Per Lisandra Fariñas, SeMLac
A Cuba, un 53% dels autors de patents internacionals són dones.
Segons dades de l’Organització Mundial de la Propietat Intel·lectual de 2021, i és la nació caribenya que més igualtat presenta en aquesta esfera a nivell global, on amb prou feines arriba al 17% de dones.
La inequitat de gènere al camp de la innovació es tanca a pas molt lent, d’acord amb els sabers compartits al panell “Dones amb ciència”, convocat per l’Editorial Nuevo Milenio, la vigília del 8 de març.
Des de diverses àrees del coneixement de les ciències socials i biològiques, quatre científiques van reflexionar en aquest espai en relació amb el fet de ser dona i fer ciència a Cuba, les responsabilitats i avatars amb què enfronten cada dia, què és el que han aconseguit a les ciències i també quins són els desafiaments amb els quals s’enfronten.
Per a la sexòloga Mariela Castro Espín, directora del Centre Nacional d’Educació Sexual (Cenesex), entre les dimensions més rellevants que han condicionat positivament la situació socioeconòmica i cultural de les cubanes destaca l’accés universal i gratuït a la salut i l’educació, l’accés a l’ocupació i la presa de decisions, així com el respecte i la garantia dels drets sexuals i reproductius.
Tot i això, va dir, la conquesta dels drets és un procés complex, fins i tot dins d’una societat que s’identifica amb les transformacions més revolucionàries.
“No n’hi ha prou amb la voluntat política de l’Estat i l’actualització del sistema polític, jurídic, legislatiu, si no treballem a l’espai simbòlic i les resistències arcaiques que modelen les relacions de gènere”, va assenyalar.
Castro Espín va afegir que els lligams del patriarcat travessen tots els espais de la vida quotidiana de les dones, fins i tot l’accés i el desenvolupament de la ciència. “Les victòries sobre els drets de les dones no ens poden portar a desconèixer les bretxes de desigualtats i inequitats de gènere que subsisteixen i reprodueixen la divisió sexual del treball”, va emfatitzar.
A parer seu, diversos són els exemples que il·lustren un camí d’avenços significatius. “Com a resultat de la implementació i actualització de la política d’avançament de les dones a la nació caribenya s’ha produït un increment progressiu de la seva presència a la ciència, però també com a graduades universitàries. El curs escolar 2018-2019 les dones van representar el 60,3%. Elles també constitueixen 66,2 per cent de les persones ocupades com a tècnics i professionals a Cuba”, va dir Castro Espín.
En els darrers 10 anys ha augmentat el nombre de dones dirigents, però no han aconseguit depassar el 36%. “Estem felices amb el que hem aconseguit, però hem de seguir escodrinyant els biaixos patriarcals que travessen les nostres vides professionals i, sobretot, a les dones científiques”, va considerar.
Nombrosos estudis criden l’atenció sobre urgents desafiaments per a les dones, va dir l’especialista, que va citar la sociòloga Magela Romero i les seves investigacions sobre “la manera subtil en què opera i s’imposa la divisió sexual del treball mitjançant l’organització social de les cures, reforçant els fonaments d’una violència estructural que també es legitima des del simbòlic”.
Es desconeix l’alt valor econòmic i social d’aquestes labors, malgrat la seva freqüència, i continua la subvaloració i l’anul·lació de l’enorme càrrega de treball que suposen, així com els costos que tenen per als qui les executen, fonamentalment dones.
“La ciència cubana està perdent les significatives aportacions de les científiques que han assumit la responsabilitat de les cures de menors, ancians i familiars com a problema de salut”, va apuntar Castro Espín.
Amb això va coincidir Belinda Sánchez, directora d’Immunologia i Immunoteràpia del Centre d’Immunologia Molecular (CIM) i una de les científiques líders en el disseny i desenvolupament dels immunògens anticovid-19 Sobiranes.
“Els projectes de les vacunes van portar un esforç descomunal d’hores de treball i hi eren les dones”. Per descomptat, sense el suport i sosteniment a casa –perquè hi ha fills per atendre, mares per cuidar–, no hagués estat possible, va dir.
“A la direcció on jo treballo, 90 per cent som dones; en els projectes de vacunes covid-19, més del 50% eren dones, joves… potser és un exemple de què hem d’aspirar en totes les circumstàncies”, va assenyalar Sánchez.
Des de la seva experiència, Sánchez assegura que mai no ha sentit discriminació o limitació de participar. “El que sí que hem viscut les científiques —i marca la diferència entre l’home i la dona— és el moment de la maternitat i la criança dels fills i filles a les primeres edats”, va afirmar. La diferència és tremenda, va sostenir, i hi ha una part important que competeix també a nosaltres i aquesta noció apresa de que als nostres fills no els deixem a ningú, ni tan sols al pare, i que redunda en una sobrecàrrega femenina. Però “les oportunitats hi són. Les hem viscut en aquests temps estressants de pandèmia i fer ciència contra rellotge, en discussions científiques importants on l’opinió de la dona ha estat molt respectada”.
Oportunitats vs punts de partida
Tot i això, la relació entre la igualtat d’oportunitats que ofereixen les polítiques públiques i la igualtat de resultats no sempre s’observa a la pràctica i això ho palesen les investigacions, ha apuntat Castro Espín.
“Per exemple, entre els resultats de la meva tesi doctoral es mostra com, malgrat que les dones trans tenien igualtat d’oportunitats a la salut, a l’educació… el bullying transfòbic al qual se sotmetien a l’escola feia que deixessin els estudis en etapes primerenques. Per tant, el nivell d’instrucció era baix, les potencialitats per a una feina ben remunerada eren baixes i, en moltes ocasions, l’única opció que els quedava, sobretot quan eren expulsades de casa, era la prostitució”, va assenyalar la sexòloga .
En aquesta cruïlla entre les polítiques públiques i els seus punts de partida s’ubiquen moltes vegades les dones afrodescendents, va aportar Rosa Campoalegre, coordinadora de la Càtedra Nelson Mandela del Centre d’Investigacions Psicològiques i Sociològiques.
A Cuba, va dir, l’accés a l’educació superior és un dret universal, però cada cop més entren menys persones negres a les universitats. “Les dones negres som minoria al grup minoritari de la població cubana”. Tendir ponts, visibilitzar els seus desafiaments en la lluita històrica contra el racisme és una urgència, va assenyalar la investigadora.
En aquest espai de resistència, “primer contra el colònia, després contra el racisme”, es posicionen els feminismes negres, va afegir. Són feminismes insurgents, diversos com la diversitat humana, que vénen des dels marges, la teoria crítica, les estratègies de solidaritat i un projecte ancestral de lluita, va comentar Campoalegre.
Per a la sociòloga, no es pot perdre de vista que avui les dones negres es troben en una cruïlla entre la pandèmia de la covid-19 i els seus costos, els deutes del Decenni Internacional per a les persones Afrodescendents— fixat per les Nacions Unides del 2015 al 2024— i els lligams històrics del patriarcat.
“El decenni és un gran desconegut, ha passat cautelós sense complir els seus objectius de reconeixement, justícia i desenvolupament per als pobles afrodescendents”, va dir l’especialista. “En aquesta intersecció també hi ha els punts de partida per a les dones afro”, va sostenir.
La sociòloga va reconèixer la validesa que la nació caribenya compti amb un Programa Nacional contra el Racisme i la Discriminació Racial que, al seu parer, “ha de ser un programa també per a les dones”, va assenyalar. “Les dones negres dirigeixen a les comunitats, són majoria entre les mestres de primària, a la infermeria, estan en llocs clau de la cura de la vida i deixen la seva empremta”.
Segons la jurista Yamila González Ferrer, vicepresidenta de la Unió Nacional de Juristes de Cuba, “en els darrers anys, sobretot després de l’aprovació de la Constitució, els paradigmes d’igualtat, no discriminació i dignitat humana s’han elevat molt i, es clar, el marc legal que s’està transformant ha d’anar acompanyat de tots aquests principis”.
Va assenyalar que l’article 43 de la Carta Magna és molt clar i precís en matèria d’igualtat de gènere, però també hi ha articles vinculats a la prevenció i el tractament de la violència. “Comptem a més amb un Programa nacional per a l’Avanç de les dones, que parteix del reconeixement del que és avançat, però també dels grans reptes que encara persisteixen en aquest àmbit”, va dir.
Asimismo, ponderó la existencia de una “Estrategia integral de prevención y atención a la violencia de género y en el escenario familiar”, que coloca a Cuba en un camino mejor hacia una cultura de derecho y una cultura de género . “Los debates sobre el Código de las Familias pone de manifiesto que los puntos neurálgicos están vinculados con todos los estereotipos patriarcales, machistas, que perviven”, ejemplificó la experta. “Somos parte de una sociedad donde todavía muchos elementos, desde el patriarcado, inciden en nuestra vida cotidiana y en cómo funcionamos como personas y también como profesionales”, añadió.
