Quan des del feminisme parlem de drets de les dones, ens referim a totes les dones, estiguin en la situació que estiguin i tinguin l’edat que tinguin.
Dico això perquè estem observant com, amb el pas dels anys, les dones grans comencen a tornar-se invisibles, socialment parlant; fins i tot gosaria dir que, en alguns casos, si no fossin necessàries per poder conciliar la vida de les seves filles i fills, també arribarien a ser-ho en l’àmbit familiar.
En una societat ferotgement capitalista on el que preval és el «tant tens, tant vals» o la capacitat de producció que es pugui tenir, ens trobem que des del mateix sistema s’està afavorint la invisibilització de la gent gran.
I dins d’aquesta invisibilització general, hi ha la de gènere, que oculta les dones grans i senzillament les segueix usant per poder continuar explotant laboralment les filles i els fills. Com que les jornades laborals no estan pensades per conciliar, els qui cuiden les criatures són les dones grans.
Una altra forma d’ocultació és la de les pensions que cobren, sobretot les més grans, a qui es va prohibir treballar un cop casades gràcies a la normativa que va aprovar el dictador feixista, que les volia engabiades a casa, parint i cuidant la família, sense cap possibilitat de treballar, excepte en honroses excepcions. Òbviament, ara tenen pensions pròpies molt baixes o de viduïtat que també continuen sent minimes.
Si entrem en el camp de la publicitat, ja ho imagineu. El model a seguir ha de ser el de dona jove, amb una estètica determinada, aparentment empoderada, poc activista —per allò de seguir domesticada— i a la qual, tan bon punt sobresurt un mica (com per exemple les que no volen ser mares), se la critica socialment i fins i tot políticament. Recordem aquell ministre a qui el moviment feminista va aconseguir fer dimitir per intentar modificar la llei de l’avortament i fer-la molt més regressiva, Ruiz-Gallardón, que va fer declaracions afirmant que «la maternitat lliure fa les dones autènticament dones». Aquí teniu la bajanada que va deixar anar aquell senyor.
Algunes marques han descobert com pot ser de lucratiu cert mercat, com ara el cosmètic, incidint en com són d’«inclusius» en utilitzar matèries específiques per a la pell de les dones grans (cremes, maquillatges, perfums, etc.). La «inclusivitat» està de moda; i ho està perquè és rendible per al capitalisme, i per això l’ha posada de moda.
Les grans firmes de roba també fan desfilar a les seves passarel·les alguna dona madura —estupenda, per descomptat— i alguna dona amb sobrepès per demostrar que són inclusives a l’hora del disseny. Però, com veiem, tot és pur mercat d’interessos. No importa com siguis, el que importa és que ens compris. Un altre cop l’engany i la mentida amb l’objectiu de mercadejar.
Anem a un altre tema espinós: la justícia. Entrem en matèria. Si partim de la base que les lleis espanyoles estan basades, en ser negociades i aprovades, en el pensament judeocristià encara imperant, és lògic que la seva interpretació i aplicació segueixin el mateix patró.
Per descomptat, en aquesta interpretació la veu de les dones perd importància a favor de les veus masculines sempre preponderants, fins i tot en les converses entre amigues i amics. Si a això hi sumem la tradicional submissió de les veus de les dones grans a les dels seus companys, marits, fills, etc., ens trobarem amb el silenciament sistemàtic de les seves veus i, per tant, que les seves opinions no siguin tingudes en compte.
Una altra conseqüència d’aquest silenciament és la infantilització que pateixen moltes dones grans per part dels seus descendents quan ja no són útils com a cuidadores i necessiten elles mateixes de les cures. Passen de ser cuidadores vitalícies a necessitar atenció, i això a vegades (massa vegades, diria jo) es confon amb una infantilització d’una senyora gran que ja no té ni la força ni la capacitat per valdre’s per si mateixa. I és molt injust per a elles, ja que posa en dubte les capacitats de què s’han servit, tant elles com els seus familiars, al llarg de la seva vida.
Seria molt just que socialment es reconegués aquest treball silenciat al llarg de les seves vides i que les respectéssim com el que realment són: dones grans que van dedicar la vida a les seves famílies.
