Per Per Glòria López. AmecoPress
Les organitzadores de la mobilització feminista més important de l’any no volen renunciar a tenir presència a barris, pobles i ciutats, tot i que estudien la forma de fer-ho perquè prevalgui la cura i quedin incloses totes les dones, també les que no poden o no volen mobilitzar-se físicament.
Les comissions territorials que organitzen les mobilitzacions de el 8 de març treballen en el disseny d’actes i activitats amb la idea general de “prendre els carrers”, però de fer-ho amb cura, garantint la seguretat de les participants i la inclusió de les dones que per diferents motius no volen o no poden participar-hi presencialment. La pandèmia no ha fet sinó posar de manifest, amb més claredat si és possible, les desigualtats i precarietats que el feminisme ve denunciant, però també la força del moviment social que, organitzat als barris, ha posat el cos per crear llaços de solidaritat amb els quals fer front a la crisi.
“Companyes, veïnes, amigues, germanes, mares, hem aconseguit molt, però encara queda molt per fer. Vine a la manifestació de l’8M i després, per transformar les nostres vides “. Així cridava a la mobilització Sara Naila Navacerrada, a la roda de premsa que va oferir la Comissió 8M de Madrid el 5 de març de 2020 a la Eskalera Karakola. Ja llavors els mitjans de comunicació presents li preguntaven per la incidència d’allò que llavors era encara una incògnita que arribava de el continent asiàtic passant per Itàlia: el coronavirus. Però ningú imaginava la virulència que adquiriria aquesta pandèmia mundial sense precedents. Les autoritats van autoritzar la mobilització, com tantes i tantes activitats socials i econòmiques en aquests dies, i per tercer any consecutiu, el feminisme va mobilitzar a centenars de milers de dones a Espanya.
A diferència de 2018 i 2019, l’any passat no hi havia convocada vaga estatal, però el desplegament d’activitats en barris, pobles i ciutats va ser enorme, durant tot un mes, i va curullar en les manifestacions. Poc després, l’estat d’alarma. I amb ell les crítiques insistents i injustificades, la criminalització del feminisme per part de la ultradreta que va acabar fins i tot als tribunals, que van sentenciar que les acusacions no tenien fonament.
Hi ha coses que s’han tornat diferents en aquest últim any en què confinaments i distàncies físiques es confonen de vegades amb “distància social”. Però les assemblees on es prepara el 8M segueixen sent molt participatives, encara que hagi de recórrer a les pantalles. “Diumenge 17 de gener, ens varem trobar 429” explica a AmecoPress Carri, portaveu de la Comissió 8M de Madrid, encara que amb capacitat per aguantar les quatre hores que va durar l’assemblea, van ser la meitat.
“Les feministes hem portat el tàper a la nostra veïna i també hem estat les que més hem necessitat d’aquestes xarxes de solidaritat“
I és que el moviment feminista manté el múscul malgrat la pandèmia. De fet, l’activitat ha estat constant en barris i pobles durant els últims mesos. L’emergència sanitària ha posat sobre la taula una “necessitat molt forta de treballar en el més proper i el més immediat”. De fet, “les feministes hem portat el tàper a la nostra veïna”, relata Carri per explicar el que ha passat en els barris i la importància del feminisme en la configuració i impuls de les xarxes veïnals, però “també hem estat les que més hem necessitat d’ aquestes xarxes de solidaritat”, perquè la precarietat afecta especialment a les dones:” moltes companyes han perdut la feina, moltes no poden pagar el lloguer, i n’hi ha tantes que no poden accedir a un ERTO perquè el seu treball no està reconegut laboralment …. “, argumenta l’activista.
En aquest context, recolzant-se en l’argumentari de l’any passat, “molt complet i absolutament vigent”, les feministes faran èmfasi en la “centralitat de les cures”, desenvolupats en gran mesura en “condicions de precarietat i en molts casos per dones migrants” i en la necessitat de “repensar-“. També ressalten alguns temes com el tancament dels Centres d’Internament d’Estrangers (CIE), la derogació de la Llei d’Estrangeria i la ratificació de l’conveni 189 de l’Organització Internacional de l’Treball (OIT) per a les treballadores de la llar que el Govern encara té pendent i alerten de la necessitat de posar a l’agenda tot tipus de precarietat, qüestions com la salut mental i els drets sexuals i reproductius.
Aquest any, pel que fa a Madrid no veuen oportú plantejar fer vaga – “que és una eina, no un objectiu”, recorden-, però sí aprofundir en la dinàmica de la descentralització, que permet guanyar superfície, incloure tota la feina feta durant la pandèmia en barris i pobles i facilitar la participació de moltes dones que d’altra manera no es sentirien interpel·lades. Però sempre amb la prioritat de “prendre els carrers”.
En aquests moments, la Comissió 8M de Madrid està dissenyant la convocatòria central de la capital de l’Estat, “que podria ser un acte central o una manifestació”, sempre “seguint les mesures sanitàries”. Però apostant per “donar visibilitat a les convocatòries a barris i pobles “. I sense descartar l’activitat digital, com campanyes per xarxes o mobilitzacions en línia.
Hem de tenir en compte que moltes dones no es mouen bé en la tecnologia, d’altres no podran anar a les manifestacions perquè són majors o tenen major risc davant el coronavirus per diferents motius. Ja en mobilitzacions passades es va denunciar que hi havia dones tancades en els CIEs o treballadores de la llar internes que no van poder mobilitzar-se i els davantals exposats als balcons i finestres van passar a la història com a mostra de solidaritat amb elles. En tot cas, al 8M hi van totes les dones, no només les que militen en organitzacions o grups, sinó totes aquelles que experimenten en si mateixes les conseqüències d’una estructura social que les discrimina i senten la necessitat de cridar com volen que sigui el món. En totes elles pensen les organitzadores.
