Per Montse Fernández-Garrido *
Ningú no ignora ja que la història sempre l’escriuen els vencedors, com tampoc que al llarg dels segles mai van vèncer les dones, per això hi ha milions de relats que mai no s’han escrit, recordat ni pres en consideració.
Avui escriuré aquí dues històries, una de la primera meitat del segle XX i una altra bastant recent, aquesta última dels centenars que vaig tractar al meu despatx i que mai oblidaré. (Potser acabaré acceptant les reiterades i múltiples propostes que escrigui un segon llibre i n’expliqui unes quantes, d’aquelles que semblen inversemblants, però que succeeixen dins del si de les famílies, aquest lloc que, segons l’ONU, “és un niu de violència per a les dones”). Les dues que avui explico, donen una idea de com han estat i són les vides de les dones i la cruesa de les quals no s’esmenta, ni es valora.
La primera: Un bon amic granadí, José Antonio Ramos Romero, comunista fins al moll de l’os, que fa ja molts anys que viu i lluita a Catalunya, i que es denomina a si mateix “obrer una mica llegit i que sap una mica de la vida” (home intel·ligent, treballador, lluitador, progressista i per tant feminista), m’explica emocionat la història de la seva besàvia, una dona de Loja (Granada). Aquesta dona va tenir 21 fills (sí, sí, no és un error mecanogràfic). Als marits d’aquella època no els importaven les conseqüències de la seva activitat sexual, del seu desig animal. Els fills van anar morint l’un darrere l’altre i només en van quedar 4. Amb el temps, el marit es va enamorar bojament d’una de les seves joves i es va escapar amb ella, marxant ambdós per conviure a França. La sorpresa, l’immens dolor i la desastrosa situació econòmica en què va quedar la dona va ser terrible, absolutament desprotegida. Quan van entrar les tropes franquistes a Granada, van assassinar els quatre fills per ser republicans i defensar la legalitat del govern escollit pel poble. Aquesta dona, la besàvia del meu amic, davant de tal monstruositat, es va ficar al llit, es va negar a aixecar-se i també a menjar i es va deixar morir de tristesa. Van quedar alguns familiars i una d’elles, una jove, va rebre la proposta (hauríem de dir una ordre) de ser contractada per alletar la filla nounada de l’alcalde franquista, que podia morir, per estar malalta. A canvi, ella va aconseguir que li oferissin feina a un dels seus germans (germà també d’un maquis), amb la qual cosa van poder guanyar-se la vida tots dos, i així ajudar a mantenir tota la família, quan als “rojos” i les seves famílies se’ls negava el pa i la sal. Aquesta va ser la salvació de la misèria de tots ells.
L’avi del meu amic, Rafael Romero Comino, paleta, va ser afusellat pels franquistes. El seu únic delicte va ser saber llegir, sí, perquè cada dia llegia el diari al bar del poble. I els vencedors de la guerra civil temien que ell llegís als seus conciutadans les notícies del diari i també que els ensenyés a llegir. El van torturar fins a la seva mort.
Els passats dies 3 i 4 d’octubre van tenir lloc unes Jornades de gran èxit organitzades entre d’altres pel també lluitador Juan Pérez Unquiles, anomenades “Memòria davant l’oblit a Loja” on s’han reunit importants memorialistes, així com familiars de persones del poble que van ser represaliades. Es va retre homenatge en un monòlit a la seva memòria al cementiri. També hi van assistir i van parlar la Fiscal de Drets Humans i Memòria Democràtica de Granada, Montserrat Luque. Es va recordar allà que “A Andalusia no hi va haver guerra de fronts, sinó execucions en parets i cunetes, en les quals van matar 46.000 andalusos i andaluses, és a dir, gairebé la meitat de les primeres víctimes del franquisme”. Jo els vaig enviar un missatge solidari, “en honor a totes les dones que han desafiat les injustícies”.
La segona: Aquesta altra tràgica història és bastant recent, de la nostra estimada Catalunya, tan avançada i democràtica, amb legislació europea. I tan masclista encara per a les dones. Una jove, va acudir al meu despatx per encarregar el seu divorci. S’havia casat amb un legionari, que va deixar la seva feina i es va dedicar a vagarejar tota la vida: mai més va treballar, encara que va aconseguir una bona pensió, sense entendre ningú com ho va aconseguir. Era borratxo, jugador, drogoaddicte i maltractador. Impossible arribar a un acord amb ell per la qual cosa vam haver d’acudir al Jutjat a lluitar pels drets de la mare i de les dues filles comunes, drets que es concretaven en què les deixés tranquil·les i que no les maltractés quan les tingués en règim de visites, que per a la immensa majoria dels jutjats, (no només per als jutges, sinó també per als fiscals que havien de protegir les menors, els assistents socials i els psicòlegs dels departaments psicosocials adscrits als Jutjats de Família, que realitzaven informes sobre la família) tots els menors havien de comptar sempre amb la figura paterna, “tan important com la de la mare”, sense importar quin era el comportament d’aquest progenitor.
Durant tot el procés, que va durar anys i va ser terriblement dur i injust, es va atacar i denigrar la mare protectora, amb informes que defensaven el pare i criticaven totes i cadascuna de les decisions, sempre assenyades i valentes, de la mare. La filla més petita, adolescent, té una malaltia mental i el pare impedia que se la tractés pels psiquiatres. La rescatava dels ingressos hospitalaris, se l’emportava amb ell als bars, fins i tot fins a altes hores de la nit i la despatxava, encomanant-la a qualsevol individu de la taverna, perquè l’acompanyés a casa de la mare, posant-la en risc de patir qualsevol agressió per part d’homes que no coneixia i dels quals no sabia la seva adreça ni el seu nom. El pare subministrava drogues a la menor, drogues que per a ell eren “drogues toves” i que, segons el seu criteri, “no la perjudicaven”. Mentrestant anaven caient una vegada i una altra informes de psicòlegs i de treballadors socials d’institucions diverses criticant durament la mare, de tal manera que impossibilitaven resoldre els gravíssims problemes d’ella i de les dues filles. La més joveneta es va quedar embarassada amb 14 anys i el pare l’acusava de ser una promiscua. Ella es va negar en rotund a dir qui l’havia embarassat.
La psiquiatra que podia tractar-la en ocasions va indicar la necessitat imperiosa d’un avortament, pel precari estat de salut mental de la noia, per la forta medicació que prenia, que hauria ocasionat el naixement d’un nadó en pèssimes condicions de salut, i també per la curta edat de la menor.
El pare s’oposava al fet que avortés i ell seguia compartint amb la mare la pàtria potestat, que no la custòdia, però per això seguia sent fonamental consensuar les decisions importants. Es va provocar l’avortament, encara a risc de les sancions a la mare, per prendre sola aquesta decisió tan transcendental. I van seguir una multitud de problemes de tota índole al llarg dels anys. La mare i les dues filles van tenir gravíssims problemes de salut físics i psicològics, problemes que avui dia continuen: les tres segueixen en tractament psiquiàtric, que pel que sembla serà per sempre, mentre visquin. I la mare i la filla gran també han patit sengles càncers molt agressius, que bé poden haver estat causats per tot el que van patir.
Un dia, uns anys després de l’avortament, la filla va confessar a la seva mare, que ella mai no havia estat promiscua, que mai no s’havia ficat al llit amb cap noi i que l’embaràs va ser provocat per la violació del seu pare. Mai han volgut denunciar-ho perquè significa tornar als jutjats i reviure un infern.
Feliçment ara, aquest any de 2025, es comença a qüestionar el treball d’algunes institucions que des eren durament criticades per moltes mares i advocades. També estan publicant-se algunes sentències que afirmen, sense cap dubte, que ser pare biològic no és garantia suficient de ser un bon pare i per tant, és millor no tenir aquesta figura de referència (que bé podria garantir-la un avi, un oncle, un germà major i fins un bon amic de la família). També que és imprescindible comptar amb l’exploració de les i els menors per part dels jutges abans de prendre una decisió sobre elles/ells, acompanyats sempre de professionals de la psicologia i duts a terme en condicions adequades, que no els espanti i on se sentin escoltats i protegits.
Anys i anys de travessar per un terrible túnel negre, des d’on ara comença a veure’s una llumeta a la llunyania. Esperem no trigar a arribar al final d’aquest túnel per a poder gaudir de la llum i del sol que mereixem també les dones.
Montse Fernández-Garrido * és advocada feminista, professora de Màter a la UB i autora del llibre “Tres generaciones rebeldes”.
