Per Dixie Edith. SeMLac
A Cuba, en tancar les cafeteries, restaurants, cases d’hostalatge, activitat turística, fires de vendes, moltes empleades per compte propi es queden sense ingrés i les mesures actuals només les exoneren del pagament dels seus impostos.
Encara per calcular i pronosticar, especialistes coincideixen que les seqüeles econòmiques del nou coronavirus no impactaran de manera similar totes les butxaques. Les dones, enfrontades a diverses situacions de vulnerabilitat des d’abans de la crisi, poden estar entre els grups més afectats.
Fonts internacionals alerten que, a més d’avaluar els danys diferenciats de la COVID-19 sobre les dones en l’àmbit sanitari, és urgent estudiar també altres escenaris, com el laboral i el dels ingressos.
Per posar només un exemple, sectors com el turisme, els serveis, l’educació o l’àmbit artístic, severament afectats per la pandèmia, sumen altes taxes d’ocupació femenina. També a Cuba.
Tancada a casa de la capital municipi de Diez de Octubre, Bàrbara Fernández, jubilada i matemàtica de professió, es “trenca” el cap buscant com capejar la crisi que suposa aquesta malaltia inèdita.
Fins fa tot just un mes i tot i estar jubilada fa una dècada, aquesta professora de 69 anys no enfrontava grans problemes amb els ingressos.
“Em vaig dedicar a fer classes particulars a estudiants universitaris. Com que viu sola, amb això era més que suficient, fins i tot pagant els meus impostos”, va explicar Fernández a SEMLac.
La “profe”, com l’anomena bona part de barri de Luyanó on viu, està orgullosa, fins i tot, d’haver pogut donar suport a les seves filles i néts comprant-los productes deficitaris que ella podia “rastrejar” pels mercats en moments en què la seva família es trobava ocupada en el treball o l’estudi.
Fotos @ SEMlac Cuba
“Mai els vaig cobrar un cèntim per aquestes compres. No em feia falta”, va assegurar amb satisfacció. Avui Fernández no ha de sortir de casa. Els seus familiars fan torns per portar-li tot el que necessita, mentre duri la pandèmia. Però ella es preocupa pel futur.
“Quan tot passi i les universitats reobrin, probablement molts estudiants no podran pagar classes particulars. Les meves filles tampoc tindran els mateixos salaris, ja que una treballa en el turisme i ni tenim idea de quan es recuperarà. Què farem llavors?”, es pregunta.
Com la vida de Fernández, Cuba ha canviat radicalment en només un mes: els turistes van desaparèixer dels carrers, el transport públic està paralitzat; escoles, llars d’infants i universitats han tancat les portes i nombrosos centres de treball han corregut la mateixa sort o ho faran en els propers dies.
Segons les mesures anunciades pel govern, només continuaran treballant indústries i institucions amb produccions i serveis fonamentals per a la població.
Les tensions sanitàries creades per la COVID-19 agreugen dificultats que ja tenia l’economia, el creixement el 2019 va arribar tot just a 0,5 per cent de l’PIB. A sobre, la crisi sanitària va arribar quan les limitacions financeres i energètiques estaven agreujades pel bloqueig econòmic de govern de Donald Trump.
Les autoritats cubanes van iniciar aquest abril un pla emergent de distribució per garantir articles de higiene i aliments, descentralitzant l’oferta cap a les comunitats, a la recerca d’equitat per a una població de poc més de 11,2 milions d’habitants.
Plegades, van anunciar la intenció de prioritzar els escassos recursos disponibles per a la producció nacional d’aliments i altres proveïments bàsics de la població.
Això, sense comptar que l’economia nacional té el desafiament de mantenir la vitalitat de el sistema de salut, enmig d’una emergència sanitària de proporcions enormes. Si a inicis de 2020 aquest sector tenia programat al voltant del 28 per cent de les despeses del pressupost estatal, és previsible un creixement d’aquesta xifra.
La debilitat econòmica albirada per Fernández i reconeguda públicament pel govern no és exclusiva de Cuba. La Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL) va vaticinar que l’economia regional pot retrocedir aquest any a la regió fins a 1,8 per cent.
Les desigualtats aguditzen la crisi
Enmig de la crisi, les autoritats a Cuba van adoptar fórmules diverses per protegir la població. En el cas de el sector estatal, es promou el treball a distància i el teletreball, ja impulsats des de setembre de 2019 arran de les restriccions del combustible i el transport públic.
Igualment, es va decretar que les persones que romanguin en el seu lloc de treball o treballin a casa rebran la totalitat del seu salari, i les que quedin disponibles rebran en el primer mes el cent per cent del seu sou i després, el 60 per cent, fins que duri la situació excepcional. L’ economista Teresa Lara considera que també rebran forts impactes dones que exerceixen el treball per compte propi, però no paguen impostos, per la qual cosa es troben desprotegides.
“Les empleades estatals que es desocupen per a cuidar fills i filles, per tancament temporal del curs escolar, tenen dret a aquesta protecció”, va explicar a SEMLac Teresa Lara.
No obstant això, quan es van anunciar les primeres mesures, a finals de març, expertes van identificar desafiaments que continuen generant preocupació.
La sociòloga Ailynn Torres Santana, per exemple, va alertar que “les mesures dictades són protectores, sobretot, per als que treballen en el sector estatal”, que acull aproximadament al 69 per cent de la força laboral.
Però “la protecció a les persones treballadores remunerades a càrrec de menors i persones ancianes està tenint un biaix greu, amb perjudici per a grups poblacionals específics”, va advertir a inicis d’abril l’especialista en el seu article “Les dones no podem ser amortidores de la crisi”.
Torres Santana va instar a analitzar el cas de “les mares treballadores amb fills en les llars d’infants”, que poguessin treballar, perquè aquestes institucions es mantenien oferint servei, i d’aquelles amb filles i fills adolescents en la secundària, per als que tampoc s’aplicava la mesura, inicialment.
Amb el tancament de guarderies i centres laborals, en dies més recents, moltes d’aquestes dones probablement rebran el mateix tractament que altres treballadors i treballadores del sector estatal.
No obstant això, es manté la inquietud per la protecció a mares de nenes i nens en edat preescolar que rebien cures en guarderies privades tancades per l’emergència sanitària o d’altres dones, responsables de la cura dels seus pares ancians. En aquests casos, la persona no perdrà la seva feina, però no compta amb suport salarial.El tancament de cercles infantils estatals i privats tensa la situació de moltes dones que necessiten treballar per sobreviure la pandèmia.
Treballar per compte propi: creix la bretxa
Per al treball privat o per compte propi, el govern cubà va anunciar dues mesures essencials en funció de mitigar la crisi: cuentapropistas i cooperatives no agropecuàries que suspenen activitats s’eximeixen del pagament d’impostos i s’ajornarà la seva aportació a la seguretat social.
Si bé aquestes treballadores representen a Cuba el 36 per cent del total, la majoria no són propietàries de negocis, sinó assalariades o contractades, de vegades de manera no del tot legal i amb ingressos mitjans menors que els dels homes.
“Sabem que, en general, no tenen contracte determinat i es posen d’acord amb els propietaris de forma verbal. A més, la majoria són joves i no paguen la seguretat social perquè pensen que mai s’ emmalaltiran, no pariran i els falta molt per jubilar-se”, ha detallat Lara a SEMLac.
Si a aquesta situació s’hi suma que el sector privat a Cuba -amb unes 640.000 persones- s’associa, fonamentalment, a activitats que depenen del turisme, com allotjament, gastronomia i transport; o d’altres que tanquen en temps d’epidèmia, com cura infantil o serveis de bellesa, les possibles repercussions sobre les dones resulten evidents.
“En tancar les cafeteries, restaurants, cases d’hostes, activitat turística, fires de vendes, moltes empleades per compte propi es queden sense ingressos i les mesures actuals només les exoneren del pagament dels seus impostos”, va precisar l’economista.
Per Lara, també rebran un cop fort les dones que exerceixen treballs per compte propi i estan desprotegides perquè no paguen impostos o es dedicaven a la venda de productes sense estar registrades com a treballadores.
Per a casos com aquests, amb una comprovable insuficiència d’ingressos per al pagament de serveis bàsics, el Ministeri de Treball i Seguretat Social ofereix l’alternativa d’accedir a prestacions monetàries temporals d’assistència social, en les quanties vigents.
Però, segons el parer de Torres Santana, les sumes disponibles per aquesta via són insuficients per cobrir les necessitats familiars.
“Segons la base de dades de Protecció Social no contributiva disponible a través de la Comissió Econòmica per a Amèrica Llatina i el Carib (CEPAL), el rang dels valors de les transferències monetàries per assistència social a Cuba el 2018 era d’entre 217 i 260 pesos cubans (CUP) “, explica en el seu article la investigadora. Aquest suma equival a entre 9 i 10 dòlars, segons el canvi oficial de les Cases de canvi (Cadeca).
L’estudiosa cita un estudi publicat el 2018 pel Centre d’Estudis de l’Economia Cubana que va calcular el 2016 la despesa mensual mitjana de consum d’una llar de tres persones en 2.245 pesos cubans (al voltant de 50 dòlars nord-americans, a el canvi de Cadeca).
En alguna cosa coincideixen organitzacions internacionals i expertes locals: la inevitable contingència sanitària que es viu pot ser una oportunitat per generar estratègies que particularitzin la situació de les dones i contribueixin a dissenyar polítiques específiques per reduir les bretxes.
