La seleccionadora de natació sincronitzada ha aconseguit portar a la primera línia mediàtica un esport que fa 20 anys era totalment desconegut pel gran públic. L’Ajuntament de Barcelona li reconeix el mèrit atorgant-li la Medalla d’Or al Mèrit Esportiu
La natació sincronitzada s’ha convertit en sinònim de medalla en totes les competicions. Des d’uns europeus a uns jocs olímpics, passant per uns mundials.
Però no fa tants anys que aquest esport està triomfant en la primera. De fet, la primera medalla en uns Jocs Olímpics apareixen a Pequin 2008, en duet i en equips. I en mundials i europeus la natació sincronitzada comença a sumar medalles entrada la dècada del 2000. L’explosió d’aquest esport ha estat espectacular als últims anys. Al darrera està l’esforç i la feina de molts anys.
Gemma Mengual és el nom que ha popularitzat la natació sincronitzada. De la seva mà, de la seva dedicació i del seu carisma han arribat els èxits. Però sempre a l’ombra, preparant les coreografies i cuidant els detalls ha estat la seleccionadora Anna Tarrés. L’ajuntament de Barcelona ha decidit per unanimitat atorgar-li la Medalla d’Or al Mèrit esportiu en reconeixement a la seva tasca i a l’excel·lència a la que ha portat l’esport del qual és seleccionadora. Segons el consistori barceloní “fa anys que exerceix uns valors que han de ser exemple pel nostre jovent: l’esforç, el sacrifici, el treball en equip i la disciplina”.
Des de l’any 2003, després dels Mundials de Barcelona, el nombre de llicències i de clubs que practiquen la natació sincronitzada han augmentat de manera espectacular. S’han passat de les 283 llicències (entre tècnics i esportistes) de l’any 2003 a les 1.125 actuals. I pel que fa al nombre de clubs, si el 2003 eren dos clubs els que impartien natació sincronitzada, actualment s’ha arribat a la vintena.
Sota la seva direcció, la natació sincronitzada ha rebut dues medalles de plata en els Jocs Olímpics de Pequin, una medalla de plata i 5 medalles de bronze a Shangai 2011; una medalla d’or i 6 medalles de plata a Roma 2009; 4 medalles de plata i 2 medalles de bronze a Melbourne 2007; una medalla de plata i 3 medalles de bronze a Montreal 2005 i dues medalles de plata i una medalla de bronze a Barcelona 2003. Tot va començar a finals dels 80.
Al 1987 Anna Tarrés deixa la pràctica esportiva per dedicar-se a entrenar. Els Jocs Olímpics de Barcelona estaven a la cantonada i per això es crea un Centre de Tecnificació específic d’aquest esport. Durant els anys 90 es crea un grup de treball, amb Gemma Mengual al capdavant, que serà el que donarà els seus fruits la dècada següent.
Els èxits amb Gemma Mengual són irrefutables. La maternitat l’ha obligada ha deixar temporalment la competició (cal veure si definitivament) i deixar pas a les noves generacions. Però ja diuen que el més difícil no és arribar si no mantenir-se. I la tasca ara de Tarrés és seguir a l’elit sense l’esportista de referència. Fer el relleu sense que el nivell no baixi. De nou, la bona feina es veu plasmada en el nou nom de la natació sincronitzada, Andrea Fuentes.
Sovint els entrenadors han de fer de psicòlegs i aquest cas no ha estat l’excepció. Les comparacions amb Gemma Mengual no són fàcils de portar. Però entrenadora i entrenada ho han aconseguit. La medalla de plata de Fuentes en la categoria de solo lliure als Mundials de Shangai certifiquen el relleu. De la seva nova estrella ha dit la seleccionadora que és una nedadora especial amb qualitats que surten fora de l’estereotip típic de sirena, que transmet sentiments de manera diferent i que amb la seva tècnica acurada pot fer moviments que altres rivals no poden.
La feina s’ha tornat a fer bé. I la natació sincronitzada segueix sumant medalles per un esport que era minoritari, fins i tot desconegut, i de la mà d’Anna Tarrés i les seves nedadores s’ha guanyat el respecte del públic.
