Per Anna Castillo. Text i fotografies
La ineficiència de l’Estat a favor dels violadors
El poc pressupost que l’Estat bolivià destina a polítiques pùbliques amb visió de gènere esdevé en una agressió més per a les víctimes de violència de gènere. Fins i tot es veuen afectades per la manca de pressupost per als cossos Policials i Fiscalies. El camp resta obert per a la impunitat.
A Bolívia, qualsevol dona que siga violada, per un desconegut com per un familiar, haurà de pagar de la seva butxaca tot el cost del procès. “El sistema és l’error perque sempre la víctima deu impulsar-ho tot, ja que la Fiscalia i la Policia no comptem amb recursos suficients”, afirma Teresa Ferrufino, fiscal de Cochabamba. Açò provoca que en primer lloc, la majoria de les dones que pateixen algun tipus d’agressió no la denuncien, i que en segón lloc, la gran majoria de les que iniciaren un procès disisteixin a meitat camí.
L.W., una jove de 19 anys relatà per a La Independent el suplici pel que està passant des que fou violada per un desconegut a un carrer de Cochabamba. En un primer moment, després de ser hospitalitzada varis dies por les nombroses fractures al seu cos, es trobà amb una deficient estructura d’acollida a l’hospital. Va haver de relatar l’agressió diverses vegades i pagar les proves de laboratori més costoses. “La treballadora social em culpabilitzà per haver anat pel carrer on vaig ser violada. És la treballadora social de l’hospital públic la que decideix, segons l’ingrès econòmic de la víctima, condonar o rebaixar el cost de les proves”, afirma L.W..
Varies dones víctimes de violència sexual, que comencen a organitzar-se en un grup de denúncia anomenat “Luchemos por Nosotras”, declararen a La Independent haver pagat de la seva butxaca algunes proves necessàries per al transcòrrer d’un judici. No obstant, aquesta realitat és ignorada per les autoritats que asseguren que és l’Estat el que corre amb totes les despeses de laboratori. “El problema és que sols hi ha 2 laboratoris a Bolívia que facin proves d’ADN, i per eixe motiu els resultats a vegades ens arriben quan ja s’ha tantat el període d’instrucció”, afirma Ferrufino.
En un segón moment, L.W. fou a posar denúncia davant el cos policial FELCC (Força Especial de Lluita Contra el Crim), on per segón cop es trobà amb la inexistència d’una estructura d’acollida per a víctimes de violència sexual. “Em feren relatar els fets més d’un cop. Parlaven del meu cas com si jo no estiguès present. I després m’exigiren pagar el revelat de les fotos retracte del suposat agressor”. El seu cas compta amb la peculiaritat de que FELCC ha descobert on para l’agressor, que es fugà a altra ciutat del país. “La policia em demana el cost de la benzina per a que la patrulla el capture i el porte a Cochabamba, però jo espere que siga l’Estat el que cubreixi eixa despesa”, denúncia L.W., el que és corroborat per la fiscal Ferrufino, qui es queixa d’una gran insuficiència presupuestaria per al cumplimient de les seves obligacions i assegura que açò es dona en tot tipus de delictes: “Sempre és la víctima de qualsevol delicte la que corre amb totes les despeses”.
En un tercer moment L.W. fou a presentar la denúncia a la Fiscalía y es trobà relatant el seu cas per enésima vegada, sense cap recolçament psicológic ni contenció, i davant la necessitat d’haver d’impulsar ella totes les fases del procès. “Si no fora pel recolçament del grup – Luchemos por Nosotras- no haguera pogut seguir endavant amb el procès judicial. Són incomptables les hores que Fiscalia i Policia m’han fet anar d’una instància a una altra. L’ embull administratiu és esgotador, psicológicament molt dur. Jo no m’he retirat del cas perque tot el volum d’hores de tràmits ens l’hem repartit amb las dones del grup”.
Cap preguntar-se: Quines possibilitats té una dona d’escasos recursos i de l’àrea rural que vulgui duur endavant un procès judicial en aquesta realitat? Si considerem l’esforç econòmic que supossa viatjar a la ciutat, més les hores de transport i que açò també implica dies de permís en les tasques que desenvolupa assalariadament o que deurà restar al seu treball domèstic i productiu, és fàcil imaginar l’efecte dissuasiu que aquests factors tindran en qualsevol dona amb dessig de justícia.
Un sistema judicial fet per homes i per a homes
Una dada reveladora és que al departament de Cochabamba, la instància de l’Estat per oferir recolçament en casos de violència, les oficines dels Serveis Legals Integrals Municipals (SLIM), declara que pràcticament la totalitat de les denúncies que reben són per casos de violència psicológica intrafamiliar. I que les poques dones que denuncien violència física o sexual sol ser després d’un promig de 3 anys d’estar patint-la, i quan ja tenen la ferma determinació de divorciar-se.
L’any 2009 els SLIM de Cochabamba atengueren 4.944 casos, l’any passat 3.906, i en el que va del 2011 ja atengueren 654 denúncies. En el que va d’any la Fiscalia atengué 239 casos de violència física o sexual.
L’agressió sexual és considerada un delicte penal també en els casos en que es done al si familiar, però en el cas d’agressions físiques la dona decideix si recòrreix al Tribunal Penal o al Tribunal Familiar. “La prioritat de l’Estat és la família, per això s’opta per mesures de conciliació”, afirma la fiscal Ferrufino. Açò condueix a que els SLIM assesoren a les dones a posar la seva denúncia al Tribunal Familiar quan les agressions físiques les deixa invalidades no més de 7 dies. A partir del vuité dia recomanen acudir al Tribunal Penal. És d’entendre que les penes en el Tribunal Familiar són molt més lleus que en el Penal, com ser dies d’arrest o traball comunitari, (açò és neteja de jardins i espai públic del municipi).
Així mateix, el Codi Penal és prou generòs amb els agressors, doncs en els casos en que deixen a la seva víctima 29 dies hospitalitzada podríen rebre una pena d’entre 6 mesos i 2 anys de presó. És necessari que la víctima siga hospitalitzada fins 180 dies per a que la condemna siga entre 1 i 5 anys. La pena màxima és de 8 anys de presó per a la qual la víctima ha hagut de quedar més de 180 dies hospitalitzada.
¿Quins horrors deurà viure una dona per a quedar 6 mesos invalidada i amb aixó pot ser aconseguir una pena d’entre 2 a 8 anys per al seu torturador?
A més de la indolència del Codi Penal “Manquen jutjes especialitzats en gènere, per a que la víctima presenti una sola declaració davant del jutje i que no es vetja en la penosa situació de relatar i reviure la seva agressió un i altre cop”, en opinió de la fiscal Ferrufino.
Front a la indiferència de l’Estat surgeix l’organització autònoma
A Cochabamba un grup de dones feministes horroritzades per l’impunitat dels agressors i la desamparança front a la que es troben les agredides, han optat per l’organizació autònoma per fer complir els seus drets i sensibilitzar a la societat del perill que suposa per a totes les dones viure en una cultura violenta i masclista. “Luchemos por Nosotras” és el seu nom i ja han iniciat accions de sensibilització als carrers, fet que ha provocat que alguns varons se’ls aproparen per expresar el seu refusament als mandats de gènere.
Així mateix, altres organitzacions feministes i pels drets LGTB de Cochabamba estan iniciant junt amb elles una nova etapa de coordinació entre moviments diversos però amb un front comú: la lluita contra violència masclista.
