Escrit per la Redacció de la revista digital Tekoha de Paraná, Entre Rios
Tona Gusi, una mirada feminista a la comunicació
En la plenamar i la baixamar de la cultura, romanen vigents les demandes per un periodisme més obert a la presència evident de les dones en la societat, en els continguts dels mitjans de comunicació, en la dinàmica de treball i en l’estructura dels equips. Aquests corrents que lentament, cop a cop, semblen anar foradant la roca del prejudici, han d’esquivar vells obstacles i noves formes de masclisme. En aquesta nota s’hi repassan, gràcies a les aportacions de l’especialista Tona Gusi Amigó, de visita a Paraná.
A la capital d’Entre Ríos. Aquest tipus de travessia se li va acudir fer a Tona Gusi Amigó, periodista, psicòloga i mediadora, coneguda pel seu enfocament feminista i de gènere, animadora d’una agència de notícies feminista anomenada La Independent, quan l’almanac de desembre tot just començava a descabdellar-se. Va arribar acompanyada d’una expressió oral tranquila, una elogiable ufanesa en la curiositat i una veterania militant per advertir que els nous masclismes poden atacar tant la legitimitat de drets adquirits com també omplir d’obstacles aparentment administratius el camí del seu gaudi efectiu.
La dirigent va tenir trobades amb col·legues i va participar en tallers que la van obligar a recórrer la paleta ondulada de verds que ens separa de Colón, a la costa de l’Uruguai. Com a turista, en terres parananques va visitar museus, es va delectar amb l’abraçada agresta que proposa el Parc Urquiza, es va deixar enlluernar per un riu que no cap a la mirada com és el Paraná, va atresorar el viatge a l’illa Curupí i va registrar la referència a la fauna i la flora, especialment d’aquelles espècies que els avantpassats van usar amb finalitats curatives.
De Paraná, a mig camí en escala urbana entre la fantàstica Barcelona i la resta de les localitats catalanes, li va cridar l’atenció la dinàmica ciutadana i va estar tractant d’analitzar fins a quin punt influeix en les característiques dels residents. Va conèixer el Casal a Urquiza 1225, va xerrar amb una de les dirigents, Mercè Porqueres, sobre la petjada catalana en la cultura local i rioplatenca, des de l’autor de la música de l’himne nacional, Blas Parera, i el responsable de les seves estrofes, el descendent Vicente López i Planes; a la presència de la col·lectivitat en aquestes terres, que és anterior a la Revolució de Maig de 1810, de la mà de personalitats com la de Joan Garrigó.
La contemplació d’aquestes esteles identitàries que uneixen punts tan distants en el mapa va omplir de fascinació la viatgera. S’entretenia mentre construia una nau de paraules per solcar el temps i l’espai. De fet, va quedar encantada amb el Museu Martiniano Leguizamón, en el recorregut del qual va identificar cognoms de catalans o de descendents.
Que va anar anotant amb una primorosa dedicació escolar. Se li va esmentar llavors que en el llibre Mujeres en las calles, de María Mercado Doval, s’assenyala que tres catalanes vinculades al Casal donen nom a sengles artèries de la ciutat: Ofelia Sors, Beatriz Bosch i Estela Longo. Tona Gusi Amigó ho va tornar a anotar.
Cal estar moguts per un fort sentiment d’amistat i el desig de conèixer i influir per emprendre un viatge que en el millor dels casos consumirà la meitat d’un dia, des de Catalunya a Paraná.
Després, en les entrevistes periodístiques i en les reunions on específicament es va abordar la problemàtica de la qual és especialista, no va perdre el tracte de seda malgrat que va enunciar amb fermesa, sense concessions. “A les redaccions es discutia el tema de la poca representació de les dones en els continguts dels mitjans generalistes, dels assumptes que eren convertits en agenda i en com se’ls abordava: llavors, als 90 vam decidir crear una agència com La Independent per demostrar que era possible un altre enfocament, que les dones feien molt per merèixer aparèixer a les notícies i que hi havia especialistes que podien ser font d’informació en temes determinats, malgrat que molts homes pensaven el contrari”, va comentar, davant d’una consulta de Tekoha.
A Tona Gusi Amigó li agrada identificar els fils invisibles de la cultura que porten a desconèixer la forta presència de dones capaces en les diferents professions i camps, la qual cosa condueix al fet que, a l’hora de triar a qui entrevistar, els primers nominats siguin homes.
La molta feina que queda per fer no impedeix que Gusi destaqui que “hem avançat molt en el tractament de la violència masclista”, en el sentit que “els titulars que abans et feien mal, avui serien impensables; hi ha certa vergonya a escriure certs disbarats”. En la seva opinió, “fer periodisme feminista és fer un periodisme més democràtic: més humà també, sí, però sobretot més democràtic. No es pot parlar de democràcia si més del 50% de la població no és atesa com cal”.
Per què és valuós que s’enforteixi una mirada feminista sobre la comunicació? Aquest enfortiment és necessari si volem que els mitjans d’informació i la resta de plataformes comunicatives s’acostin més a la realitat de les dones, a les seves vides, lluites i èxits, ja que som més de la meitat de la població i encara no estem suficientment representades. D’altra banda, la mirada feminista és transformadora de la realitat de les dones, i tant!, però també ens porta a construir una societat més democràtica, menys discriminatòria.
Què genera en la cultura l’aplicació dels cànons hegemònics en comunicació? Els cànons hegemònics són androcèntrics i basats majoritàriament en la cultura occidental de l’home blanc. Això comporta múltiples discriminacions a part de la que s’exerceix sobre les dones: discriminacions sexuals, per origen, culturals, religioses i un llarg etcètera. També perpetua estereotips masclistes que ridiculitzen, en el menor dels casos, i menystenen i estigmatitzen tantes persones.
Quina és la proposta feminista per al periodisme? Es tracta d’una proposta global, des d’allò local a allò internacional, abastant totes les temàtiques i plasmant aquesta mirada de gènere en totes les notícies. Sí que tenim una agenda pròpia per fer visibles els temes i les veus ocultades en els mitjans generalistes. És necessari, però informar sobre qualsevol realitat, qualsevol notícia precisa d’aquesta mirada transformadora, equitativa, igualitària, que es pregunta el perquè i el com de la discriminació i com s’exerceix l’opressió. Aquesta mirada es posa en els temes, qüestionant la forma tradicional de triar-los i pontificar-los, sobre qui és el protagonista de la notícia en realitat i en com se li dona la veu, i fins i tot en el tracte amb les persones protagonistes de les notícies, el llenguatge que usem, per exemple.
Instantànies
Amb quines situacions es troben les dones i les dissidències quan es proposen ingressar als equips de periodistes? Hi ha discriminacions directes, com que ens costa molt arribar a càrrecs de lideratge tant en les direccions com en les seccions, que no es valorin equitativament les capacitats i que es minimitzin o s’apropiïn de les seves propostes. Resumint, com succeeix en altres professions, es menysté el valor del seu treball o se’ls encarreguen feines per sota de les seves capacitats. En els equips de periodistes costa encara un munt pautar les intervencions, no cedint el mateix espai de temps a totes les persones integrants de l’equip, sent els homes els que parlen per més temps i interrompen contínuament les dones periodistes o no els dediquen la mateixa atenció que als seus companys homes. Això causa neguit en les periodistes i dissidències, que moltes vegades opten per no lluitar pel seu temps per no ser objecte de confrontacions desagradables, ja que acostumen a tenir un preu en les relacions i en la pròpia salut. Un altre factor és l’horari, ja que massa vegades encara es convoquen reunions importants a hores deslligades dels temps d’atenció i cura a les famílies, que majoritàriament continuen recaient en les dones.
Quins tipus d’abús poden registrar-se a les empreses? Des dels més bàsics, com percebre un menor salari, fins a l’assetjament i abús sexual. Així com des del Ni una menos hi ha una major sensibilitat i denúncies davant els feminicidis i la violència masclista, des del Me Too hi ha una major consciència en els col·lectius professionals on els homes han estat assetjant i abusant sexualment de les dones. Malauradament, el col·lectiu dels mitjans n’és un d’ells. Per afrontar aquestes situacions s’han d’implementar els Plans d’Igualtat, que en el nostre cas a Catalunya estan aprovats per llei i tenen seguiment del Ministeri o Conselleria de Treball, però que no es compleixen encara en la majoria dels mitjans privats, els seus consells i redaccions.
Es pot parlar d’onades epocals entorn del tipus de sensibilitat que fa prosperar? Sí, com els deia abans, la visibilitat en els mitjans i plataformes de comunicació de les denúncies de les dones ens enforteix. Benvingudes les campanyes de denúncia i, sobretot, les informacions sobre els èxits aconseguits. Davant la violència contra les dones, penso que les dones periodistes tenim un rol molt important, ja que ens implica com a possibles víctimes o coneixedores d’abusos i, al mateix temps, som responsables d’exercir amb rigor i veracitat la nostra professió. Afortunadament, cada vegada comptem amb més testimonis de dones i amb el suport en dades i coneixements de les nostres companyes juristes, psicòlogues o de serveis socials, amb les quals anem ben coalitzades.
També destacaria, a banda i banda de l’Atlàntic, les manifestacions massives allà i la gran campanya i marxa dels mocadors verds aquí a l’Argentina pels drets sexuals i reproductius, per la defensa del dret a l’avortament. Aquests drets són ja drets humans de les dones. No hi pot haver retrocessos. També cal celebrar la conscienciació i incorporació de no pocs homes al periodisme amb visió de gènere, al periodisme feminista: sense ells ho tindríem més complicat.
De portes endins
Com es manifesta la perspectiva feminista en l’organització del treball, a propòsit dels mitjans que actualment funcionen sota aquest segell? En la manera de construir les relacions de treball amb les i els col·legues, adoptant formes més horitzontals i rotatòries. Un treball respectuós i conscient de la situació personal de totes les persones integrants de l’equip. Són formes de treball introduïdes pel feminisme i que cada vegada tenen major implementació en ONG, institucions pedagògiques i de drets humans. Un altre element important és la utilització d’un llenguatge inclusiu, no discriminatori, no sexista ni xenòfob, amb el qual els protagonistes de la notícia se sentin ben reconeguts.
Què pot fer l’educació en general per qüestionar els models implantats, sobretot pel que fa a formació universitària? La coeducació laica i gratuïta. El creixement acompanyat amb un aprofundiment dels drets humans. L’aportació d’expertes feministes en tots els camps educatius. També educació en els mitjans per aprendre a distingir el sexisme i el masclisme en el periodisme, en textos i imatges. Facilitar a l’alumnat instruments creatius per realitzar audiovisuals, informatius digitals, etc., on poder aplicar aquest aprenentatge en comunicació amb visió de gènere. En formació universitària, potenciar les diplomatures, màsters i postgraus en periodisme feminista. I, molt important, la transversalitat de la visió de gènere en totes les assignatures de les facultats de periodisme i comunicació. La resta de carreres universitàries també han d’incorporar aquesta visió en les seves assignatures. Parlem de la recuperació de la memòria històrica de les protagonistes en tots els camps socials i científics.
Quines tasques hi ha per fer quant a l’autopercepció i percepció de la dona i les dissidències a la galàxia digital? Tenir dades del tractament que se’ls dona. Demanar investigacions i monitoratge dels mitjans digitals i de les plataformes. Que les institucions públiques exerceixin el seu control i, si és el cas, actuïn legalment. A Catalunya existeixen organismes institucionals valuosos com el Consell Audiovisual de Catalunya i també organismes de la societat civil que fan seguiment i denúncies, valorant bones pràctiques i assenyalant el mal periodisme.
Camí propi
Quan vas escoltar per primera vegada parlar de feminisme, en quina circumstància? Molt jove, als 14 o 15 anys ja vaig entrar en contacte amb noies més grans que em van parlar llavors del feminisme de la igualtat (el que s’ha institucionalitzat) i del feminisme de la diferència, bàsicament a Itàlia, ia qui m’agrada tenir present. Van seguir les lectures, l’aprenentatge i l’activisme en un moviment polític on el grup de dones posàvem davant les nostres prioritats i projectes. Allí estàvem estudiants, com jo, escriptores, actrius, mestres, infermeres, metgesses, treballadores públiques i del comerç, entre els 18 i els 40 anys o més.
Va ser un aprenentatge preciós. Vaig ser afortunada.
Quan es va crear l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya, em vaig afiliar ràpidament, alhora que al Col·legi de Periodistes de Catalunya. La nostra primera gran trobada va ser el 1992 a Barcelona. El 1995 es va celebrar la II Trobada de Dones Periodistes de la Mediterrània, encapçalada per una gran professional del periodisme català, Montserrat Minobis, que també va ser la primera dona a dirigir la ràdio pública de Catalunya, Catalunya Ràdio i també la primera dona a aconseguir el Deganat del Col·legi de Periodistes de Catalunya. La I Trobada de Dones Periodistes de la Mediterrània es va celebrar a Siracusa, Sicília, Itàlia, dos anys abans, amb la coordinació d’una altra de gran del periodisme, Nella Condorelli.
Després vindria la fundació de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadors de Catalunya que va ser cofundadora i va quedar inscrita a la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere, creada el novembre de 2005 a Morelia, Michoacán, Mèxic. Allà vaig conèixer grans periodistes de Llatinoamèrica, i entre elles algunes periodistes argentines de Buenos Aires. Uns anys després vaig entrar en contacte amb la periodista paranaenca Sandra Miguez, gràcies a la qual he realitzat aquest viatge a Paraná on he pogut gaudir d’aquesta ciutat, dels seus museus, edificis històrics i parcs, i com no! del riu que porta el seu nom. Amb Sandra hem viatjat per Entre Ríos, coneixent llocs entre el Paraná i l’Uruguai, algunes de les seves ciutats i també i no menys important a col·legues periodistes i dones feministes, amb qui he conversat i après del seu país. Hem intercanviat experiències i hem parlat sobre com compartir algun projecte. Un goig!
¿Amb quines sensacions et quedes quan converses amb col·legues homes i dones d’aquests assumptes? De bon ànim. Encara en temps difícils on un nou masclisme desacomplexat i autoritari es manifesta a dalt de tot del poder i en diferents varietats falses però atractives per als nois a les xarxes socials, ens sentim unides en la defensa dels drets humans, com són els drets de les dones.
Ens seguim guiant per la CEDAW, per la Conferència de Beijing i per la Conferència interministerial d’Istanbul i les següents.
Ens sentim unides de cada costat de l’oceà i disposades a continuar lluitant per un periodisme més democràtic, per un periodisme feminista. I ho farem cuidant-nos les unes a les altres, perquè no ens ho posen fàcil, oi?
Anotació de la periodista Sandra Miguez de Paranà
Tona, amiga (*)
Al llarg dels anys la Tona va esdevenir una referent de la Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere i de la xarxa catalana, una amiga, algú de l’entorn dels meus afectes. No només com a periodista que admiro, sinó en honrar-me amb la seva estima i generositat.
Les xarxes de periodistes de gènere tenen això, que els enllaços transcendeixen la feina, la tasca, i es converteixen en llaços d’amistat i companyonia molt forts.
La Tona ja havia estat a Argentina, però li deia que havia de venir a casa meva, a conèixer aquesta ciutat que li havia presentat en fotos. Així va ser com va decidir venir a conèixer aquest “riu” i aquest territori. I aquí pensarem aprofitar aquest passeig perquè pogués tenir contacte amb companyes, amb persones que segueixen els temes de gènere o interessades a veure similituds i diferències entre Catalunya i Argentina, entre Espanya i Argentina respecte de la situació dels mitjans i el periodisme.
Així va sorgir la reunió a CTA, les entrevistes en alguns mitjans i el reportatge especial a Y de repente la noche. A més, em va acompanyar el Taller sobre noves narratives des d’un enfocament de drets a Colon, organitzat per l’Observatori de Gènere i el Consell Deliberant d’aquella ciutat. També vam visitar Paysandú, Villa Elisa i San José.
Aquí al Paraná visitarem els museus, l’illa Curupí i Puerto Sánchez, entre d’altres llocs. Li va encantar aquesta ciutat, el ritme, el riu, els paisatges i diu que això li dóna un estil de vida a les i els paranaencs molt particular i plàcid.
Tot allò que conversem diàriament i en tants anys d’amistat reconfirma que el periodisme des d’un enfocament de drets no només permet visibilitzar les inequitats, sinó que enforteix els processos democràtics.
(*) Autora: Sandra Miguez
Enllaç a l’entrevista original en format digital a: Revista Digital Tekoha Número 14
