EDITORIAL . És probable que aquest any 2011 sigui recordat com l’any de les protestes i dels aixecaments, l’any de l’esvaïment de diversos règims autoritaris. Un any que marcarà canvis definitius per a la condició femenina.
L’any en què Ellen Johnson-Sirleaf, Leymah Gbowee i Tawakkul Karman, han rebut el Premi Nobel de la Pau per la seva lluita no violenta per la seguretat i el dret de les dones a participar plenament en la construcció de la pau tan urgent.
Un any d’enfrontament a una crisi profunda del sistema capitalista global, provocant acomiadaments massius, atur gegant ( a Catalunya és de 615.6695 persones, 320.082 homes i 295.587 dones, més de 5 milions de persones a l’Estat Espanyol, 10 milions a Mèxic), un any en què ha persistit la violència com a mitjà de resoldre els conflictes on les dones hem tornat a ser el botí de guerra.
Cal reconèixer, però que Angela Merkel, primera ministra d’Alemanya es visibilitza com l’estadista més destacada que ha intentat salvar el sistema.
Les xifres de desmantellament del benestar individual i col·lectiu, atur, reinserció social, noves migracions i immigracions, envaeixen el món occidental, i la pobresa i la desigualtat s’han aguditzat en el món dependent, especialment a Amèrica Llatina.
Un any en què les Nacions Unides, a través d’ ONU Dona, han determinat que el que vindrà no són més diagnòstics i projectes de suport a l’avanç de les dones en general, sinó la nova política iniciada fa un any amb el lideratge de l’expresidenta de Xile, Michelle Bachelet, que ha decidit empènyer amb tots els seus recursos perquè sorgeixin lideratges femenins disposats a la presa del poder. Dones que s’han de fer càrrec d’un món trastornat i en àmplies zones del planeta sense governabilitat.
Un any promisori en què conclou una lluita de més de 200 anys per la ciutadania femenina amb la determinació d’oferir vot ciutadà-no universal-a les dones d’Aràbia Saudita i que va acabar amb l’acord del Congrés per permetre l’avortament fins a les 12 setmanes de gestació a Argentina, però que ha de passar encara per dues comissions, les informacions en acabar l’any assenyalen una onada d’opinió pública a favor.
Un any contradictori, en què també s’ha reconegut el treball de cura que fan les dones, com a suport fonamental perquè continuï endavant aquest sistema que ha produït en diversos continents la més aguda desigualtat social, on elles / nosaltres actuem a favor de les famílies, fent el que sigui i treballant no només amb baixos salaris sinó en condicions de gran precarietat.
2011 també ha deixat una estela de desastres “naturals”, on les dones novament han mostrat la seva fortalesa i s’han sobreposat conjuntament a la desgràcia per sobreviure, el que s’anomena resiliència. No importa a on i com. Inundacions, terratrèmols, lliscaments de terra, tifons, un tsunami, erupcions volcàniques. De principi a fi, 2011 ha estat caracteritzat per emergències naturals que han deixat centenars de milers de víctimes. Hem vist inundacions al Brasil, a Sud-àfrica. Acabem l’any amb el tifó espantós a les Filipines i els primers desastres tel·lúrics a Nova Zelanda.
Les dades de violència contra les dones en les jornades novembre-desembre han mostrat la continuada estadística mortal. Només a Ciutat Juárez, Mèxic, més de 163 dones han estat assassinades en els primers 10 mesos de 2011; a Guatemala la xifra ha estat molt similar i els atacs sexuals i la violència masclista han remogut les consciències a Europa, especialment a l’Estat espanyol, sense que encara es pugui aturar aquesta terrible situació amb les lleis i les tímides polítiques públiques dels Estats. A més en aquest darrer cas s’hi afegeix la preocupació per les futures polítiques de la ministra del nou govern espanyol. A Amèrica Llatina el que regna és la impunitat, que a Mèxic, arriba al 93 per cent.
També ens han sorpres les notícies d’atacs a la llibertat d’expressió en moltes i diverses zones i països del món. Perú va donar la veu d’alerta, després de la certesa descomunal que l’homicidi contra informadors i informadores assenyala a Mèxic amb l’ominós primer lloc, seguit de Colòmbia i els països convulsionats.
I aquest any ha quedat clar que la mobilitat social -les migracions- ja han mostrat tots els rostres: els països perden talents, força de treball, les economies expulsen a la seva ciutadania, els països receptors han aixecat nous dics i proteccions. Les dones han aparegut en primer pla. Així com la matança de persones migrants centreamericanes a Mèxic han ofert el pitjor de tots els panorames d’aquest any. Segueixen apareixent denúncies de violació a dones migrants i enterraments clandestins.
La consciència d’aquesta contradictòria situació mundial ha tocat com mai a la joventut, nois i noies que han aixecat les banderes de la indignació, amb més de 13 esdeveniments sorgits entre d’altres països als Estats Units, Estat espayol, Alemanya, Egipte, Rússia, Iemen, Síria, Líbia i Xile, en què dones i homes es van confondre en milers de marxes, accions de protesta i rebel·lions contra les velles dictadures, com en la coneguda Primavera Àrab que ja es troba ara en la segona volta per aconseguir la democràcia.
En tot això, les dones, ara en l’espai públic com mai abans en la història de la humanitat, han estat víctimes, si, per la pèrdua de fills i filles, marits, pares, germans, però elles mateixes han estat subjectes i actuants, amb no poques conseqüències planyívoles d’assassinats i persecucions, com s’ha produït contra les defensores de drets humans o les estudiants que van posar en suspens el règim de la República Xilena.
Les dones també han sortit als carrers pels seus propis drets. La mobilització a Argentina va aconseguir un acord del congrés per a l’avortament legal gairebé en acabar l’any, el que no van aconseguir les xilenes amb la presidenta Michelle Bachelet, si amb Cristina Fernández, quan amb prou feines tenia el poder presidencial per segona vegada.
Com un part lent, aturat en el temps, és l’ascens de les dones al poder, tot i les lleis d’igualtat, i no obstant hi ha 20 dones en el món que són caps de govern i governadores, també de petits protectorats com Santa Lúcia i Barbados.
Per rebre el 2012 hem de dir que el món sembla cada vegada més incert. I no obstant això, el que estem veient és un lent, però necessari, desvetllament dels sense casa, sense sostre, sense treball, sense futur …i llavors el món sembla revelar que encara tenim algunes certeses i alguns horitzons. Aquí les comunicadores hi tenen un paper fonamental a fer. Són les cridades a explicar com s’organitzarà novament el món.
