Com ja sabem, el principal espai de risc de mort per a les dones són les seves pròpies llars. Com també sabem els feminicidis són la principal causa de mort de les dones entre els quinze i els quaranta-quatre anys.
Des de començament d’any i segons el portal FEMINICIDIO.NET ja són setanta-cinc (75) les dones assassinades a l’Estat Espanyol. Dues d’elles al mes de novembre i “només” n’estem a cinc.
És trist, molt trist, comprovar com sempre som les mateixes a ser assassinades per, també, els mateixos: Els homes.
Quan una dona o una criatura són assassinades per violències masclistes, no només mor ella és, també, un fracàs de tota la societat que no la vam saber protegir. I és un altre èxit del patriarcat que, així reforça el seu poder, a base d’exercir violència i terror.
Les expertes coincideixen a afirmar que, fins a arribar a l’assassinat, una dona fa uns deu anys que pateix vexacions i tota mena de violències masclistes. Deu anys, que es diu aviat!
La manca de formació en temes de prevenció de les violències masclistes en tot el seu ventall, la dificultat per a la seva detecció, l’entrada “suau” a través dels micromasclismes i la justificació social dels mateixos sota l’excusa que només són “bromes” o que quan els parem els peus “som unes exagerades que tot ho treiem amb tal i el magn tot la vergonya d’exposar-nos socialment a l’estigma són només algunes de les causes per les quals són tan difícils d’eradicar.
Sobretot, la formació en edats primerenques i parlar clarament amb les famílies i sentir-se emparades i protegides familiarment parlant és fonamental.
Conec casos en què quan una dona ha patit aquest tipus de violències per algú del seu entorn, la família ha decidit recolzar el maltractador i qüestionar la veu de les dones que, novament, s’han quedat soles i sense la protecció familiar. És terrible la mella que hi fan i la desconfiança i inseguretat que sent aquesta dona a partir d’aquell moment.
El fet de qüestionar sistemàticament la veu de les dones en aquest i altres temes he portat fins i tot que el ministeri d’igualtat ofereixi unes dades esbiaixades de les víctimes per violències masclistes deixant-ne fora tots els assassinats de dones o feminicidis que no hagin estat executats per parelles o exparelles de les víctimes. D’aquesta manera, les nenes assassinades no són considerades víctimes per feminicidi. Com tampoc ho són les dones assassinades pels seus fills o per ser dones prostituïdes i tantes altres categories. Però el que totes tenen en comú és que són dones assassinades en un percentatge que s’acosta perillosament al cent per cent, per homes.
Que el Poder Judicial afirmi que només en dos mil vint-i-tres (últim any amb dades completes) hi hagués cent noranta-quatre mil sis-centes cinquanta-vuit (194.658) víctimes, cosa que significa que cada dia cinc-centes trenta-tres dones (533) van ser víctimes d’algun tipus de violència masclista ens dóna una pista.
Segons la mateixa font, les dones afectades van augmentar un 10% (10%) respecte de l’any anterior. I vull insistir en el que diuen les expertes: Només un deu per cent de les dones gosen denunciar el seu agressor. Des d’aquesta perspectiva, les xifres són aterridores.
Per contra, per al ministeri d’igualtat amb criteris molt més “suaus” a l’hora de considerar víctimes dones que han patit algun tipus de violència masclista, aquest any s’han estat assassines trenta-cinc dones (35). Com veiem diferències abismals entre les xifres “oficials” i les reals contemplades per FEMINICIDIO.NET que contempla de manera molt més àmplia allò que es pot considerar violències masclistes.
Amb aquest panorama trobem situacions com la del País Valencià on el govern autonòmic depèn del suport d’un partit d’ultradreta que nega aquest fenomen i que, per tant, ha deixat sense fons específics la formació per a la prevenció.
I les dones seguim sent assassinades per ser dones i alhora, amb què els assassins són majoritàriament homes, per més que el partit d’ultradreta ho negui.
No negaré que s’han posat mitjans per evitar aquests assassinats erms, però tampoc negaré que, si se segueix assassinant dones, caldrà fer més passos en el camí de l’eradicació del patriarcat i continuar insistint que l’educació és una arma poderosíssima per canviar les societats.
Així, a les feministes històriques i radicals, ens queda el camí de la denúncia i de continuar insistint perquè es dediquin més mitjans a combatre i prevenir els assassinats de dones.
I caldrà començar per creure en les seves veus i els seus testimonis i no fer-los passar veritables calvaris fins a aconseguir sentències que sempre, sempre es queden curtes quan es tracta d’agressions de tota mena a dones.
La meva veu es continuarà alçant per condemnar els assassinats de dones, sempre. Espero que, com la meva, siguin moltes més les que també s’enlairin.
I espero, també, que no només siguin veus de dones i que els homes també es corresponsabilitzin en aquesta tasca de prevenció que ens concerneix tota la societat per igual.
Perquè quan en toquen una, ens toquen a totes.
