La igualtat retributiva, definida com a ‘igual retribució per treball d’igual valor’, segueix essent un repte pendent no només a Catalunya i l’Estat espanyol, sinó també al conjunt de la Unió Europea. I és que la diferència retributiva entre homes i dones, coneguda com a bretxa salarial, és un fet indiscutible i, alhora, preocupant, per la seva magnitud i persistència, per les seves repercussions en les condicions de vida de les dones i per la complexitat de resolució.
Aquest divendres 22 de febrer, en el Dia Internacional contra la discriminació salarial, recordem un cop més les causes i conseqüències d’una diferència endèmica.
La bretxa salarial és un indicador general de la magnitud de la desigualtat entre homes i dones. La forma proposada a Europa per calcular-la deixa fora de l’anàlisi diferents factors que en són l’origen (contractes, jornades…) i, per tant, impedeix plantejar-hi solucions.
Si ens fixem globalment en Europa, perquè el salari mitjà d’una dona sigui igual al que rep un home durant un any, ha de treballar 418 dies, xifra que sobrepassa en 53 dies els 365 dies naturals de l’any; de manera que, de mitjana, una dona hauria de treballar fins al 22 de febrer de l’any següent per igualar el salari masculí.
Segons l’Institut Català d’Estadística, en les seves darreres dades dels 2009, la bretxa salarial entre dones i homes a Catalunya era del 18,5%. Segons l’enquesta d’estructura salarial 2010 de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), actualitzada a data 31 de desembre de 2012, el salari promig anual de les dones a l’Estat espanyol ha estat un 22,50% inferior al dels homes.
L’indicador de referència és el que reflecteix la diferència entre els ingressos bruts mitjans per hora dels homes i les dones ocupades, com a percentatge respecte als ingressos bruts mitjans per hora dels homes. El 2009 a Catalunya, el salari brut anual era del 23,9%, i el guany per hora el 19,1%.
Segons les dades del 2009, de l’Idescat, el salari mitjà anual femení a Catalunya representa el 76,1% del masculí. Amb dades de l’INE del 2012, per a tot l’Estat, el salari promig anual femení és d’un 77,5%.
A la UE, segons un estudi confederal de CC.OO., elaborat entre 2008 i 2012, la diferència salarial per hora entre sexes és del 16,4%; no obstant això s’observen disparitats entre els estats membres amb una diferència que oscil·la des de menys del 10% d’Itàlia a més del 20% d’Alemanya.
Els guanys mitjans anuals de les dones són menors als dels homes a qualsevol país de la UE. Expressant la bretxa salarial en termes del salari dels homes respecte del salari de les dones, el salari dels homes equival al 125% del salari femení a Espanya; és a dir el salari mitjà anual de les dones s’hauria d’incrementar un 25% per equiparar-se al dels homes. L’estudi al qual ens referim (“Crisis i discriminación salarial de Género”. Secretaría Confederal de la Mujer, CC.OO. Madrid, novembre 2012) ofereix unes xifres molt més preocupants que les de l’Institut Nacional d’Estadística: entre 2008 i 2010 la diferència salarial entre homes i dones ha augmentat de 5.292 a 5.745 euros i la bretxa salarial ha pujat de 28 a 29.1 punts percentuals.
Factors de discriminació
Els factors que incideixen en el gruix de les diferències salarials i la seva persistència no es justifiquen per la qualificació inferior de les dones o la menor experiència laboral, ja que la diferència salarial per sexe es dóna a tots els nivells educatius i d’antiguitat i, fins i tot, augmenta com més elevats són aquests nivells; responen més aviat a una posició de partida, en el mercat de treball, de desigualtat com a resultat de processos culturals i de socialització.
Les trajectòries educatives i professionals de les dones i els homes responen, en gran part, a l’assumpció de rols i papers socials que són resultat d’un conjunt de circumstàncies socioculturals. Una de les conseqüències és la segregació ocupacional i sectorial de les dones, és a dir, la seva concentració en ocupacions i sectors (serveis, comerç, hostaleria…) amb remuneracions mitjanes més baixes que als sectors industrials, en què hi ha una presència masculina més elevada.
A Catalunya, la diferència salarial per sectors d’activitat és la següent, segons l’Idescat: Indústria, 23%; serveis: 24% i construcció, 20%
Rol productiu y la cura
Alhora, la necessitat de fer compatibles el rol productiu amb la cura de l’entorn familiar condiciona les preferències laborals de les dones, com ara treballar jornades reduïdes, en llocs de menor responsabilitat o en el desenvolupament de carreres professionals intermitents, situacions que repercuteixen en salaris inferiors.
És, per tant, evident que les diferències retributives no només són el reflex de diferències objectives en termes de productivitat, sinó, més aviat, de la discriminació exercida pels estereotips i els rols de gènere, que condicionen les preferències i aspiracions professionals de dones i homes en el mercat laboral.
Si observem els sectors d’activitat, les dades reflecteixen l’existència generalitzada d’una bretxa salarial. En el sector amb més presència femenina la diferència és més elevada que en el sector de la construcció, eminentment masculinitzat.
Cal destacar un factor més en la diferència salarial, el del tipus de contracte. Les dades mostren que la bretxa salarial és molt més gran entre les persones que tenen un contracte indefinit (26,5%) que entre les que tenen un contracte temporal (3,8%). I pel que fa a la jornada queda clar que la bretxa és més gran en la jornada parcial, més pròpia de les dones, amb un 52%, que en la jornada completa, amb un 48%.
Podem concloure doncs que per activitat, el salari de les dones és inferior al dels homes, segons tipus d’ ocupació, jornada o contracte. Respecte a l’ocupació en totes les categories les dones cobren menys que els homes, agreujant-se més aquesta diferència a mesura que anem baixant als llocs de menys qualificació.
Segons les dades de l’INE, 2012, per l’Estat espanyol, respecte del tipus de contracte, mentre que els homes han cobrat entre un 21,4% i un 22,2% més del salari mig anual, el salari de les dones ha estat inferior al salari mig. En el cas de contractes indefinits la diferència és del 7,9% i per damunt del 31,8% en els contractes de durada determinada. A més, la majoria dels contractes temporals són ocupats per dones.
Encara que una més gran preparació acadèmica facilita les possibilitats d’accedir a un treball millor remunerat, tot i això en tots els nivells d’estudis la diferència salarial per sexes és superior al 20% en detriment de les dones. Per últim les diferències salarials són majors segons l’edat de les treballadores. A més anys, pitjors remuneracions, la qual cosa segons l’INE és deguda a la millor qualificació de les dones més joves respecte ales de més edat. I, és clar, curiosament, els sectors feminitzats són els pitjors remunerats.
Desigualtat endémica
Totes aquestes dades posen de manifest que, malgrat els avenços experimentats en el terreny laboral, s’ha de seguir parlant de desigualtat salarial, que constitueix un indicador de l’existència de la discriminació per raó de gènere i que respon a la valoració menor de la societat pel treball realitzat per les dones, tot i el seu important valor econòmic i la seva contribució al sosteniment del benestar social.
El salari inferior que reben les dones incideix directament en la quantia de les prestacions econòmiques que deriven de les rendes salarials, com les pensions i la prestació d’atur. Això fa que la manca d’autonomia econòmica de les dones es torni a concebre com un problema per a tota la vida, i, per tant, aconseguir la igualtat salarial és fonamental per aconseguir la independència de les dones, és de justícia social, a més d’un reconeixement a la seva dignitat com a treballadores.
(Fonts: Institut d’Estadística de Catalunya. IDESCAT. “Enquesta d’estructura salarial 2010” . Institut Nacional d’Estadística. INE. “Les dones en el mercat de treball a Catalunya”. CONC. Març 2012. “Crisis y discriminación salarial de género”. Secretaría Confederal de la Mujer y Gabinete Técnico Confederal de CC.OO. Madrid, 1ª edición, noviembre 2012.)
