Fotografies de Xavi de la Ossa
Entrevista a Pili Porta
Maria Pilar Porta Arrabalín, és centrecampista i capitana CE Europa, un club fundat el 1907 a la vila de Gràcia de Barcelona.
Va néixer a Linyola, Pla d’Urgell, el 30 d’octubre de 1990. Ha tingut una carrera esportiva molt lligada a la de la seva germana Andrea Porta que es va retirar a finals de la temporada 2021-2022. Va ser campiona de lliga i van fer l’ascens a 2ª RFEF amb el CE Europa 2021-2022 i la temporada 2022-2023 a 1ª RFEF. És mestra d’Educació Física i Primària. L’actual sembla que pot ser la seva darrera temporada.
Des de quan jugues al futbol?
Vaig començar a jugar a futbol als 5 anys al poble, a Linyola. El meu pare era molt futbolero i vivíem molt l’esport. Vam jugar a categories inferiors al Linyola, al Mollerussa i allà fins que es podia jugar amb equips mixtes. Després va venir la UE Lleida on vaig fer el salt al futbol femení i vaig començar al futbol amateur. Vaig passar un parell d’anys sense jugar per un problema d’anorèxia. Al 2012 vaig anar a Barcelona a estudiar, em va trucar l’Europa i vaig decidir reprendre la meva carrera esportiva fins avui amb ja 11 temporades al club.
És difícil dedicar-s’hi i fer-ho compatible amb la vida? professional, personal…?
Òbviament nosaltres no vivim d’això, tenim una compensació econòmica. No compensa, dediques moltes hores però al final ho fas perquè t’agrada i tot i que no compensi a nivell econòmic compensa en molts altres aspectes. Jo tinc la sort de ser mestra tinc un horari laboral que em permet compaginar-ho amb el club. És cert que vaig molt ofegada, tot just arribes de l’escola, agafes la motxilla i a entrenar. Es requereixen moltes hores: de gimnàs, anàlisi de rivals, els caps de setmana hipotecats. La nostra dedicació és com les jugadores professionals però no ho som perquè el salari no ens permet dedicar-nos-hi. També et dic que poder jo no ho faria perquè ser mestra és vocacional i el futbol és passional.
Hi ha actualment un cert auge del futbol femení, però s’ha hagut de picar pedra
M’incloc en aquest grup de dones que hem picat pedra, ara mateix hi ha gent que gaudeix d’uns privilegis que he hagut de lluitar; com jo he gaudit d’uns privilegis que altra gent ha hagut de lluitar. Aquesta és una mica la roda i les generacions futures segurament hauran de lluitar altres coses. Jo en tots aquests anys les he vist de tots colors: fins fa quatre dies no cobràvem res, ara ens renten la roba d’entrenament però fa tres anys enrere no, i semblarà una tonteria però ho hem hagut de lluitar per sentir-nos que teníem les mateixes condicions que l’equip masculí. Hem hagut de picar molta pedra i em sento satisfeta perquè penso que em evolucionat i ens toca viure aquests moments d’èxits.
Capitana del 1er equip d’un club de base no és el mateix que els grans equips pel que fa a recursos econòmics i materials, com ha afectat i afecta als equips femenins?
Quan vaig arribar a l’Europa hi havia tres equips femenins ara tenim benjamins, dos alevins, tres infantils, un cadet, tres juvenils, un filial… el club ha hagut d’apostar i ha apostat pel futbol femení i està donant els seus fruits. Moltes persones han apostat en diferents nivells i estan pujant generacions molt fortes, que ens venen a veure molt i em sento molt referent d’aquestes nenes. Et veuen aquí, et saluden, et tenen com a exemple a seguir això per nosaltres és molt satisfactori i ho hem d’aprofitar. Hem de fer molta pedagogia, televisió en veuen molta, futbol de barri no tant.
Que significa jugar a un club amb tanta història, tan arrelat a la vila de Gràcia i amb tant compromís social?
Sempre que hi ha alguna cosa a Gràcia ens conviden, ens tenen molt en compte i nosaltres participem plenament en la vida de barri. És el meu club, porto tants anys aquí! Em sento identificada amb els seus valors. Ja tinc 33 anys i no hem queda gaire futbol a les botes, però ara mateix no aniria a cap altre club: m’estimo el club i sento els valors que transmet. Per mi això és mot més important que canviar de club per temes econòmics. Jo he tingut altres ofertes però m’ha estirat més el cor que el cap i crec que no només jo sinó altra gent. L’afició, per cert, moltíssima gent ens ve a veure, que ens acompanya i ve molta gent del barri i me’n sento molt del club.
Les dones futbolistes sou més compromeses socialment que ells? En fer més visibles temes com l’homosexualitat, per exemple
Aquí a l’Europa el masculí també ho és. Quan jo vaig arribar ningú parlava de l’equip femení i ara som més visibles i ho volem ser. No diem mai que no, és part de la nostra aportació pedagògica i el nostre compromís social. Abans no hi havia difusió i ara hem d’aprofitar qualsevol mitjà per reivindicar i reafirmar-nos: també som aquí! Hem de posar de la nostra part. El masculí ho té més fàcil perquè sempre se’n ha parlat, sempre ha estat visible. El futbol encara està molt masculinitzat i hi ha la por al que diran; al futbol femení tenim un espai molt segur al vestuari on parlem amb tota llibertat. Els homes són molt lluny de nosaltres, aquesta capacitat de mostrar-nos tal com som i és una pena, nosaltres ho portem amb total naturalitat.
Creus que hi hagut un canvi? Que sou referents de nenes però també de nens i un referent social per al futbol?
Si, és una realitat i més en un club com aquest. Ara recordo un dels darrers partits que uns nens a la grada no paraven d’animar-me “Venga Pili!” o m’esperen per saludar-me als entrenaments, és una cosa que dona molts satisfacció. Les nenes ens venen molt a veure i ens prenen com a exemple i referent, el “vull ser com elles” però ara si, també ens passa amb els nens. També ens venen a veure, saben qui som, venen a demanar autògrafs… mai m’ho hagués pensat i està arribant. Era impensable que vinguessin a veure futbol femení. Una mare em va comentar un cop que el seu fill només venia a veure l’equip femení perquè s’avorria amb el masculí, és curiós i fantàstic que et diguin això.
A nivell de satisfacció esportiva com et sents?
El cos és intel·ligent i diria que les meves darreres cinc temporades per mi han estat les millors que he tingut esportivament i per això continuo jugant. De fet, arriba una edat que comences a notar-ho, no és el mateix tenir 33 anys que 18 en la recuperació del cos, no et trobes en el mateix punt. Però aprens a gestionar el cos d’una altra manera i els darrers per mi han estat molt bons. Em podria haver plantejat plegar però amb dos ascensos seguits i una categoria exigent el cos em respecta i per mi és tot un repte. Em sento en el meu millor moment i ho he d’aprofitar. No sé el que duraré però esportivament i personalment estic encantada i seguiré jugant. He fet grans amistats de per vida i vull penjar al CE Europa les botes.
