Per Silvina Friera. Diario Digital Femenino
Angèlica Gorodischer, la notable autora va morir aquest dissabte, als 93 anys. Va ser una de les veus més originals de la ciència-ficció en castellà, però també va saber recórrer altres camins.
“Apaga el llum, nena, són les dues de la matinada!”, demanava Angélica d’Arcal a la seva filla, una lectora compulsiva que va començar a llegir als cinc anys. Des de molt petita va saber que es dedicaria a escriure. Potser no va imaginar que, com a escriptora declaradament feminista des dels anys 80, deixaria una marca singular a la literatura escrita en llengua espanyola. La veritable pàtria d‘Angélica Gorodischer, que va morir a casa seva a Rosario als 93 anys, van ser els llibres: els llibres que va llegir i els que va escriure, entre els quals destaquen Trafalgar (1979) i els relats de Kalpa Imperial (1983) , aquest últim va ser traduït a l’anglès ni més ni menys que per Ursula K. Le Guin, màxima figura de la ciència ficció anglosaxona.
“La gent el que vol és que li expliquin un conte. Allò de ‘hi havia una vegada’ és fonamental. La gent vol un sostre sobre els caps, vol abrigar-se a l’hivern, anar a la platja a l’estiu, anar els dissabtes al cinema, tenir menjar i que li expliquin un conte. Borges deia que tot és un gran conte: la televisió, el cinema, la filosofia… Tot és un gran conte. Quina raó tenia aquest vell, caram, tot és un conte!”, deia Gorodischer en una entrevista amb aquest diari el 2016, quan va venir a Buenos Aires a presentar Las muñecas (Emecé), un grapat d’excepcionals relats al voltant de nenes que no tenen un pèl d’innocència, acompanyada de Goro, l’arquitecte Sujer Gorodischer, el seu marit des del 1948, que va morir el 2020.
Un tros de vida
La creadora de Trafalgar Medrano, personatge memorable que viatjava per la galàxia i narrava les seves peripècies, cultivava l’humor tant a l’escriptura com a la vida, com si fos un flux continu i inseparable. “No vull morir a teràpia ni en un sanatori. Espero fer-ho al meu llit, tranquil·la, amb algú que m’agafi de la mà. Tampoc vull un velori, i sí que m’agradaria ser enterrada en un cementiri jardí, amb flors, en un calaix ordinari, que es podreixi aviat”, va dir l’escriptora en una carta que va escriure recentment i que va difondre el diari La Capital de Rosario, la ciutat on vivia des del 1935. La família de Gorodischer va informar que va morir de causes naturals, dissabte al matí, en companyia del seu assistent.
La nena que va créixer envoltada de llibres havia nascut a Buenos Aires, el 28 de juliol de 1928, com a Angélica Beatriz del Rosario Arcal. Els seus pares van decidir tornar a Rosario el 1935 quan ella tenia 7 anys. Va estudiar a l’Escola Normal 2 de Professores de Rosario, a la Facultat de Filosofia i Lletres de la Universitat Nacional del Litoral i va treballar de bibliotecària en una editorial mèdica. El 1964 va obtenir el III Concurs de Contes Policials de la revista Vea y Lea amb el seu conte A l’estiu, a la migdiada i amb Martina. Un any després va guanyar el primer premi del Club de l’Ordre, que li va significar la publicació del primer llibre, Contes amb soldats. Des de llavors, per signar les seves obres va adoptar el cognom Gorodischer del seu marit. “Un conte és un tros de vida que li expliques a algú. Com en tot tros de vida, hi ha alguna cosa que no pots explicar, que no pots explicar -advertia l’escriptora-. O. Henry (que és un escriptor bo, divertit, correcte, té facilitat per explicar contes deliciosos, però no és Franz Kafka ni Oscar Wilde) sostenia que a tot arreu, quan caminava pels carrers, trobava un conte. Hi ha un conte a tot arreu; és cert el que deia O. Henry”.
La gran dama
Gorodischer va publicar llibres de contes i novel·les, entre els quals destaquen Opus dos (1968), Sota les jubees en flor (1973), Casta lluna electrònica (1977), Floreros de Alabastro, catifes de Bokhara (1985), Doquier (2002) , Història de la meva mare (2004), Tomba de jaguars (2005), Estimat amic (2006), La càmera fosca (2009), Diari del tractament (2011), Les senyores del carrer Brenner (2012), Palito de taronjo ( 2014) i Coro (2017), entre d’altres. El reconeixement internacional li va arribar quan el 2003 es va publicar als Estats Units Kalpa imperial (The Greatest Empire That Never Was), traduït ni més ni menys que per Ursula K. Le Guin, una de les seves influències primerenques i amb qui és constantment comparada. A l’epítet “la gran dama de la ciència ficció” se li va sumar “l’Ursula K. Le Guin hispana”.
Potser pel fet de viure a Rosario o per la mesquinesa del sistema de premis, Gorodischer no va rebre en vida tot el reconeixement que mereixia. El 1988 va obtenir una beca Fullbright, gràcies a la qual va participar a l’International Writing Program de la Universitat d’Iowa. El 1991, també amb una beca Fullbright, va ensenyar a la Universitat del Nord de Colorado. Entre els premis que va rebre en destaquen l’Emecé de Novel·la, el Konex de Platino i el Premi del Fons Nacional de les Arts. Va ser declarada Ciutadana Il·lustre de Rosario, el 2007, i Personalitat Destacada de la Cultura de la Ciutat Autònoma de Buenos Aires, el 2012.
“L’anomenada ciència ficció de Gorodischer no ho és stricte sensu -aclareix Martín Felipe Castagnet al pròleg de Tomba de jaguares (Eudeba)-. En cas que considerem ciència ficció els seus textos rupturistes amb el gènere, l’apreciació deixa de banda el viratge donat per l’autora a la segona meitat de la seva trajectòria”. Castagnet proposa una lectura que inscriu la narrativa de l’escriptora en una continuïtat que amalgama de manera programàtica tots els seus interessos: “l’encreuament (moltes vegades experimental i deutor del barroc) entre gènere o gènere (ciència ficció, fantàstic i policial) i el gènere o gender (relats protagonitzats per dones o que tematitzen la posició de la dona)”. La ciència ficció de l’autora de Kalpa imperial té diversos aspectes renovadors: “la seva preferència per la quotidianitat en contraposició a la tecnologia avançada, la posta en discussió dels sistemes de dominació patriarcals i, especialment, per l’ús de l’humor com a recurs principal ”, planteja Castagnet.
Les coses invisibles
“M’agrada demostrar que la realitat és també meravellosa, que el que és fantàstic és present a tot arreu, fins i tot en coses que un pot suposar que no existeixen –explicava Gorodischer–. Recordo que Ingmar Bergman deia que no podia treballar amb gent per a qui una taula és una taula i un formatge. Magritte opinava el mateix, però d’una altra manera: deia que totes les coses visibles tenen darrere una altra que no és visible. I la meva tasca és veure quines són aquestes coses invisibles que hi ha darrere d’una taula, que no és només una taula, i posar-les dins del món on vivim. No hi ha un límit estricte entre allò fantàstic i allò real; n’hi ha prou de veure la superfície de les coses i gratar una mica per trobar allò que és fantàstic”.
Les etiquetes ordenen i classifiquen; però amb l’obra de Gorodischer qualsevol nomenclatura esdevé parcial i simplificadora. Anomenar-la com a “padrina de la ciència ficció argentina” resulta simpàtic, però és imprecís perquè ella, amb una desimboltura inusitada, barrejava l’aspecte fantàstic, el policial i la ciència ficció a la seva manera, és a dir dinamitant les fronteres a pura ironia i rialla, com si fos una rebel amb causa: una literatura sense additaments. L’escriptora de cabell vermell foc ben curtet de vegades feia servir el bastó per caminar perquè li semblava elegant. No n’hi va haver una altra d’igual a l’hora d’intentar treure l’invisible a la superfície.
“Perquè hi ha coses que no es poden explicar -va dir Trafalgar aquell dia de tempesta- com les dieu? quin nom els poses? quins verbs fas servir?… Vaig estar en un món sense nom, cobert de selves i de pantans, ple d’animals monstruosos… hi havia un home assegut a una taula prenent te. Em vaig asseure amb ell i va servir te per a mi. Després vaig tornar a casa, això és tot. Va començar a ploure. Un rondinaire es va ficar sota una fulla de magnòlia i una gota freda em va colpejar al front”. Com narrava, amb quina precisió captava els petits dilemes humans. La seva obra és una potència inaudita. Aquí hi ha, per llegir i rellegir, els onze relats de Kalpa Imperial amb la història de l’Imperi Més Vast que Mai Va existir. Per sort, Ángelica va existir; era d’aquest món, encara que no ho semblava. Potser mai no va deixar de ser la nena que no volia apagar el llum.
Imatge de portada: Bernardino Avila
