Al meu parer, els mitjans de comunicació de gran incidència segueixen sent una caixa de ressonància del poder.
No només som excloses o estan mal tractats els temes en què fem incursions, sinó que a més és des de les pàgines dels mitjans on encara se’ns manté en dos papers centrals: la maternitat i com a objectes sexuals.
Són els mitjans infalibles? Aquesta és una pregunta que ens hem fet a l’hora d’impulsar mitjans alternatius i proposar una estratègia per incidir en els no alternatius, els quals arriben a més gent. No són infalibles i a través d’ells podríem fer-nos escoltar.
Però tot el que hem pensat fins ara en aquesta línia comporta moltes dificultats, perquè el masclisme generalitzat s’ha adonat que hem avançat, malgrat tot, en diversos sentits. Hem pogut localitzar quines són les formes d’opressió i discriminació que operen a la societat, en els mitjans, en les polítiques públiques. Hem aconseguit un moviment internacional i hem aconseguit algunes, molt importants, lleis. A més a més hem sortit al carrer a ocupar espais que abans no eren possibles assolir i que ara tenim. Tot això, en conjunt, ha fet reaccionar als homes.
Un espai és el dels mitjans de comunicació on directament ells ens oculten i sovint ens assetgen i rebutgen.
Ahir vaig veure un reportatge produït a Espanya on s’informava que els mitjans guanyen fins a 60 milions d’euros cada any pels anuncis de venda de sexe, pornografia i promoció de les dones com a objectes sexuals, de manera, doncs, que ajuden o encobreixin el tema de la trata.
Els empresaris dels mitjans que venen aquests espais de promoció sexual no estan interessats a reconèixer que la realitat ha canviat, que les dones som a l’espai públic, que al llarg de les últimes dècades hem mostrat la nostra cara humana i potent en molts sentits i que estem en la competència honesta de les intel·ligències. Després de la misogínia en els mitjans hi ha doncs els negocis i les atrocitats del sistema.
Per això segueixo pensant que qui treballa als mitjans, qui escriu,té eines per promoure temes i ara, fent servir les xarxes socials electròniques, tenim una gran possibilitat d’anar desenvolupant un equilibri.
Primer de tot cal creure-s’ho. Segon, es necessita ser bona o bon periodista i després hem de narrar els fets, ben explicats, dissenyats, perquè de forma atractiva puguem mostrar el veritable rostre de milions de dones construint el món, un món millor. Però si no estem convençudes com a periodistes que això és possible, emprant eines professionals, mostrant, aprofundint en els fets, haurem d’ocupar només un espai -que no és menor- de crítica sense fets. Els fets, els que parlen d’on som homes i dones, són la nostra principal arma per incidir.
L’enorme majoria de les dones en el món, guanya menys diners que els homes: l’enorme majoria de les dones del món treballa el doble, en treballar a l’espai social i a la casa, l’enorme majoria de les dones viu i sent de forma diferent la guerra i les crisis econòmiques. Per què no anem a esbrinar com és que succeeix això enlloc de només posar agendes de drets? Anem a veure on els drets són utòpics, mostrant les realitats.
Jo crec que segueix havent-hi espais que hem ocupar. Fa pocs dies vaig llegir a El País, un reportatge sobre les tres dones que han posat cap per avall a la transnacional Walmart per les seves pràctiques discriminatòries.
Jo em pregunto on són les i els periodistes indagant sobre aquestes pràctiques en altres grans cadenes empresarials? Mostrant amb fets investigats on es troba la discriminació que es pot explicar, tal com ho fem informant sobre les mortes a mans dels homes per la violència masclista.
Ens cal avançar més. Jutjar als polítics o polítiques que no compleixen amb els plans d’igualtat i mostrar com passa això. A Amèrica Llatina hi ha recursos que es queden pel camí i ningú els reclama, també a Europa hi ha encara grans resistències per admetre la realitat d’homes i dones, en la qual nosaltres hi perdem.
Un nou periodisme que miri la realitat, que aprofundeixi, que es comprometi, que vagi a la recerca dels fets i mostri, amb les eines tradicionals del periodisme, què passa, si és massiu, si és continuat… Si hi ha moltes plomes escrivint al mateix temps, es podria incidir, de la mateixa manera com quan les dones s’ajunten i aconsegueixen una llei o un avanç. És ben bé el mateix. Perseverar i fer-ho tot el temps, em sembla que és el camí.
