OPINIÓ
El 14 de febrer és la data assenyalada per “celebrar l’amor”. No obstant això, en nom d’aquest amor s’assassina, es viola, es controla, es té gelosia, es prohibeix.
Per això, assumir d’una altra manera la nostra emoció amorosa és encara un desafiament pendent, perquè el enamorament entrecreua sentiments, sensacions, anhels, somnis i esperances socialment apreses, perillosament, vinculades a situacions d’opressió i violència.
Marcela Lagarde sosté que “el subjecte simbòlic de l’amor en diverses cultures i èpoques ha estat l’home. La dona és la captiva de l’amor”. És a dir, les dones hem resultat les sotmeses i captivades per l’amor patriarcal, aquell que exerceix domini, que genera desigualtat, dependència extrema, control i possessió, així com privilegis per als homes i iniquitats per a les dones, amb situacions de desassossec, por, angoixa i dany.
És així com s’ha construït l’amor romàntic, des de la captivitat de les dones, que han vist controlades la seva sexualitat eròtica i procreadora. A les dones se’ns ha socialitzat i naturalitzat la maternitat, l’amor filial i conjugal com a inherents a la nostra essència humana. No és d’estranyar que quan es pensa en sexe, sexualitat i amor immediatament som associades a aquesta tríada les dones, perquè la societat patriarcal ens les ha assignat com a part de la naturalesa femenina.
Des de la ciència se sosté que l’amor és involuntari com la set. És un desig que ens fa “perdre el control” quan ens enamorem, perquè és com una addicció. En la Grècia antiga deien que l’amor era “la bogeria dels déus”. Aristòtil va expressar que “l’amor està compost d’una sola ànima que habita en dos cossos”. Shakespeare va dir que “l’amor és cec” i la psicologia moderna afirma que “és l’anhel gairebé obsessiu d’unió emocional amb una altra persona”.
L’antropòloga evolutiva Helen Fisher explica que l’amor i el romanç es componen de tres sistemes cerebrals que van evolucionar per permetre l’aparellament i la reproducció de l’espècie humana. El primer, és el desig sexual o desig de gratificació sexual. Quan busquem a potencials parelles per mantenir relacions sexuals sense que sentim amor per aquestes persones. El segon, és l’amor romàntic, o l’atracció obsessiva per una determinada persona. Quan enfoquem la nostra energia en una persona alhora. La pensem, la desitgem, l’anhelem i volem estar només amb ella; i tercer, la sensació de profunda unió amb una parella a llarg termini. És a dir, l’anhel de romandre amb una parella el temps suficient com per tenir família i gaudir dels beneficis de la vida en parella, fins i tot quan la meta de tenir família no està present. Es diu que aquests tres sistemes cerebrals interactuen de moltes formes i creen múltiples formes d’estimar.
No obstant això, poc s’evidencia la condicionant més significativa: la construcció social, aquella que té permeabilitat, des de la nostra pròpia infantesa, els fonaments del cervell amb una propaganda contínua sobre l’amor romàntic com “l’ideal últim de la realització emocional”. En totes les èpoques de la història s’ha ficat en el nostre subconscient a través de diverses pràctiques i missatges. En l’actualitat ho fa a través de les pel·lícules de Hollywood, els dibuixos animats de Disney, les novel·les televisives i la ficció literària sobre prínceps, princeses, belles i bèsties, les quals han plasmat l’amor romàntic com una necessitat exclusiva d’unió entre dues persones.
Mai hem qüestionat si aquesta és la veritat absoluta i si aquesta cerca ansiosa de l’amor romàntic impedeix realitzar-nos com a éssers emocionalment intel·ligents, o com diria Galeano “éssers sentipensantes”.
L’arrel emocional de l’amor romàntic brolla d’una construcció cultural. Cada etapa històrica de la humanitat ha desenvolupat una concepció diferent de l’amor i dels llaços que han d’existir o no entre la parella, la passió i el sexe. L’amor s’ha interpretat com la manifestació d’atracció física i emocional entre dues persones, com la correspondència compartida en exclusivitat per dos éssers i també com un sentiment compartit entre elles que, per raons inexplicables, no poden evitar atreure’s entre si. I l’esdevenir d’aquesta construcció social ha acabat per configurar un “ideal de parella perfecta”. A la parella femenina la cataloga com a atractiva, afectuosa, fidel, passional, fogosa, de la seva casa, lliurada i submissa. I a la parella masculina com a forta, varonil, protectora, impetuosa, passional i controladora. Aquest ideal de parella perfecta també s’ha condicionat des del color de la pell dels cossos (els cossos blancs i blanquejats són perfectes), des de la violència estètica (cossos amb corbes, ben dotats i fibrosos) i la condició de classe (la parella masculina ha d’assegurar-te estabilitat i benestar econòmic).
Aquesta construcció social s’ha vist reforçada per idees que s’han anat fent hàbits gairebé perennes de l’amor romàntic i han condicionat la nostra manera d’estimar i de relacionar-nos amb les nostres pròpies emocions i de les altres persones:
“Tu ets la meva mitjana taronja”
Aquesta idea de la mitjana taronja fa creure que la nostra parella és l’extensió del nostre propi cos, sense la qual no podem funcionar perquè estem incompletes com a persones. Posa en dubte nostre propi autonomia i capacitat de decidir i fa concebre a la parella com una persona capaç de llegir-nos la ment i satisfer tots els nostres desitjos.
Aquest mite de la mitja taronja, de l’amor que està predestinat i de la passió eterna, és una manera enganyosa d’omplir un buit. És gairebé segur que, en considerar a la parella com el nostre complement, acabem per exercir una forta pressió perquè atengui totes les nostres necessitats i que pensi i actuï com considerem que ha de ser. Així, idealitzem a la parella col·locant massa expectatives en ella. I quan arriba la rutina ens queda només el sentiment de pèrdua, tristesa i decepció, perquè veiem que no ens fa sentir felices i plenes d’amor, és a dir, no ens ha omplert.
“Si és gelós és perquè li interesses”
Sovint, veiem com les generacions més joves veuen amb normalitat que la seva parella sigui gelosa i possessiva, perquè interpreten que és un signe d’emocions profundes, d’un enorme desig de passar el major temps possible amb la parella. Al contrari, “si no és gelós és perquè no et vol prou”.
Llavors, deixem a la parella que controli nostres trucades de telèfon, que revisi els missatges que enviem a les xarxes socials, fins i tot que marqui el ritme amb el qual hem de freqüentar les nostres amistats, fins i tot a la família. D’aquesta manera, es reforça el mite sexista de la fidelitat i de l’exclusivitat: “gens amb ningú, només amb mi”.
L’amor romàntic s’ha encarregat de connotar la gelosia de manera positiva i evita que vegem quan nociu pot arribar a ser. Poden convertir una relació harmònica en abusiva, perquè interpreta que la parella és de la seva propietat, que ningú més que un mateix pot decidir sobre ella i molt menys compartir-la. Així acaben per aïllar-nos de les amistats i la família i fa que la vida giri entorn de la parella.
“Si estimes a la teva parella no li posis límits en la intimitat”
Traçar límits entre les parelles és escoltar, comprendre i respectar el que l’altra persona et diu quan hi ha alguna cosa que li causa incomoditat o que no desitja fer. Hi ha els qui pensen, des de l’amor romàntic, que “si no pots compartir qualsevol cosa amb la teva parella llavors no la mestresses” i trenquen aquesta línia entre el que es desitja i el que no, o el que es conscient amb autonomia o no. Quan es passen els límits es viola la nostra intimitat i autonomia. Per exemple, quan toquen les nostres coses sense el nostre consentiment, quan ens imposen tenir relacions sense protecció, quan ens enfadem i volem anar-nos i ens segueixen insistentment, evitant que ens anem.
Moltes persones consideren que respectar els límits no és important quan estàs prop d’algú i li estimes, perquè “en la intimitat no importa el que feixos”, perquè “l’important és que ho fas amb aquesta persona”. Així, s’enforteix l’actitud de control i domini d’una persona sobre l’altra, es perd autonomia i l’autoestima baixa pels sòls.
“Els pols oposats s’atreuen”
Segons l’amor romàntic, el fet que una parella discuteixi molt o tingui permanents discrepàncies és un signe que existeix una forta química. Es pensa que una relació seria avorrida si no existís algun tipus de conflicte. Amb freqüència es comparen amb les parelles que semblen “cursis” perquè gairebé mai tenen conflictes i, per això, les titllen de “avorrides i toves”.
És impossible negar que una parella no tindrà algun tipus de discrepància. No obstant això, mantenir un conflicte constant no és saludable emocionalment. Si la parella està discutint permanentment fins al punt d’arribar a les llàgrimes o a punt de trencar amb la relació, llavors no és saludable. Si t’aixeca la veu, et diu paraules feridores o et crida davant de les amistats o al carrer, és un signe de perill perquè es pot tornar en una relació més violenta encara. Aquesta situació no es resolt amb una reconciliació i un petó apassionat perquè és com retirar les escombraries i posar-les sota la catifa, estarà allí fins que torni a aflorar i es perdi la calma.
“L’amor ho pot tot “
De vegades, pensem que podem canviar a l’altra persona amb el nostre amor, que gràcies a la omnipotència de l’amor es pot superar tot. Amb freqüència, quan ens enamorem observem que hi ha coses que no ens agrada de l’altra persona i tendim a pensar “ja el faré canviar”, “amb mi es tornarà menys violent”, “jo el comprendré i li perdonaré tot perquè l’estimo”, etc. No obstant això, aquesta creença de la força de l’amor és enganyosa perquè ens posa en estat passiu enfront de possibles situacions tòxiques i violentes.
Ens fa normalitzar situacions de conflicte, reforçar la idea que els pols oposats s’entenen millor, que amb el temps les coses canviaran i la compatibilitat de l’amor perdurarà tota la vida fent forta a la parella per aguantar i perdonar-ho tot. En realitat és un parany, perquè ens deixa amb una relació tòxica que pot minar el nostre equilibri emocional i arrossegar-nos a situacions d’angoixa, por i inseguretat.
És fàcil qüestionar-se aquests mites? És fàcil desaprendre aquesta manera de sentir i viure l’amor? Sens dubte, és una tasca pendent que hem d’assumir amb l’anhel de cuidar-nos a nosaltres mateixes, de ser les constructores de la nostra pròpia felicitat, d’enfortir la nostra autonomia i autoestima i d’aprendre a estimar en llibertat. Hem de qüestionar-nos quin tipus de relacions i estils amorosos són els que estem posant en pràctica en les nostres vides. I si aquesta idea de l’amor romàntic, aquella que ens fa exposar el cor davant “la fletxa de Sant Valentín”, és la realment saludable i potenciadora de la nostra llibertat o en realitat ens lliura a un “Sant Violentín” trampós, que ens deixa sense possibilitat d’escapatòria, introduint-nos a una habitació de pors, inseguretats, afliccions i violències.
Amors impossibles?
En ser una construcció cultural, pot canviar la concepció i la pràctica que tenim de l’amor. Aquesta possibilitat de canvi és transformadora si realment desitgem superar les relacions que han estat nocives i dissenyades des de l’amor romàntic; aquelles que s’han basat en la idea de “la mitjana taronja”, de la “atracció dels pols oposats”, del “és gelos perquè t’estima”, del “evita posar-li límits en la intimitat” o “l’amor ho pot tot”.
Els amors que es relacionen en llibertat, des del diàleg, la confiança, la coresponsabilitat, amb respecte, sense gelosia, sense controlar els nostres temps i prioritats, entenent que som la suma de dos enters i no de dues meitats, són possibles. Són realitzables en la mesura que observem amb sinceritat la nostra pràctica amorosa i siguem capaces de canviar. Són amors possibles en la mesura que fem de l’amor el millor instrument de transformació social per a les nostres vides, que generi plenitud, gaudi, equilibri, complaença, autonomia, independència, llibertat i dignitat.
Un amor sense manipulacions, -que no es deixi definir pel poder hegemònic patriarcal que vol dominar, oprimir, prohibir, controlar i ser gelos-, evita basar-se en mites i idees preconcebudes de l’ideal de parella perfecta, rebutja les normes amoroses, morals i sexuals que tenen com a finalitat controlar els nostres desitjos, els nostres cossos, emocions i anhels llibertaris. Hem de ser protagonistes de la nostra pròpia concepció de l’amor, per construir sentiments que afavoreixin el nostre benestar emocional en tots els nivells de la nostra existència.
No en va, Alexandra Kollontai, teòrica russa (1920), va assenyalar que l’amor és una poderosa força psicosocial. “L’amor es pot presentar sota la forma de passió, d’amistat, de tendresa maternal, d’inclinació amorosa, de comunitat d’idees, de pietat, d’admiració, de costum i quantes maneres imaginem. És a dir, la Humanitat, en la seva constant evolució, ha anat enriquint i diversificant els sentiments amorosos fins al punt que no sembla fàcil que una sola persona pugui satisfer la rica i multiforme capacitat d’estimar que batega en cada ésser humà”.
I Simone de Beauvoir, autora de referència, va expressar en la seva obra “El Segon Sexe”: “l’amor autèntic hauria de basar-se en el reconeixement recíproc de dues llibertats, cadascun dels amants es viuria com sí mateix i com un altre; cap renunciaria a la seva transcendència, cap es mutilaria, tots dos desvetllarien junts uns valors i unes finalitats”. Sens dubte, hi ha altres amors possibles.
