Eulàlia Lledó fotografiada per Maria Roig
OPINIÓ
«Yo estaba cansada de haber conducido todo el camino hasta Dalgleish para ir a recogerle, y de vuelta a Toronto desde el mediodía, preocupada por devolver el coche de alquiler a tiempo, e irritada por un artículo que había estado leyendo en una revista en una sala de espera. Era sobre otra escritora, una mujer más joven, más guapa y probablemente con más talento que yo».
Quan vaig llegir aquest fragment del conte Las lunas de Júpiter de l’última premi Nobel, Alice Munro (1931), hi vaig voler veure un homenatge a Margaret Atwood (1939).
Un reconeixement emmirallat en la ironia i en el saber fer d’una altra escriptora coetània, al seu torn Nobel, Wisawa Szymborska (1923-2012).
Tot i que no en treu ni un bri d’alegria, joia i eufòria, el fet que Munro hagi guanyat el Nobel probablement no farà que aquest acte d’estricta justícia i bon gust en produeixi un altre: que l’aconsegueixi Atwood l’any que ve o l’any que sigui (la justícia humana sol ser escassa i intermitent). Sort que la magnífica, sarcàstica, intel.ligent, rebel i polièdrica obra d’Atwood que tant abraça novel.la, com conte, ciència-ficció, assaig, poesia…, des del Cuento de la criada a L’assassí cec, d’Alias Grace a La novia ladrona, d’Ull de gat a Pagar (con la misma moneda) està força traduïda (més al castellà que al català, tot s’ha de dir) i és bastant assequible. La lectura o relectura de La vista desde Castle Rock i d’Asesinato en la oscuridad pot ser una bona manera de disfrutar i celebrar totes dues autores.
No es tracta de dues canadenques excepcions que confirmen que la norma es un empobridor enfilall només d’escriptors. Una mica més gran que elles, sobresurt l’obra i el mestratge de Margaret Laurence (1926-1987). Una altra prolífica autora, creadora d’un món sencer, complet i acabat, que es pot resseguir en els llibres que componen la sèrie de Manawaka. Traduïda sobretot al castellà per Muchnik: Una burla de Dios, Los habitantes del fuego…, avui segurament són llibres descatalogats. Potser caldrà recordar que va escriure la portentosa Raquel, Raquel, interpretada en la pantalla per la gran Jeanne Woodward en una pel.lícula dirigida pel seu marit, per Paul Newman. Carmen Martín Gaite va dir de Laurence: «Provinciana universal, supo habitar el fuego. En los visillos que apartó para mirar el mundo, reconozco los de mi casa de Salamanca». A més de parlar de Salamanca, en els seus llibres no tan sols es ret homenatge a la genealogia literària femenina sinó que també abraça altres arts: a El ángel de piedra, per exemple, cita un dels quadres emblemàtics de Rose Bonheur conegut com La fira dels cavalls.
Quatre anys abans, el 1922, havia nascut Mavis Gallant, una altra baula d’aquesta rica cadena d’ininterrompuda tradició literària (centrada en aquest article en el Canadà). L’any 2009, vam tenir la sort, dins de la molts cops erràtica política editorial de traduccions que se segueix en aquest país, que se’n giressin al castellà tots els extraordinaris contes, en un volum titulat justament així: Los cuentos. Citar un petitíssim fragment de l’esplèndid pròleg, pot donar alguna clarícia de la seva obra:
«La distinción entre periodismo y ficción es la diferencia que existe entre contar con algo y no contar con ello. El periodismo recuenta, tan exacta y económicamente como sea posible, el tiempo que hace en la calle; la ficción no considera ese tiempo en particular, sino que da vida a una destilación de todos los tiempos, el clima de la mente. Lo cual no quiere decir que no tenga que ser exacto y económico: se trata de una precisión de distinto cariz».
El Nobel a Munro ha coincidit amb d’altres fetes. Amb els nomenaments de Janet Yellen i de Karnit Flug com a respectives presidentes de la Reserva Federal ianqui i del Banc d’Israel (a veure si es nota algun canvi; per cert, els diaris haurien de fer èmfasi, al meu entendre, no en el seu sexe, sinó en la circumstància que fins ara els presidents fossin una corrua ininterrompuda d’homes). Ha coincidit amb el fet que tant la finalista, Ángeles González-Sinde, com la guanyadora, Clara Sánchez, del premi Planeta fossin dues autores (en aquest cas el que estranya és que la premsa fes notar que, com en dues ocasions anteriors (1999 y 2001), fossin dues escriptores i no es fes esment de les trenta-una vegades que ha estat a la inversa).
Sigui com sigui: bones notícies.
* Article publicat al Huffington post
