Com cada 25 de novembre, commemorem el Dia Internacional de l’eliminació de la Violència contra les Dones. I com cada any molt es parlarà de les xifres de la vergonya pels assassinats de les dones per ser dones. I de les criatures, per tal de fer mal a les mares. O del que és el mateix, de les violències masclistes en totes les seues formes i manifestacions.
Continua semblant-me vergonyós que encara hi haja gent que negue aquestes formes de violències masclistes, com una forma més de violència. La més silenciosa i assassina. La que forma part de les estructures per tal de mantindre l’ordre patriarcal i assassí.
Poques persones es reconeixen obertament masclistes. Més aïna tot al contrari. Sobretot els homes sempre neguen ser-ho i tenen milers d’excuses per a negar-s’ho i silenciar així les seues consciències. Però quan assassinen a una dona o a una criatura són pocs els que de veritat ixen a denunciar aquestes situacions.
S’emparen en unes estructures preparades i greixades perquè alguna cosa canvie però que, en el fons, res canvie.
Hi ha lleis noves, però sense desenrotllar-les ni aplicar-les en massa casos perquè des de la justícia, quasi sempre busquen excusar a l’agressor. I, senzillament perquè la justícia com a estructura, és patriarcal i actua com a tal.
I em dona igual que siguen jutges o jutgesses. La seua formació està basada sobre un fum de normes que estan fetes per homes, que pensen com homes i per a homes. O siga una justícia patriarcalitzada que continua victimitzant a les dones que facen el pas de denunciar fent-les passar veritables calvaris per demostrar la seua veritat: que són víctimes de violències masclistes múltiples tant elles com les seues criatures.
També el sistema sanitari, com a estructura no ens té en compte a les dones a l’hora d’investigar. I tenim l’exemple recent de les conseqüències de les vacunes contra la COVID que, com que no van ser provades en cossos de dones, ens vam trobar amb reaccions inesperades de tota classe.
Però tampoc se’ns té en compte a l’hora d’estudiar a les facultats de medicina. Fins fa molt pocs anys, ni apareixíem als llibres de textos de l’estudiantat d’aquesta disciplina. Això sí, només se’ns tenia en compte a l’hora de l’embaràs i de la lactància. Moments clarament lligats a la descendència. I es va resoldre fàcilment: les dones embarassades i lactants, no podem prendre quasi cap medicament. Així de simple. Problema resolt. I d’aquesta manera les grans multinacionals s’estalvien milers de milions en investigació al llarg d’aquestes etapes de la vida de les dones. Per a la resta de les seues vides, se’ls administren medicaments provats en cossos masculins. O, cosa que és equivalent, per a qui investiga, els masculins són cossos universals. Estructuralment problema resolt. Això sí, a costa de la major morbiditat, que no mortalitat de les dones que tenim una vida més llarga, però també amb més malalties i amb més medicaments.
I continuem amb una altra forma de violència masclista: l’obstètrica. Començant per tot l’instrumental i les lliteres de reconeixement o la falta de respecte a les dones a l’hora de decidir com volen tindre els parts. O el que encara és pitjor, la infantilització de tot el que té a veure amb el part i el postpart.
Com veiem i de nou, la punta de l’iceberg són les desenes d’assassinats de dones i criatures que cada any van sumant, però la violència estructural s’amaga per cada cantó per recordar-nos a les dones que visquem a un sistema patriarcal on són les normes fetes per homes les que encara governen les nostres vides.
I tot això, encara hui en dia, malgrat els avanços que s’han aconseguit els últims segles i sempre, sempre, gràcies al feminisme.
