Un original documental sobre violència masclista, presentat el 15 de novembre a New York al festival DOC NYC, ha atret de manera especial l’atenció del públic i dels media.
Es tracta d ‘ “A Better Man”, una obra que enfronta de manera original el tema de la violència domèstica, ja que és protagonitzat per la seva directora Attiya Khan i la seva exparella, identificat només com Steve, que ha estat el seu maltractador en els dos anys que van tenir de relació.
Attiya i Steve, d’Ottawa, es van conèixer molt joves. Ella, vital i romàntica, tenia 16 anys i era estudiant de la Això (high school); ell, de 17, era considerat simpàtic i despert.
Es van mudar a viure junts, mantenint escassos contactes amb les famílies. No obstant això aquest amor que els va omplir d’alegria es va tornar un infern. El la pegava gairebé cada dia i li dirigia insults racistes. Un dia gairebé la va estrangular. Fins que ella va poder fugir cridant “auxili” al carrer.
Attiya Khan, després, va patir per anys d’estrès post traumàtic, amb malsons de nit, sensació de perill al carrer i migranyes, entre d’altres.
No de casualitat la seva carrera d’advocada i consellera s’ha centrat en donar suport a les dones en situació de violència domèstica, entre Canada i Estats Units, i recentment en el “Fons YWCA December 6”, que proporciona préstecs amb baixos interessos per a les dones que volen refer la seva vida. La violència domèstica és un fenomen del qual no es parla molt al Canadà, però cada sis dies una dona és matada per la seva parella.
Però anem al documental. Dos anys després de fugir, Attiya Khan es va creuar de casualitat al carrer amb Steve, i es va quedar bloquejada pel terror. Només anys després, trobant de nou al carrer, va aconseguir intercanviar amb ell una breu conversa. Deu anys després ell li va demanar seure a parlar en un cafè. Va trencar en plor i li va demanar perdó.
Quan va marxar, ella es va preguntar què havia passat al seu cap en aquests dos terribles anys, per arribar a aquest nivell de violència. I un dia en què, a la feina de suport a les dones en situació de violència masclista, es va sentir particularment esgotada després d’haver escoltat tantes històries doloroses, se li va acudir pensar: Per què no parlem d’una bona vegada amb els homes violents ? Per què no intentem descobrir el que hi ha darrere d’aquest “impuls” a fer violència a les dones?
Per això va demanar a Steve de parlar públicament d’aquesta història, davant d’una càmera de vídeo. Sincerament, cruament. Era important que ella pogués explicar-li els danys que li havia infligit, i Steve pogués explicitar el que li havia mogut a la violència. ¿Es s’atrevia?
Potser podia ser útil perquè també altra gent reflexionés. Massa vegades, quan les dones donaven els seus testimonis en judicis o en els media, no eren cregudes. Potser, si parlava també un protagonista home, podien ser igualment escoltats els dos.
Steve va respondre que l’hi pensava i sis mesos després va acceptar. Va dir que havia buscat l’ajuda d’un terapeuta però aquest li havia tancat la porta. Pensava que si el documental podia ajudar encara que només un home a parar amb la violència, ja valia la pena produir-lo.
Així, Attiya Khan va aconseguir trobar un finançament a crowfunding a través IndieGoGo, un codirector (Lawrence Jackman) i una productora que no havia treballat mai en un projecte similar, però es va entusiasmar la idea. I van començar a filmar el 2013. Van tornar també a Ottawa a veure la casa on havien viscut com a parella.
Per cert, reobrir la caixa de Pandora d’aquell drama els exposava de nou al dolor i necessitaven el suport d’una persona terapeuta. Van trobar a Tod Augusta-Scott, que justament treballava amb homes violents utilitzant la metodologia de la Justícia Reparadora: un mètode que té arrels antigues, ja que s’aplica per exemple en moltes cultures andines i amazòniques.
Es tracta de confrontar i fer dialogar les víctimes amb els seus abusadors, perquè ells reconeguin les seves responsabilitats i procedeixin a la reparació dels danys arribant a un acord. No obstant això al Canadà s’està practicant des d’uns 15 anys i només en els darrers 5 anys s’està difonent com a mètode eficaç per ajudar les dones víctimes de violència domèstica, afirma Tod Augusta-Scott.
En l’escena inicial del documental “A Better Man”, es veu l’exparella en un cafè molt minimalista, amb Attyia que pregunta a Steve, sense embuts, perquè li havia infringit tanta violència. Brollen llàgrimes en els seus ulls.
Després de cada escena, Steve sortia per quedar-se sol i reequilibrar després de tanta emoció. Però al final, què va revelar a Attiya Khan aquesta confessió de Steve? Resulta que també Steve va ser maltractat de petit i, si això no justifica la seva violència, és un factor a considerar.
Creixent, havia interioritzat la idea que si estimes a una persona i tens por de perdre-la, no pots mostrar-te feble i fer-li entendre la teva por; en canvi, has mantenir-la sota el teu domini, domesticant.
Creixent, havia interioritzat la idea que si estimes a una persona i tens por de perdre-la, no pots mostrar-te feble i fer-li entendre la teva por; en canvi, has mantenir-la sota el teu domini, domesticándola amb la violència. Una horrible modalitat per socialitzar i dur relacions.
Molt sovint en els testimonis i reportatges sobre la violència domèstica es parla netament de “bons i dolents”, “víctimes i matons”, afegeix Khan en una entrevista amb “The New Yorker”, però les coses moltes vegades tenen més matisos.
Tota història de violència té els seus trets particulars, per exemple en el cas, sent una dona d’origen asiàtic, també va pesar el racisme de Steve. I afegeix que si tots observem més honestament nostre comportament en parella, veiem que no només els homes són sempre responsables de gelosia excessius, manipulacions, mentides, imposar-se en les discussions etc.
Corregint aquestes actituds, hauria millors relacions. Tots podem fer mal.
Attiya Khan no creia al començament que el documental pogués resultar una mica més que una exhibició de sentiments al voltant d’uns fets. En canvi, per sorpresa, va ser com una teràpia. A poc a poc es va sentir més lleugera, els malsons van desaparèixer i es va sentir més segura al carrer.
Amb Steve va aconseguir establir una relació positiva. Ara viu als afores de Toronto amb el seu marit i el seu fill.
És difícil considerar els homes violents, encara com a persones, però veure’ls només com monstres no els encoratja a responsabilitzar-se, opina Attyia Khan. A més, el poder judicial basat en el càstig afavoreix el fet que els homes tendeixin a negar la seva responsabilitat pel que han causat.
En realitat, segons ella, més que els homes acabin a la presó, les dones estem interessades en què acabi la violència. La presó no sempre ajuda a fer penedir als violents, sinó que fins i tot no compensa tampoc a les dones de manera justa.
Quantes dones esperen amb terror que el seu ex parella violenta surti de la presó, més amargat encara, i determinat a matar-les … En canvi, el mètode de la Justícia Reparadora, que s’està estenent amb lentitud també a Itàlia, requereix que l’abusador tingui un procés de revisió del seu comportament i que la víctima sol·liciti una reparació d’acord amb els seus criteris (però no necessàriament cara a cara amb el seu abusador, sinó amb el suport d’amics o parents).
El documental planteja que aquest és un tema on val la pena treballar més, per arribar al cor dels problemes, comprendre’ls i superar-los, quan sigui possible, amb una forma de justícia capaç de curar les ferides.
