Per Montse Fernández Garrido
La revista Vindicación Feminista (1976-1979) va publicar articles sobre temes relacionats amb diverses problemàtiques de dones, que no s’havien tractat en altres revistes o diaris, tret de manera excepcional, com va fer la periodista i escriptora gironina Carmen Alcalde, que va ser la Directora de diversos mitjans i després, de la revista esmentada (per a la qual vaig tenir la sort de treballar uns mesos, i després, l’honor d’escriure i publicar en algunes ocasions, juntament amb magnífiques plomes, tant d’escriptores del país com internacionals, així com les dues millors fotògrafes de l’època: Colita i Pilar Aymerich).
Em refereixo a temes molt espinosos, com eren, per exemple, el mal anomenat Patronato de Protección a la mujer, (on es feia tot el contrari a protegir-les, ja que eren veritables presons, sense condemna, quan no havien comès cap delicte, i on segons elles, van patir un veritable infern, de vegades durant anys, lloc dels horrors que va continuar tancant, maltractant i explotant jovenetes fins al 1985).
No ha estat fins a l’octubre del 2025 quan la vídua d’Eva García de la Torre (l’advocada Silvia Fernández) ha rebut un document del Govern espanyol, expedit com a Declaració de Reconeixement i Reparació personal, que la reconeix com la primera víctima del Tribunal Tutelar de Menors i del també franquista Patronat de la Dona, vexada per la seva homosexualitat. La que havia estat alcaldessa d’O Porriño (Pontevedra), que havia mort el 2022, va ingressar en aquesta institució després de ser denunciada per la seva orientació sexual. Sobreviure a aquestes presons franquistes d’adolescents va ser duríssim. El document esmentat declara il·legítim el tribunal Tutelar de Menors i la resolució que va acordar el seu ingrés en aquesta institució franquista, sota la “sospita d’homosexualitat”. (Article publicat a elDiario.es, el16.10.2025). Esperem que tot seguit rebi un document en el mateix sentit, en primer lloc, la magnífica i valenta escriptora Consuelo García del Cid, que durant tants anys ha lluitat per treure a la llum aquest infern, on ella va estar injustament tancada sis anys. I després totes i cadascuna de les dones que van patir en aquesta institució franquista tan menyspreable.
En aquella època hi va haver altres centres, amb un o altre nom, el més conegut Manicomi, en què es tancaven les dones, titllant-les de malaltes mentals, de “boges”, quan el que realment succeïa és que tenien comportaments rebels, per tant, diferents del que se n’esperava com a dones: que fossin callades, submises, beates i heterosexuals.
En moltes ocasions, les dones eren tancades en psiquiàtrics per marits que per una causa o altra molestaven, o per familiars: un pare o un germà, de vegades per qüestions de diners, d’herències, així com per diagnòstics erronis també relacionats amb el gènere.
Ara s’acaba de publicar un magnífic llibre titulat “Voces apenas escuchadas, jamás creídas”. La seva autora, Isabel Gamero, filòsofa i antropòloga, que aborda la injustícia envers els milers de dones que van ser internades a l’Asilo de Dementes de Leganés, per “boges” (Editorial Piedra Papel).
L’autora, en una entrevista realitzada per Alejandra Mateo Fano, redactora de Público, publicada el dia 10 d’octubre, afirma que “és imprescindible recuperar la memòria desposseïda, rescatar les paraules retallades per la repressió del règim patriarcal”. I continua “Cal reivindicar que se segueixi visibilitzant que aquestes dones hi van ser, i que es va cometre una injustícia contra elles”.
Molts mals diagnòstics, alguns per error i altres simplement inventats per mala fe i també per raons espúries, que van justificar molts tancaments de dones que van arribar a passar fins a quaranta anys en un manicomi, sense tenir cap patologia: acusacions de demència, psicopaties i al·lucinacions, paranoia familiar, personalitat mandrosa i “desviació de l’afecte”, (és a dir, homosexualitat) sense cap raó mèdica.
L’autora parla de “càstig social” per “incomplir i desafiar els mandats associats al seu gènere”. Subversives per no voler ser abnegades esposes o simplement no voler ser mares. També per no voler dedicar-se a “les tasques pròpies del seu sexe”, o ser “conflictiva”: (per declarar-se atea). Calia silenciar, castigar i disciplinar les dones, tancades durant molts anys en condicions terribles, totalment aïllades.
En aquest centre, com en tots els altres d’aquest estil, “hi ha també una enorme influència de la religió que es concretava en la persecució i patologització dels que no respectaven el dogma catòlic”.
“Una eina més del sistema patriarcal per corregir les que s’atrevien a posar en dubte la fèrria moral cristiana i les seves imposicions. També per soterrar el que pogués fer trontollar els esquemes, sostinguts a través de la por”. Si desobeïen el marit, descuidaven les tasques imposades com a pròpies de dones, es negaven a tenir fills, no anaven a missa o s’anomenaven atees. O se’ls coneixien desitjos cap a altres dones: acabaven al manicomi, potser fins a la seva mort, on ningú no les visitava mai.
Com que aquestes dones tancades no tenien cap malaltia mental, no hi havia tampoc tractament, encara que “la redempció es feia realitzant tasques apropiades, com ara taller de costura, anar a missa o deixar d’actuar de forma crítica”. I per educar en l’obediència cega, ho intentaven (perquè no sempre ho aconseguien) mitjançant “una monòtona rutina i rígida i control absolut per generar individus submisos”.
No foren poques les dones tancades en manicomis que van intentar denunciar els seus familiars o els seus carcellers, buscaven justícia, mentre intentaven justificar que no tenien patologies mentals, però només podien aconseguir la llibertat a canvi d’acceptar ser a partir de llavors submises, obedients, heterosexuals i beates. En definitiva, deixar de ser elles, de ser lliures i rebels.
Aquestes i moltes altres i terribles situacions, han ocorregut al llarg de la història contra les dones: des de posa’ls-hi un morrió, cremar-les a milers acusades de bruixes, (per conèixer plantes i remeis per curar), nega’ls-hi la intel·ligència i fins i tot l’ànima, patir tota mena de violències, algunes tan greus com els feminicidis, la violència vicaria i les violacions (de vegades grupals, en guerres i fins i tot pels cascos blaus de l’ONU) en manada, casar-les per força. També ser les més pobres del món, tot i ser les que més treballen. I les que menys educació han rebut. I, és clar, ser acusades de “boges” per tancar-les en manicomis. Avancem a poc a poc, gràcies a la lluita feminista, (molt dura i difícil tantes vegades i de vegades amb reculada), però no oblidem mai tots els patiments, discriminacions i explotacions que hem viscut. No oblidem mai totes les dones que ens han precedit, que han patit i lluitat per millorar la seva vida i la dels seus semblants.
Avancem a poc a poc, gràcies a la lluita feminista, (molt dura i difícil tantes vegades i de vegades amb reculada), però no oblidem mai tots els patiments, discriminacions i explotacions que hem viscut. No oblidem mai totes les dones que ens han precedit, que han patit i lluitat per millorar la seva vida i la dels seus semblants.
*Montse Fernández Garrido és advocada, defensora de dones i els seus fills/ Professora de Màster (UB)/ Militant feminista des de 1976. Autora de “Tres generaciones rebeldes”, (Memòria Històrica i Feminisme): biografia de la seva família, llibre dedicat a la seva àvia i a la seva mare, heroïnes silenciades.
