“Què preocupa? Que dues dècades després de la polèmica internacional sobre l’ús del llenguatge discriminatori, sexista, que fomenta l’odi contra les i els diferents, contra les dones, sembla haver anat a parar al fons d’un abocador. No s’entén.”
OPINIÓ
El 6 de març passat, fa gairebé dos mesos, la Suprema Cort de Justícia de la Nació va resoldre la protecció 2806/2012 condemnant a qui va usar les paraules “marieta” i “punyal” en un diari en considerar impertinents, discriminatòries, innecessàries, a més d’ofensives i que no poden ser protegides pel inalienable dret fonamental a la llibertat d’expressió, Article 6è Constitucional.
L’assumpte va causar enrenou entre “opinadors” i saberuts defensors d’aquesta llibertat, els quals paraules més paraules menys, han argumentat contra la Cort, assenyalant que s’ha equivocat.
El cas, que segons el meu seguiment des del dia que va aparèixer la notícia, no va significar més que una discussió vertical que ràpidament va desaparèixer dels mitjans. Però la polèmica que en principi va ser limitada, s’ha mantingut en forma ondulada i reiterada fins el punt que va arribar a la pantalla de televisió. La majoria desestimant el fons de l’assumpte.
La demanda: el 2010 el director del diari Síntesi (Puebla, Tlaxcala i Hidalgo), Armando Prida Horta, es va queixar davant un tribunal local de Puebla per les expressions publicades en un altre mitjà anomenat Intolerancia, dirigit per Enrique Quiroz Muñoz. Aquest últim va ser condemnat a una multa, a Puebla, i després el cas va arribar a la Suprema Cort, la mateixa que va resoldre el 6 de març a favor de qui es va queixar, constituint un precedent qualificat com a històric pel Consell Nacional per Prevenir la Discriminació (CONAPRED).
Per primera vegada el màxim tribunal entra, analitza i resol sobre la difusió del llenguatge que fan servir els mitjans. Encara que es tracti d’un cas particular, ha creat un precedent substantiu.
La polèmica: sovint he llegit expressions i arguments, per a mi insostenibles, veritables “cops de pit”, espantadissos, assenyalant que aquest precedent és greu per a la llibertat d’expressió i argumenten amb insistència que no es pot condemnar l’ús de paraules o un llenguatge que és part de l’ús habitual en una societat. Altres han parlat de la democràcia liberal i permissiva. Un altre que va exagerar dient que no podem prohibir l’insult entre dues persones, sense considerar que va ser publicat.
Pel que sembla està a la picota dels “intel·lectuals” la primera Sala de la Cort i els ministres que van votar en majoria a la resolució del ministre Arturo Zaldívar.
Què preocupa? Que dues dècades després de la polèmica internacional sobre l’ús del llenguatge discriminatori, sexista, que fomenta l’odi contra les i els diferents, contra les dones, sembla haver anat a parar al fons d’un abocador. No s’entén.
El llenguatge, segons l’expertesa, reflecteix clarament la manera de veure i pensar de les persones, ve d’un aprenentatge ideològic, no són paraules innòcues sinó que contenen un posicionament social enfront d’altres i altres, davant la condició i concepció del que som les dones i els homes, reflecteix fins a quin punt hi ha resistència a caminar cap a la igualtat.
És això un problema de llibertat d’expressió? La polèmica és important i és fonamental si volem democratitzar els mitjans de comunicació. La Cort va sostenir que no eren les paraules sinó el sentit de les mateixes i, tractant-se de mitjans de comunicació, cal reconèixer que juguen un paper fonamental en la formació per a propiciar la disminució, i, en última instància, l’eradicació de discursos discriminatoris .
Llavors, el paper dels mitjans és clau en la lluita contra els prejudicis, els estereotips i, per tant, poden contribuir a millorar la igualtat en la societat o eternitzar una manera de veure i actuar en conseqüència. Aquest és el fons d’una resolució tan important i encara més éssent la primera en la història recent de Mèxic.
L’anomenat Hate Speech o discurs d’odi és, al marge de la llei, la comunicació que vilipendia a una persona o un grup basat en la discriminació contra aquesta persona o grup. I això és exactament el que va fer el diari Intolerancia en assenyalar als col·laboradors de Síntesi com “maricons” i “punyals”, i altres expressions ofensives.
Les dones hem batallat amb aquest assumpte durant dècades. A nosaltres, en imatges, paraules i escenes ens ofenen a milers i milers d’informacions, comentaris, presentant cossos femenins segmentats en la publicitat. Fins ara no s’han redreçat demandes formals davant les autoritats en aquest sentit.
Tampoc hem aconseguit que les autoritats davant el seu dret de regular els mitjans hagin posat dics a això que en nom de llibertat d’expressió, els mitjans fomenten: l’odi als homosexuals ia les dones.
Un resultat d’aquesta situació, encara que no l’únic, és el creixement documentat de la violència contra les dones i l’augment sistemàtic dels crims d’odi a lesbianes i homosexuals. El feminicidi insuportable és també resultat d’aquesta manera de veure la vida, que té expressions sistemàtiques en els mitjans. Ara ens argumenten que són expressions usuals de la nostra societat? Segurament.
És clar que països desenvolupats, on hi ha una àmplia i sustentada llibertat d’expressió, on no succeeixen la fustigació i la persecució a periodistes com a Mèxic, s’ha prohibit el hate speech o discurs d’odi, com Austràlia, Bèlgica, Canadà, Dinamarca, per esmentar-ne alguns. En canvi els homes mexicans sostenen tranquil·lament que el que ha signat la Cort “és un retrocés”.
He llegit fins i tot a intel·lectuals molt informats i savis, acudint als filòsofs com Ronald Dworkin, que “tenim el dret a ridiculitzar”. En una societat oberta ningú, per poderós o feble que sigui, té el dret a no ser insultat o ofès. Només una comunitat que permet la lliure expressió de l’insult “és democràtica”.
El súmmum és que el director de l’Acadèmia Mexicana de la Llengua, Jaime Labastida Ochoa, va informar recentment a Xalapa, Veracruz, que els intel·lectuals i investigadors de l’Acadèmia interposaran una queixa davant la Suprema Cort de Justícia de la Nació (SCJN) per censurar les paraules “puto”, “maricón” i “punyal”.
Això és es poden usar fins a l’infinit paraules que defineixen a les dones: puta, vella, incapacitada per a la política, viejerío, arguende de dones, bruixa, ximple, inútil, descerebrada, bona, encamable, reata, cosa, histèrica, etcètera. Sense considerar les cròniques ridiculitzants i sexistes.
Hi ha antecedents memorables i terribles. Per exemple, en una “una investigació periodística”, publicada en dues planes del diari Noreste, va entrar inopinadament en els terrenys de la vida privada de l’alcaldessa local, Elizabeth, a qui els editors anomenen Beto.
El “reportatge” diu: “Nascuda a Xalapa, des de la seva adolescència va mostrar una preferència sexual diferent la qual la va apartar de la integració comunitària. La capital de rància tradició i costums tan pròpies de la província, es va negar de sempre als homosexuals i les lesbianes (maricons i tortillas, se’ls deia des aquella època) “.
“Elizabeth -continua la nota- mai va tenir el pudor d’amagar sentiments, apetits sexuals i preferències de gènere, cosa que la va portar a travar una primera relació de conte de fades, però en versió gai”. Què diem davant d’això?
Un altre cas va succeir a Mèrida: aquí un candidat del PRI a una diputació local va tenir un altercat amb un reporter del diari Debate por Yucatán, durant l’acte de lliurament de la seva constància de majoria. En revenja, el periodista carrega la seva ploma contra el diputat electe: “Vil i covard, com gamberro sorgit de la miasma”, “desequilibrat i malalt mental”, “nan mental amb pretensions de pigmeu”. I la darrera: “marieta”.
Per tant, la resolució del 6 de març, sobre una disputa entre directius de mitjans a Puebla, va establir durant una sessió pública que expressions com “marieta” i “punyal” i “puto” no estan protegides per la Constitució ni pels tractats internacionals en matèria de drets humans i per tant constitueixen termes discriminatoris i formen part d’un discurs “homofòbic”, ja que assumeixen que l’homosexualitat no és una opció sexual vàlida, convalidant violacions a drets fonamentals.
El tema mereix un debat sobre el fons d’aquests llenguatges que mitjans de tota mena fan sense miraments contra les dones, contra les lesbianes i homosexuals i contra les persones a qui volen assenyalar, ofendre o denunciar. Recordo fa set anys al diari La Prensa (propietat de l’Organització Editorial Mexicana) es va publicar en primera plana la paraula “Matajotos” per anunciar la captura d’un segrestador i assassí que escollia joves homosexuals com a blanc. Llavors organitzacions en defensa de la diversitat sexual van alçar la veu i van aconseguir el compromís dels directius d’usar un llenguatge respectuós i lliure de prejudicis. CONAPRED va testificar i va aplaudir, tal com ha de ser.
Em preocupa que l’assumpte entre periodistes de Puebla, que va donar origen a la decisió de la Cort, hagi passat inadvertida per a la societat, quan hi ha un acord explícit de no discriminació en l’article 1 de la Constitució, quan s’ha lluitat per l’autoregulació dels mitjans i la implantació de codis d’ètica, quan és evident i preocupant que a Mèxic hi ha crims d’odi contra dones i homosexuals, quan no ha estat possible una revolució cultural que faci dels mitjans espais de reflexió i anàlisi sobre la desigualtat que permetrien anar canviant a una societat que justifica, assumeix, admet i promou la burla i la ridiculització de moltes persones. Ningú en el seu sa judici diria que no podem parlar i dir, denunciar i contravenir. Però això és una altra cosa.
Em fa mal profundament l’argumentació de l’ONG defensora de periodistes, Artículo 19, s’hagi unit a aquesta polèmica entre homes que pretén justificar l’ús de paraules, intencions, de vegades “reportatges” que justifiquen aquestes accions i aprofundeixen la bretxa classista, sexista i de gènere. Fins i tot, aquelles que promouen expressions sistemàtiques de desqualificació a la lluita social.
Finalment, cal reflexionar dient que freqüentment els mitjans no fan servir paraules obertament homòfobes o discriminatòries de les dones, sinó que existeix un altre tipus d’informació, que no es veu o escolta textualment, és a dir, aquest sexisme i homofòbia que està present en el dia a dia de programes radials, televisius i en premsa escrita, que s’amaga darrere de línies, en el llenguatge i les accions, on afloren les actituds i conceptes que no tenen la intenció de ser ofensius o denigrants, però que, per ignorància, masclisme o falta d’informació de qui hi ha davant la càmera, el micròfon o el teclat, resulten ofensius o distorsionadors de la condició sexual, de gènere i homosexual.
El debat continua, només entre cavallers. Valdria la pena que les feministes diguessin alguna cosa.
Ja ho veurem.
