressa. Bufaré dues espelmes — un 7 i un 5 — i brindaré amb cava sent jo mateixa, amb el cap ben clar i amb ganes de viure i riure i no penso deixar que ningú em digui com he de travessar aquesta etapa i gaudir-ne.

La mandra de pensar — aquesta economia cognitiva tan humana — alimenta estereotips a totes les etapes de la vida. Avui jo he parlat de la meva generació. I de les dones.

També això forma part de la celebració.