Foto:dcriado.wordpress.com
OPINIÒ
Has nascut el 4 de maig en un “no lloc”, al mar que uneix i divideix dos mons, Europa i Àfrica. L’antic “Mare Nostrum” on els mariners de Ulyses es perdien darrera les sirenes, on els romans carregaven blat i vi en els seus triremis, on van batallar pirates, creuats i turcs.
On ara, en el més profund de les seves aigües, llisquen insidiosos submarins russos, nord-americans i fins i tot xinesos. On, contra vents i marees, dia rere dia i nit rere nit, milers de persones immigrades africanes desafien la mort per arribar a trepitjar sòl europeu. Van ser 7000 les que van arribar vives a Sicília en un cap de setmana d’abril; van ser 23.000 les que es van ofegar en les seves onades entre 2000 i 2013, (segons una investigació transeuropea, The Migrants Files). Una llista llarga de cent metres, amb més de 17.000 noms, va ser dipositada fa pocs dies dies “ad memoriam” davant del Parlament Europeu.
No coneixem el nom de la teva mare, una noia poc més que adolescent. Sabem que va venir de Nigèria, va viure una odissea creuant milers de km de desert, patint fam, set i violència a mans de traficants sense escrúpols. Va tenir la sort de ser rescatada amb altres 870 immigrants per la nau “Bettica” de la marina italiana, el 3 de maig, quan ja començaven els dolors del part. Estava esgotada, però després de vuit hores d’esforços, vas néixer tu, una nadó esplèndida, commovent fins el moll de l’os a la ostétrica i als mariners que et van ajudar a venir al món, doncs eres 3 kg i 200 grams de miracle vivent, un al·leluia, un himne a la vida. Eixugant d’amagat les llàgrimes, et van muntar un petit bressol i et van arreglar per a la foto plena de vels, orgullosos.
El mateix dia, el 4 de maig, saludada per canonades, en una clínica on es paga 8.200 euros per dia, naixia Charlotte de Cambridge, princesa de Gran Bretanya. Però tu, la sireneta d’ulls brillants, vas ser pels mariners “la princesa del mar”. Et van posar el nom de Francesca Marina, en honor al papa que sap parlar a la gent, i a la nau que et va rescatar. Segurament la teva mare hi va afegir un dolç nom africà, i et bressolà amb contes de girafes i cadellets de lleones.
Foto:deia.com
No sabem en quin lloc podràs créixer, quin idioma parlaràs al carrer, on t’estan esperant escola i amistats. No saps encara que una Europa en crisi està espantada per la “invasió africana”. Que hi ha municipis i nacions que es neguen a acollir cap immigrant més. A Itàlia, amb les actuals lleis, no tindràs la ciutadania fins als divuit anys, i a la Gran Bretanya el Primer Ministre Cameron va dir, abans de les eleccions: cap més estrangers. Hi haurà doncs per a tu, princesa, una altra odissea de papers. Veuran el teu cas: que sí, podrà quedar-se; que no, ha de tornar; que ni ni, que segueixi cap a un altre país.
“És un problema humanitari, hem d’impedir el tràfic d’éssers humans, i tants naufragis”, declamen els benpensants, amb una mica d’hipocresia. “Mirin-me a mi”, va presumir fa poc, amb altres paraules, el President espanyol Rajoy al Senegal, “nosaltres sí que sabem com allunyar les pasteres d’immigrants, posicionant uns dels nostres grans vaixells a les costes senegaleses”. “I la cooperació per ajudar a millorar la vida local?” Ja ho veurem. “És que ara surten d’una altra banda, senyor president”. Ah! ja!.
“És clar, bombardegem les barcasses a Líbia!”, tronen també uns polítics italians, “així s’elimina l’arrel del problema de migració”. Ah si? On, com, amb quins recursos? ¿Amb el permís dels dos governs líbis? Continuen els debats, les declaracions, les propostes i contrapropostes, a l’ONU, a la Unió Europea. Volen núvols confusos de paraules, entre els senyors encorbatats.
Algú té el valor de dir en veu alta que després dels bombardejos occidentals a Líbia s’ha obert la caixa de pandora del fonamentalisme islàmic? ¿Que la Unió Europea emergida després de la segona guerra mundial, de les pitjors massacres de la història, rebutjant el colonialisme i promovent el benestar social, s’ha reduït a poc a poc a funcionar gairebé només com una simple caixa comptable? (Vostè revisi el seu compte, Grècia!. I el deute odiós?. I les compensacions de guerra que ens deuen els alemanys? Revisi el seu compte, han dit!).
Hi ha algú en els escons del parlament europeu que digui en veu alta que els que treuen la feina als pobres, no són les persones immigrades sinó un sistema financer desbordat, on es venera el déu dels diners, com el bíblic moltó d’or? On qui s’ha enriquit especulant i enfonsant l’economia de països sencers, segueix premiant-se amb liquidacions fabuloses, mentre qui no va poder acabar de pagar la hipoteca d’un pis per perdre la feina, es va trobar llençat al carrer? On el sistema fa més per a garantir guanys a les empreses cada vegada més grans i globalitzades, que per a la dignitat de la gent treballadora acomiadada per milers, o precaritzada en llurs feines?
Ben mirat… som nosaltres, la ciutadania europea qui està en deute amb tu, Francesca Marina. Que algú ho recordi als senyors encorbatats, i a les distingides senyores parlamentàries. Estem en deute pels vint milions d’esclaus que robarem entre 1600 i 1800 a les seves famílies per portar-los a les colònies americanes, empobrint el continent; pel robatori de terres i de recursos en les colònies africanes del 1800 al 1900; per altres milions de congolesos massacrats a la colònia privada del rei belga Leopold II, per l’apartheid a Sud Àfrica, pel menyspreu i el tracte arrogant que van tenir els blancs cap a la teva gent, considerant-la una raça inferior, quan la teva terra va ser el bressol de la humanitat, i heu tingut regnes i imperis extraordinaris. Ara el vell robatori de terres es diu “land grabbing”, que sona més modern. Succeeix quan empreses internacionals compren a poc preu, de bona o mala manera, les terres més fèrtils d’Àfrica, en previsió davant d’un futur d’escassetat alimentària, després d’haver-lo provocat.
I tu, petita princesa del mar, tenim unes deutes actualíssims, sobretot els angloholandesos, els francesos, els italians. Doncs és a través de Shell, Total i ENI, (entre altres companyies) que hem destrossat un dels llocs més bells i rics en biodiversitat del planeta: el delta del Níger. Les nostres multinacionals, de bracet amb els governs corruptes del teu país, van manar penjar el 1995 a activistes pacífics (com el candidat al Nobel Ken Saro Wiva) que donaven suport a la protesta de milers de pescadors i camperoles i camperols arruïnats. Només després de dècades d’explotació despietada, un tribunal anglès va manar pagar una petita multa a la Shell per compensar el poble de Bodo, quan segons l’ONU per netejar tot el territori Ogoni es necessitaria un bilió de dòlars. I la italiana ENI no va lliurar ni un cèntim per reparar els danys de centenars de vessaments dels útims anys, (van ser 349 el 2013, segons Amnistia Internacional) o per l’ús de tecnologies tòxiques com el gas flaring, que contamina i torna estèrils les terres, i només recentment està reduint la seva pràctica.
Si Nigèria s’ha tornat un país inestable, amb violència política i comuna en augment, quan el 63% de la població viu amb menys d’un dòlar per dia, alguna cosa hi tenim a veure amb tot això. Finalment, va sorgir el moviment fonamentalista islàmic Boko Haram, que vol arribar a apoderar-se de l'”or negre”, (com Isis entre l’Iraq i Síria), provocant a les multinacionals a retirar-se. I no dubta a fer massacres de cristians, a obligar unes pobres nenes a morir en mil pedaços carregades de dinamita en un mercat, o segrestar centenars de nenes estudiants per fer-les esclaves seves.
No és d’estranyar doncs, si aquesta noia nigeriana, la teva futura mare, va encoratjar-se un dia per buscar un camió i sortir del país, emprenent un viatge perillosíssim, tractant d’oblidar les llàgrimes d’àvies, ties, veïnes, el trineu d’ocells a les matinades rosades dels seus llençols, l’univers ple d’estrelles en els altiplans? És un delicte somiar en viure en pau, treballar dignament, criar una família feliç? Per a això, la humanitat ha emigrat al llarg i ample del planeta, des que el món és món.
Veuràs poc a poc, que el món és complicat, Francesca Marina. Hi ha pobresa en països rics, i alhora trons d’or en països pobres amb economia puixant, com el teu. Veuràs que hi ha llums i ombres a tot arreu, fins i tot en cada persona. Podràs trobar mirades despectives o gent que t’ obrirà els braços, com les 600 famílies de Torí que acullen persones immigrades, o els mestres i les mestres angleses que paguen de la seva butxaca el menjador de nens i nenes quan no tenen què menjar.
Per fi en aquests dies, després de tants debats, els 28 estats europeus han decidit repartir-se les persones que demanen asil, saps? Però no hi ha res definit encara, i segueixen discutint. Potser la teva nova pàtria no sigui una nació coneguda, sinó alguna lloc que encara hem de construir, nosaltres i tu, princesa de la mar, en una riba on per fi hagin estat esborrades les fronteres. És una terra que es diu Utopia.