Quants sostres grocs hi deu haver a tota la geografia espanyola, europea, mundial? Molts, massa. Sostres que poden ser grocs, però també verds com la menta, blaus com el cel, negres com un pou sec. Sostres que les nenes, les joves, les dones adultes miren mentre estan sent violades, mentre les grapegen, les humilien, les destrossen. S’acaba d’estrenar El sostre groc, el documental que Isabel Coixet ha realitzat sobre les menors que van patir abusos d’Antonio Gómez i Rubén Escartín, director i professor, respectivament, de l’Escola de Teatre de Lleida entre els anys 2001 i 2008, cas que no va arribar als tribunals perquè havia prescrit. La justícia de vegades només és poètica, però justícia per fi, perquè els fets hi són per a qui vulgui comprendre’ls.
Aquest text no és una crítica del documental, sinó una reflexió sobre els nombrosos temes que planteja i que són la clau perquè aquests fets succeeixin. En primer lloc, el poder: aquesta fera jeràrquica que s’exerceix sobre els qui sabem que no es poden defensar. El poder de qui es creu impune, de qui pensa que ningú no gosarà revelar l’abús comès perquè juga amb avantatge, l’avantatge que li atorga la societat a qui mana. A qui no es qüestiona; sobre el qual es fa els ulls grossos per por, per vergonya, per desídia o indolència. Perquè desvetllar el secret de domini públic ens pot portar problemes, total per a què.
En segon lloc, la fal·làcia, avui tan esbombada, del consentiment. El consentiment no és estar dacord, no és atorgar, no és sempre lexercici la pròpia llibertat. Consentir és acceptar que passi alguna cosa, però es pot permetre per moltes raons, entre d’altres sotmetre’s a qui, com ja s’ha dit, té poder. Vanessa Springora retrata al seu llibre titulat, precisament, El consentiment la llarga relació que va mantenir amb el pederasta Gabriel Matzneff, escriptor que adquireix trista fama per regodejar-se en la descripció que mantenia amb nenes a qui triplicava l’edat. Vanessa va ser una d’aquelles “nenes” que va consentir amb 14 anys que un tipus de 50 la fes sentir especial, igual que les noies de l’Aula de Teatre de Lleida se sentien les “elegides” quan el professor els feia creure que les estimava. Un altre cas de justícia poètica el de Vanessa Springora, que va veure com Matzneff va caure a l’ostracisme quan va sortir a la llum l’obra de l’avui escriptora.
La famosa llei del “Només sí que és sí” es basa precisament a consagrar la idea de consentiment, quan sabem que aquest es pot atorgar per agradar, per no disgustar, per pressions subtils que semblen afalacs, per temor a no complaure, per por al rebuig, per complir els mandats indelebles que la societat ha inscrit a les ments, especialment de les dones, i de les classes humils en general. Les dones ens hem passat la vida consentint un rol social que rebutgem. Perquè cal repetir que consentir no és estar d’acord, sinó transigir, claudicar, sotmetre’s davant d’algú que té més poder.
Tercer element a destacar del sostre groc és l’aliança que s’estableix entre els diferents poders; la complicitat entre l’Administració i la seva capacitat per mirar cap a una altra banda, amagar o minimitzar els comportaments fraudulents, si no cometre’ls. La fraternitat que es forja entre els qui es creuen iguals en la jerarquia social i les falses amistats que es generen entre els poderosos, encara que aquest poder sigui de tercera categoria o residual.
Finalment, però no menys important, l’escassa credibilitat que s’atorga a la paraula femenina, de la qual sempre se’n dubta, es recela, se sospita perquè ja se sap que les dones som perverses i sempre manipulem els altres, seguint el camí d’Eva quan va donar menjar la poma al pànfil d’Adam.
El sostre groc parla de tot això, però també de l’amistat entre les dones quan substitueixen la rivalitat en què hem estat socialitzades per aquest sentiment incomparable de reconèixer a l’altra el teu còmplice, el teu igual. Les dones no som àngels, és clar, però sabem que juntes som més fortes. I que sempre hem estat de part del sentit comú i la racionalitat. Potser un dia no gaire llunyà s’imposi aquesta poètica que la justícia dels homes ens nega. I aleshores tothom sàpiga que, com les noies d’El sostre groc, les feministes vam tenir el coratge de dir la veritat.
