OPINIÓ
Al llarg de la vida he detectat molts grups de persones i avui vull centrar bàsicament en dos d’aquests grups: Els que usen la paraula per espantar o ofendre’ns i per tant hem de protegir-nos d’aquestes persones. I, el segon grup és el format per aquelles persones de qui ens han d’espantar els seus silencis, no les seves paraules.
Moltes persones del meu entorn i fins i tot jo mateixa formem part d’aquest segon. Un grup que utilitzem els silencis per donar a entendre algunes situacions, disgustos, etc. i preferim el silenci per marcar distàncies o fer notar malestar i fins i tot menyspreus en el pitjor dels casos.
Evidentment en aquest segon grup no es troba el parlamentari d’UPyD Toni Cantó que aquesta setmana i, a través del seu compte a Twitter es va lluir en posar en dubte i qüestionar la violència de gènere que patim les dones. Aquest fet s’agreuja quan aquest diputat és, a més, el portaveu a la Comissió d’Igualtat del Congrés. Tot un exemple del que fan algunes persones que ostenten responsabilitats de representació de la ciutadania en les institucions.
Més de quaranta associacions de dones i feministes van demanar la seva dimissió i l’aquí citat es va limitar a dir que havia comès una equivocació i que es lamentava per això, però de dimitir res de res. Fins i tot la seva cap de files, l’ altre temps lluitadora contra el terrorisme d’ETA, Rosa Díez va justificar que havia estat un error i que ja havia demanat disculpes i per tant no hi havia lloc per a la dimissió.
No negaré que la ràbia que vaig sentir va ser monumental. El fet que a les dones que se’ls segueixi qüestionant la seva paraula és molt greu, ja que en posar-la en dubte i fins i tot silenciar, es permet dubtar de tot el fenomen que és molt incòmode a nivell social.
I, a la vegada, es permet silenciar i mantenir l’origen d’aquest tipus de terrorisme masclista: la desigualtat real entre dones i homes en tots els àmbits i nivells.
Però a més, el que va fer el ciutadà Cantó va ser més greu, ja que en legitimar amb les seves paraules de “senyor parlamentari” el mite de les falses denúncies per violència masclista, a més de demostrar molt poca solvència informativa, ja que aquest mite està més que desmuntat per les dades que ofereix el propi Consell General del Poder Judicial, va maltractar de nou a les víctimes, a totes elles, ja que les va col·locar a totes sota la sospita d’unes denúncies interessades. Això que vostè va fer diputat Cantó, es diu violència simbòlica o estructural de gènere. I sap per què? Perquè a través de les estructures de poder en les que vostè sabrà per què hi està ficat (ja que de política ha demostrat conèixer més bé poc), ha tornat a agredir totes les dones en qüestionar la seva veritat. Però sobretot ha agredit a les dones víctimes del terrorisme masclista que assassina, mutila, silencia i destrueix a milions de dones al món a centenars i milers en aquest estat espanyol del qual vostè és representant electe.
I em vénen al cap algunes preguntes per fer-li a aquest diputat. Per exemple: Què pensaria si algú qüestionés totes les denúncies per amenaces d’ETA que han patit milers de persones en els territoris basc i navarrès? O que algú considerés aquestes denúncies falses i / o interessades? Una altra pregunta: S’imagina diputat Cantó com reaccionarien les associacions de víctimes dels terrorismes polítics d’aquest estat si davant qualsevol amenaça terrorista escoltessin de la seva veu o llegissin en el seu compte de Twiter que es reben no sé quants milers d’euros per cada denúncia presentada i que per tant és normal que totes elles s’acceptin? O Com es sentirien les famílies de les víctimes d’ETA o del terrorisme islàmic que aquestes denúncies falses tenien darrere un interès només econòmic?
Doncs el mateix. El terrorisme masclista ha matat en els últims vint anys molt més que el terrorisme d’ETA, però continua havent-hi massa inconvenients a cridar-lo pel seu nom: terrorisme masclista.
I Saben per què? Perquè si es normalitzés aquesta expressió seria com acceptar que el masclisme que segueix imperant en les nostres societats ens mata a les dones pel simple fet de ser dones.
Perquè si se li cridés pel seu nom, el terrorisme masclista hauria de donar massa compensacions a les víctimes que, al cap i a la fi són dones.
Perquè si s’acceptés que el terrorisme masclista mata més que el polític caldria replantejar el model de societat en què vivim i segurament els homes haurien de renunciar a massa privilegis històrics als quals, en massa casos, ni els que van de progressistes per la vida, estarien disposats a renunciar. Encara vull trencar una llança a favor dels que cada dia se sumen a la lluita per la igualtat real i no només formal entre dones i homes. I entre ells, evidentment no es troba vostè, diputat Cantó, ni tampoc la seva cap de files, la diputada Díez que l’ encobreix i li dóna suport, sent per tant amb la seva actitud còmplice seva en aquest estadi de violència simbòlica contra les dones que heu protagonitzat.
Perquè si anomenàrem correctament aquest tipus de violència que s’exerceix contra les dones i li diguèrem terrorisme masclista que és del que es tracta en realitat, estaríem qüestionant les bases simbòliques i perennes de les societats androcèntriques en què vivim i atemptant contra l’ordre establert pels qui governen de manera oberta o encoberta, com les religions monoteistes en les quals s’ha anat satanitzant la figura de les dones al llarg de la història i a través dels seus llibres sagrats amb l’únic objectiu de la dominació i l’excusa per poder-les seguir fent culpables de tots els mals i, per tant, poder-les colpejar, violar, silenciar i matar a més de qüestionar sempre la seva veu al deslegitimar les nostres veritats i els nostres fets, sempre subordinats a la voluntat del “pater famílies”.
Amb l’aparició d’espècimens com vostè diputat Cantó, que és un dels millors representants masculins del neomasclisme i del seu cap de files la diputada Díez que l’exculpa de tot i que també exerceix de perfecta neomasclista, les dones ens trobem amb falsos aliats qui, a través del seu verb fàcil (per això fan política) pretenen “canviar alguna cosa perquè res canviï” i d’aquesta manera mantenir l’ordre establert de les desigualtats però donant una volta més de rosca: reivindicar la pretesa discriminació masculina per aquests canvis que, en nom de la igualtat real, s’han introduït en la nostra legislació. I això és una fal·làcia de la qual són perfectament conscients tots vostès els neomachistas.
La setmana que commemorarem el vuit de març, Dia Internacional de les Dones, segurament vostè o algun dels seus sequaços sortirà amb el discurs que ja no cal commemorar aquest dia o que s’hauria de commemorar en una altra data el Dia Internacional dels Homes. I es quedarà tan ample ja que, com sempre, s’haurà quedat en les simples formes i sense haver fet gala d’haver treballat en una comissió a la qual pertany en la qual, si estigués a l’altura moral que se li hauria de pressuposar, s’han d’emprar dades molt actualitzades sobre les desigualtats encara existents entre dones i homes. Però segurament per a vostè i com ha demostrat, aquestes dades no tenen valor real i l’únic que interessa és continuar deslegitimant la lluita i la veu de centenars de milers de dones que fins i tot han perdut la vida per aconseguir societats més igualitàries.
Si fos realment conscient del seu paper tindria un acte d’humilitat personal i d’ètica política i deixaria el seu escó, però suposo que és demanar massa per a algú que ha demostrat la seva catadura moral.
Per això és necessari commemorar cada any el vuit de març, diputat Cantó, perquè els seus coreligionaris masclistes i neomasclistes pretenen ofegar els èxits aconseguits al llarg de centenars d’anys per dones lluitadores que no s’han rendit i han apostat i apostem per deixar un món més igualitari que el que ens trobem nosaltres.
Perquè malgrat qui li pesi (i a vostè se li nota dolgut pel tema) la major revolució incruenta de la història i que encara no ha acabat és la que protagonitzem les dones juntament amb alguns homes que sent conscients de les desigualtats, ens acompanyen en aquest llarg camí.
El vuit de març és el Dia Internacional de les Dones i ni vostè ni ningú aconseguirà callar les nostres veus demandant un món més igualitari i més solidari entre totes les persones. Perquè les nostres veus no es qüestionen i perquè som més de la meitat de la població i tenim drets als quals no renunciarem. Ni tampoc anem a permetre que gent com vostè ens intimidi.
Les dones assassinades pel terrorisme masclista que vostè qüestiona, s’ho mereixen. Es mereixen que li responguem a vostè i als qui opinen com vostè que no diuen la veritat i que els qui menteixen i agredeixen són vostès amb l’objectiu de mantenir els seus privilegis. I això, diputat Cantó, s’està acabant.
Espero i desitjo no trobar-lo en cap manifestació del vuit de març, ja que el seu malparat crèdit polític podria ressentir-se’n definitivament. Nosaltres ens mereixem commemorar aquest dia amb els que ens acompanyen, no amb els qui ens acusen i vostè ens ha maltractat a totes.
Per això, aquest any per commemorar el vuit de març he decidit saltar-me la regla de demostrar menyspreu amb el meu silenci i utilitzar les paraules per reivindicar un vuit de març contundent a les reivindicacions d’igualtat en tots els àmbits: laboral, social, sanitari, domèstic , cultural, formatiu, en les escoles i instituts, personal, familiar, sindical, polític, etc. i fer escoltar la veu de les nou dones assassinades en el que portem d’any i de les mil dues-centes quinze assassinades per terrorisme masclista en els últims disset anys.
Per això cal una militància fèrria contra les desigualtats i en aquesta militància i per les seves paraules i els seus silencis a l’hora de demostrar dignitat política i humana i dimitir, sabem que no comptem amb vostè diputat Cantó ni amb els seus coreligionaris que fan callar i justifiquen els assassinats de dones.
Per descomptat vostè ha desaprofitat una magnífica oportunitat per callar. Les dones, ara, els coneixem una mica millor tant a vostè com els que l’emparen, protegeixen i justifiquen.
