El 3 i 4 de novembre, el Seminari “De Pequín cap endavant: passoes cap a la igualtat real”, organitzat pel Centre Internacional d’Innovació en Polítiques d’Igualtat, va reunir a Bilbao a dones del moviment feminista estatal i internacional, participants en la Conferència Internacional de l’ONU sobre la Dona a Pequín el 1995 i tècniques d’organismes internacionals com ONUMujeres per avaluar la situació, límits i possibilitats de les polítiques d’igualtat entre dones i homes en l’actualitat i traçar estratègies conjuntes per avançar en aquest context de crisi internacional .
Un exercici de memòria, genealogia, debat i sinergia entre generacions i feminismes diversos que es va saldar amb la declaració “Passes cap a nous horitzons”.
16 anys després de la cimera, la trobada buscava fer una anàlisi profunda del passat, el present i el futur en la lluita per la igualtat real entre dones i homes: durant dues jornades, participants en les delegacions governamentals i el fòrum d’organitzacions socials a Pequín van donar una retrospectiva històrica dels passos per aconseguir l’adopció de la perspectiva de gènere en el disseny de lleis i polítiques; la directora de l’ONU Dones Espanya, Rocío Rodríguez, va analitzar la situació de la igualtat de gènere en l’actualitat; feministes participants del moviment 15M reflexionar sobre els límits de les polítiques d’igualtat en un sistema econòmic capitalista i les propostes dels feminismes amb perspectiva de gènere, classe i ètnia en moviments transformadors emergents com el 15M i les activistes i pensadores feministes Amelia Valcárcel i Marcela Lagarde aportar propostes de futur.
En l’obertura del seminari, E. Mayo, representant del CIINPI, va parlar de la Conferència de l’ONU de Pequín com un “avanç sense precedents, perquè va definir l’adopció del mainstreaming de gènere com a forma d’organització i de la perspectiva de gènere com a enfocament d’anàlisi i reflexió sobre la realitat “. Mayo va recordar que la cimera va reunir a 10.000 representants oficials de governs i 35.000 participants del fòrum d’ONG. Marina Subirats, coordinadora de la delegació governamental espanyola a Pequín, va fer un repàs dels antecedents de la cimera: un any després de la Declaració Mundial dels Drets Humans (1948) es va publicar El Segon Sexe de Simone de Beauvoir, “un gran ferment , un llibre que fa el seu camí perquè es vagi gestant” aquesta lluita. Als anys seixanta, va explicar Subirats, va ser la “primera vegada que es va poder controlar la natalitat en el món occidental i les dones van poder controlar la seva vida i reproducció”. En aquesta dècada, “moviments de dones sorgeixen i es construeixen en els països occidentals, però també a Àfrica i Àsia. Hi ha una empenta des de la base que troba una manera de canalitzar esforç i traduir els esforços de les dones en polítiques d’igualtat, aliança amb els governs i amb l’ONU “. El 1969 l’ONU va promulgar la Convenció per l’Eliminació de Totes les Formes de Discriminació de la Dona (CEDAW). Després del Any Internacional de la Dona (1975), la 1a Conferència sobre la Dona a Nairobi (1985) i la Conferència Internacional sobre Població i Desenvolupament del Caire (1994) van anar assenyalantt el camí cap a Pequín. Subirats considera que Pequín va representar “un acord mundial aconseguit amb molt de treball, en 3 aspectes bàsics: autonomia, igualtat i recursos i mitjans i estratègies per poder dur a terme aquests objectius “. L’autonomia econòmica, va explicar Subirats, és “abandonar la submissió i el primer pas per escapar de la dominació tradicional”. Pel que fa a l’autonomia respecte al propi cos, “es va guanyar o vam creure que ho havíem guanyat, perquè es va formular el dret de les dones al propi cos, però encara avui seguim lluitant”. Subirats recorda que el concepte de drets sexuals i reproductius s’havia discutit al Caire, però no es va aconseguir incloure aquesta terminologia a la Plataforma d’Acció de Pequín “. Pel que fa a la igualtat, va ser “entesa com a accés i gaudi dels drets que tenen els homes (salut, educació, quotes de paritat en institucions i partits …) Algunes anàvem més enllà però vèiem que el marc global no permetia avançar tant”.
Resistències a l’avanç de les dones
Pel que fa als mecanismes per aconseguir-ho, l’empoderament i la transversalitat (mainstreaming), hi va haver “una batalla prèvia respecte a la terminologia: es va aconseguir incloure el terme ‘gènere’ a la plataforma d’acció”. Segons Subirats, Pequín “es va donar en un context de més debilitat de l’Església, però aquest procés d’oposició prossegueix. A Amèrica Llatina han aconseguit esborrar el treball de les feministes dels 60, 70 i 80 “. I el retrocés “es dóna en els països, però també a l’ONU.”, Explica. Per exemple, “la conferència Beijiing +10 prevista per al 2005 no es va fer perquè es va veure que podia portar a la signatura d’acords de caràcter més retrògrad”.
Per Rosana Alía, que va participar en la construcció d’una estratègia feminista centreamericana a Pequín, ha recordat que “la por que generem a les dretes d’Amèrica Llatina i Europa es va consolidar a Pequín però va venir gestant-se des de la conferència de Drets Humans de l’ONU el 1993 a Viena. Hi va haver un procés previ de discussió entre el moviment feminista i els governs de cada país. Aleshores, dir que les dones teníem drets humans i drets sexuals i reproductius era d’extraterrestres, una cosa inacceptable “. Les organitzacions feministes de la regió van incidir sobre temes com “democratització, desenvolupament i integració centreamericana des de la perspectiva de les dones, la pobresa, en el context dels Plans d’Ajustament Estructural i el deute extern, i de l’inici dels processos migratoris que van transformar la família en altres formes diferents a la família nuclear, patriarcal i tradicional “. Ja aleshores sabien “que l’Església Catòlica i l’Opus Dei estaven incidint en els governs centreamericans de cara a la conferència, formant part de la delegació d’El Salvador, Guatemala …”.Segons Alía, “Pequín va ajuntar 28.000 dones, el patriarcat havia de tenir una por enorme. Per això no es va tornar a convocar mai una cosa similar, la resta de cimeres van ser asèptiques “.
Itziar Hernández, que va participar en la Conferència de la Dona a Nairobi el 1985, recorda que “va ser un desgast terrible arribar al 96, ens havíem dedicat a generar recomanacions cap a les polítiques. Vam veure que no hi havia mecanismes de control de totes aquestes plataformes d’acció. Hi va haver dos anys de debat amb dones del Sud i vam deixar de participar tan intensament a Beijing+5. Ens hem abocat als moviments socials i les xarxes i conferències alternatives “
Estratègies per avançar i llacunes en la lluita per la igualtat
Anabel Santos, que va participar en el fòrum de les organitzacions socials a Pequín com a membre de l’Asociación Mujeres Jóvenes, considera que “s’ha d’utilitzar la Plataforma d’Acció de Pequin ii la CEDAW com a eines d’incidència”. Per Alonso, la perspectiva de gènere “ha de ser un corrent principal, no n’hi ha prou que sigui política pública” i aposta per “implementar mecanismes de control. Si Amèrica Llatina va ser referent en el procés, també ho està sent en mecanismes de control. Hi ha auditories de gènere en diversos països “.
Raquel Coello va analitzar l’impacte de les polítiques d’igualtat sobre les dones en el món i va remarcar que estan incidint més en camps com l'”autonomia econòmica, els drets, la lluita contra la violència vers les dones”, per abordar els seus “límits: no s’inclou l’economia de la cura, que sosté la vida “. Coello va advocar per “repensar les polítiques d’igualtat, articulant i dialogant amb la resta de polítiques. Situar el sosteniment de la vida i del benestar humà al centre “. Va destacar també la necessitat d’ordir estratègies d’interseccionalitat: per exemple, a “Bolívia, utilitzant el concepte de” bon viure indígena, han introduït el terme de gènere en la llei d reforma de les pensions “.
Garbiñe Mendizabal considera que “hem de replantejar quins són els nostres conceptes. Les joves han de recuperar el testimoni “. A més va defensar la necessitat de lluitar per “quotes de paritat. Estar on es prenen les decisions. Vetllar pel compliment de les lleis i recuperar l’agenda política “
La igualtat de gènere avui: obstacles conjunturals i estructurals
Rocío Rodríguez, directora de ONUMujer Espanya, entitat sorgida el 2010 com a resultat de la fusió entre els diferents organismes de gènere de l’ONU (Unifem, DAW, Instraw i l’Oficina de l’Assessor del Secretariat Especial per als Drets de les Dones) va explicar que l’ONU “afronta dificultats per a la promoció de la igualtat per la difícil finançament i la fragmentació” d’aquestes polítiques. Per Rodríguez, “el Pla d’Acció de la Conferència de Pequín no va blindar del tot el concepte de gènere i l’avanç cap a la igualtat té llums i ombres “. Rodríguez considera que 16 anys són poc temps “per esperar un canvi cultural profund. Hi ha hagut canvis, les dones tenen més drets i protagonisme polític i econòmic però segueix havent desigualtats “i” persisteixen les pràctiques perjudicials cap a les dones a tot el món “. A més, va plantejar que “la igualtat i l’apoderament són part integral dels Objectius de Desenvolupament del Mil • lenni”, que marquen l’agenda de la comunitat internacional per a la reducció de la pobresa, “però no poden substituir la Plataforma d’Acció de Pequín, ja que fins i tot els indicadors d’educació entren en contradicció amb la idea de l’educació en igualtat i no representen la base mínima que dóna la Plataforma d’Acció de Pequín i la CEDAW “.
Juntament amb Rodríguez, la taula va reunir a tres feministes integrants del moviment 15M, concretament de la comissió penal i de Feministes Indignades de l’Acampada de Barcelona i de la comissió de Feminismes Sol que van explicar la gènesi, trajectòria i agenda comuna del moviment i les aportacions de les comissions i grups feministes en el procés. Totes elles van defensar la necessitat de qüestionar el model econòmic capitalista perquè sustenta les desigualtats de gènere, classe i ètnia i una democràcia no participativa ni directa. A més, van explicar l’impacte de les propostes feministes i amb perspectiva de gènere en l’articulació, accions i propostes del moviment i el procés de construcció d’aliances i agenda comú entre els diferents feminismes que conflueixen en el 15M, basada en un model social i econòmic que posi la vida de les persones al centre.
