OPINIÓ
Ningú posa en qüestió la necessitat de commemorar el 8 de març com a Dia de les Dones, una data que les dones en general, i les seves associacions en particular, aprofitem per fer visible les nostres reivindicacions fins al punt que –fins i tot- el llenguatge de les commemoracions institucionals ha de recollir el bagatge llegat pel moviment feminista.
La fredor de les xifres i el patiment quotidià
És que el greuge que impera encara avui a la societat real, malgrat s’hagi avançat en algunes lleis, es ben palès i obliga a posar damunt la taula el patiment real de tantes dones que viuen -a la seva pròpia pell- l’ofec de l’estructura patriarcal que regeix en els fets vivencials i costums del dia a dia, cosa que no es reflecteix en la fredor de les xifres estadístiques a l’ús.
Sense resolució és postureig
No n’hi ha prou en el debat, ni ens podem quedar en assenyalar el fons de les causes que ens porten a la desigualtat, com tampoc en aquells acords que sols serveixen per guardar les formes. Aquests dies, els Ajuntaments i les institucions aprovaran mocions; les seves paraules seran més o menys contundents, sí, però tal com es recorda a cada Ple Municipal, aquestes mocions no són resolutives, per tant, es tracta simplement d’un brindis al sol per quedar bé cara a la galeria i ja està.
Sense recursos, les lleis no són res
Les lleis, que hom creu haurien d’anar per davant i empènyer la societat en el camí que marquen, sovint es queden en això, en lleis escrites que podríem penjar en un marc però que els governs no són capaços de destinar-hi els recursos necessaris per implicar-hi el conjunt de la societat i dur a terme els preceptes que se’n deriven.
Projectes, projectes, projectes...
És cert, com diu la moció presentada als Ajuntaments, que el món municipal porta més de 25 anys treballant per la efectivitat de les polítiques d’igualtat, però –sovint- els Plans d’Igualtat que s’han fet són simplement això, Plans. Uns projectes elaborats, amb més o menys participació social i amb una diagnosi més o menys acurada, que assenyalen el camí a seguir, bàsicament pel que fa a les actuacions institucionals.
La influència dels poders fàctics
La veritat –per això- és que les institucions van per un costat i la societat per una altra, i així és difícil fer front, per exemple, a la nefasta influència de sectors ideològicament situats a l’extrema dreta, amb l’agreujant que alguns ho fan des d’alguns llocs determinats de poder de la jerarquia eclesiàstica que encara s’ancora en el discurs més homòfob i contra les dones. La prova la tenim en l’autobús que els ultracatòlics HazteOir han posat en circulació perquè es passegi per les principals ciutats d’Espanya, també de Catalunya. Una campanya transfòbica dirigida als infants: “els nens tenen penis. Les nenes tenen vulva. Que no t’enganyin”.
El bus transfòbic
Per a ells no deu ser delicte que molts infants pateixin desequilibris perquè la mare natura els ha dotat d’una sexualitat que admet matisos segons els canons simplistes que defensen, perquè -per exemple- abans de ser colonitzats, tribus indígenes com ara els Navajo, los Cheyenne o els Cherokee reconeixien cinc gèneres. Ells en deien “gent de dos esperits” abans de les imposicions morals dels conqueridors (que ja sabem qui i en nom de qui actuaven). Tampoc deuen considerar delicte que alguns infants tinguin experiències prematures en la seva sexualitat fruit de l’abús de pederastes o que hagin d’amagar actes de violència a la mateixa llar familiar. Una defensa ben hipòcrita de la família, d’altra banda.
Treballem més i cobrem menys
Per una altra banda, tal i com es reconeix oficialment, en ple segle XXI les dones cobrem un 26% menys que els homes, mentre que –per altra banda- continuem duent a terme totes les tasques de cura de la família que, tal i com diuen les estadístiques, si es reconegués aquesta tasca, a Catalunya suposaria l’increment d’un 23,4% del PIB. Al contrari, lluny de reduir-se aquesta aportació per l’extensió i millora de serveis socials que atenguin aquestes necessitats, a causa de les retallades de tot tipus d’ajuts socials, en particular de la Llei de Dependència, la cura de persones grans o malaltes continuïn recaient, de nou i amb més força, sobre l’esquena de les dones.
Ens maten però ens volem vives
Altrament, sense anar més lluny, en el que porten d’any, ja són 18 les dones mortes víctimes de la violència, aquesta xacra social que tothom reconeix però que es fa present enmig nostre massa sovint cobrant-se la vida de les dones pel fet de ser-ho.
Som quelcom més que un cos
El retrocés que pateix la societat en relació als avenços fets en el camp de la igualtat demanen un estat d’alerta amb una guàrdia no podem pas abaixar. El món de la publicitat en aquesta societat consumista perpetua la cosificació de les dones, és a dir, que s’insisteix en que les dones només som objecte de desig sexual com a reclam per a consumir. Recentment, una discoteca de Barcelona oferia l’entrada gratis, beguda i 100 euros a les noies que hi entressin sense calces. Crec que aquest cas s’està investigant per si es pot considerar delicte aquest acte de propaganda sexista. O, per escarni, el mateix 8 de març un centre d’oci de Santa Margarida de Montbui ofereix un sopar amb un tuppersex i un espectacle eròtic amb “strep tease” masculí. Això sí que és prostituir el 8 de març.
Sortir al carrer, fer-nos sentir
Més enllà de les lleis i/o postureig institucionals ens cal més sensibilitat per les dones que patim cada dia la degradació social de la nostra condició de persona. Per aquestes i moltes altres raons, com fa ja molts anys, aquest 8 de març sortirem de nou al carrer per fer sentir el nostre crit fent palès que, per damunt de tot, les dones som persones i -com a tals- subjectes de tots els drets individuals i col·lectius inherents a la nostra condició. No fer- ho seria encara mofar-se del sexisme i la violència que pesa cada dia a la nostra societat.
Visca la lluita feminista!.
