Era agitat el mar de Sicília, ara fa uns dies, quan va arribar una barcassa amb 240 immigrants eritreus, a pocs metres de la platja de Ragusa 14 d’ells, avarats a pals pels motoristes, van morir ofegats, allargant la llista dels milers que van perdre la vida al mar Mediterrani, abans de poder tenir accés al destenyit somni del benestar europeu.
Cecile Kyenge
Els supervivents es van dispersar pel camp, allargant al seu torn la llista d’immigrants il·legals que malviuen al país.
Agitat segueix també el mar de la política italiana, per les rebequeries de Berlusconi que després de la condemna definitiva per frau fiscal per part del Tribunal Suprem, en lloc de dimitir, volia obligar a dimitir els senadors del seu partit, fent perillar el govern, just quan el país necessita definir importants lleis per enfrontar la difícil conjuntura econòmica.
Si hagués caigut el govern, s’hagués interromput també la breu experiència com a ministra de la Integració de Cecile Kyenge, 48 anys, metgessa oculista diputada del Partit Demòcrata, i des de temps activista en el tema dels drets de les persones immigrades. Arribada a Itàlia als 19 anys amb una beca per estudiar medicina, que va perdre per no haver-se presentat a temps éssent per això que es va adaptar a viure en un convent treballant com a cuidadora de gent gran, fins que va poder regularitzar la seva situació legal. Després es va casar amb un enginyer italià i va poder exercir la seva professió. Com a primera ministra “morena” a Itàlia, ( com ella orgullosament es defineix ) en un ministeri de recent constitució i sense pressupost, Kyenge ha estat encarregada l’abril passat de la difícil tasca de fer acceptar als italians i a les italianes que el ” Bel Paese ” s’està tornant una societat multicultural.
Si es considera normal que Benetton compri 900.000 hectàrees de terra a la Patagònia per produir llana o pagar miserables salaris a les dones de Bangla Desh per cosir les seves peces, per què no hauria de ser normal que gent de països empobrits per les relacions neocolonials amb el Nord del món i els seus propis governs corruptes, busquin fora millors condicions de vida?
El treball de Cecile Kyenge ha consistit en dialogar amb la gent de totes les maneres possibles, arribant a donar conferències en dues o tres ciutats al dia, proposant com a prioritària per a la integració entre locals i estrangers i estrangeres una llei que atorgui ciutadania als fills i filles d’immigrants, nascuts a Itàlia, (com ja es fa a França i altres països) . En molts llocs Kyenge ha estat apreciada per la seva senzillesa i sinceritat. No s’ha de avergonyir, diu, per tenir 37 germans i haver crescut en una família poligàmica de la que té bons records, sense per això considerar-la el millor sistema de vida. Però la seva mateixa presència ha desencadenat en uns representants de la Lliga (partit de dreta que no té més del 5 % dels vots, però que ha estat important aliat de Berlusconi) una ona d’insults que han repercutit àmpliament en l’opinió pública, encenent polèmiques. El vicepresident del Senat, Roberto Calderoli, després d’haver-la ofès fomentant una onada de protestes, oficials i no oficials, va haver de cridar-la per disculpar-se.
“S’ha ofès Itàlia”, va respondre ella . “És un problema institucional i no personal “, segueix repetint. De la resta, els insults s’han tornat pa quotidià a les relacions polítiques en els últims vint anys de govern del “Cavaliere”, en un trist procés de degradació de la vida civil, mentre s’exaltaven com a valors l’enriquiment a qualsevol preu, i un edonisme sense límits . Els resultats han estat que mentre el “Cavaliere ” en aquests vint anys ha augmentat 26 vegades les seves rendes, Itàlia s’ha empobrit i molts dels seus empresaris es suïciden per no tenir prestecs dels bancs .
Cecile Kyenge
Ha estat un mal o no per al país la immigració sobtada de les últimes dues dècades, que ha transformat de manera irreversible la vida de moltes comunitats locals? És una de les FQ (preguntes freqüents), que es fa la velleta desorientada perquè ja no és tan segur portar a passejar el gosset al veïnat, “amb totes aquestes cares d’estrangers per aquí “, o el noi acabat de diplomar-se que busca feina i creu que l’hi estan robant els forans. Una altra por molt freqüent, amplificada pels polítics conservadors per finalitats electorals, és que l’entrada contínua d’immigració pugui provocar una baixada de salaris i de la productivitat: però, una anàlisi més freda llança dades diferents. Per exemple, que són les regions italianes més pròsperes, les del Centre Nord, les que han acollit amb èxit la majoria d’immigrció, mentre que al Sud, on hi ha molt atur, sí que hi ha condicions de treball inhumanes per a elles i per a ells. Una altra dada és que de 4 persones que compliran 65 anys a Itàlia en els propers vint anys, n’hi haurà només 3 que en compliran 20, i d’elles només 1 està disposada a treballar en una fàbrica. Ergo, molts treballs manuals, en l’agricultura, l’artesania i la indústria, serà cada vegada més a càrrec de persones estrangeres. Alemanya ja en té tantes com Itàlia, mantenint però millors salaris i millor productivitat.
Una altra dada important és que dels cinc milions de persones immigrades legals al país, un milió són dones ocupades en la cura de la gent gran, anomenades ” badanti “, fet que permet que Itàlia sigui a Europa el país amb menor percentatge de gent gran en residències (un terç respecte a Holanda i Regne Unit) . Encara que en els millors dels casos es crea una relació de familiaritat entre assistenta i assistit o assistida, en altres casos és gràcies al immens sacrifici de dones que han de deixar els seus fills i filles a cura d’altres familiars, amb seqüeles de vegades importants a nivell psicològics en els nens i nenes, que se senten abandonats i abandonades.
A diferència d’altres països europeus que van tenir imperis, com Gran Bretanya que té una majoria d’immigrants asiàtics, o França amb una forta presència magribí, Itàlia té immigració provinent de 194 països, amb treballs en petites o mitjanes empreses, constituint un dècim de la nostra força treball. Generen PBI, sostenen amb els seus impostos el sistema de pensions, consumeixen i de vegades emprenen negocis, però falta una estratègia d’integració per part de l’Estat, que les i els consideri com a persones i no com a simples braços . Al contrari, s’ha orquestrat de part dels últims governs, com s’ha vist, una campanya d’odi cap als i les immigrants. A nivell local, en canvi, contra vents i marees, s’està realitzant una infinitat d’experiències reeixides d’integració. En classes totalment formades de nens i nenes provinents de molts països del món, com les que es troben en certes zones industrials del Nord-est, hi ha mestres que fan miracles perquè tots els nens i nenes tinguin un bon aprenentatge; hi ha barris on es creen biblioteques multiculturals, i iniciatives de diàleg interreligiós que milloren notablement les relacions en el veïnat (com al barri Sant Salvario de Torí), totes elles experiències que des d’uns anys ença es troben en un congrés anual per enfortir-se i expandir-se.
Per superar l’odi cap a les persones estrangeres “invasores” a una actitud de simple “bona voluntat”, és bo madurar una reflexió fent també una ullada a la història, suggereix Umberto Eco, el famós escriptor i filòsof, autor d’ “El Nom de la Rosa”.
D’antuvi , s’observa en molts estudis que els nois fills de la immigració que neixen a Itàlia comparteixen gustos amb els seus coetanis, i les aspiracions de les noies xineses o indianes són més orientades cap a la carrera que cap a la família, i volen menys fills que les italianes, tot i que provenen de famílies nombroses. És evident que s’està donant un canvi cultural, no exempt de conflictes.
En aquesta turbulenta conjuntura política italiana, si Cécile Kyenge segueix com a ministra, afavorirà una reflexió calmada en una societat que encara té dificultat a percebre’s com multicultural. El que és cert és que passi el que passi, seguirà com a activista, i en aquest camí no està sola.
