Aquesta ha estat la meva intervenció com a representant i actual presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya, XIDPIC.CAT-XIPVG en ocasió de la nostra participació en les Jornades Feministes en Revolta 2026.
Espero no deixar d’anomenar a cap de les companyes. Fem memòria i futur.
Fabiola Llanos
“Benvingudes, companyes, amigues, aliades de trinxera i de lletra.
A la primavera de l’any 2005 (jo m’hi vaig incorporar gairebé dos anys mes tard) les meves companyes es van reunir per fundar la Xarxa Internacional de Periodistes i Comunicadores de Catalunya – Xarxa Internacional de Periodistes amb Visió de Gènere (XIDPIC.CAT-XIPVG), i ho van fer sota una premissa que avui, més de dues dècades després, manté una vigència estructural: conformar una Xarxa feminista de dones periodistes.
Més que una organització clàssica, jeràrquica o formal, som un teixit humà, polític i professional interconnectat. Complex. I ho som per pura convicció ideològica: entenem que en el periodisme feminista el treball en xarxa és l’única drecera real per reconèixer les altres, per construir des de la horitzontalitat més radical i per desterrar, d’una vegada per totes, els personalismes, els egos i els títols individuals que sovint colonitzen i intoxiquen els mitjans de comunicació generalistes. Aquí no hi ha noms que busquin el focus per a un benefici propi; hi ha una intel·ligència i voluntat col·lectiva que es cuida, es coordina, es comparteix i es sosté.
Però aquest exercici de resistència es dona, històricament i actualment, en un escenari de fragilitat material extrema. Les professionals de la comunicació que impulsem cada alerta, cada reportatge i cada edició de la La Independent vivim en una trinxera constant. Una lluita diària que no se centra només en transformar l’agenda mediàtica, sinó també en aconseguir una mínima estabilitat vital del projecte. Batallem de manera incessant per obtenir entrades econòmiques dignes que ens reconeguin com a professionals de la comunicació i per la xarxa, combatent la perversa idea patriarcal que la informació feminista ha de basar-se essencialment en el voluntariat, el sacrifici i la precarietat.
I en aquest punt, cal fer un clam de denúncia contundent: patim un escàs reconeixement i un suport absolutament insuficient, gairebé testimonial, per part de les administracions públiques. És especialment dolorós veure com se’ns dona l’esquena, molt sovint, des d’aquelles institucions que estan lligades i compromeses per llei amb els drets de les dones. Sembla que hi ha un oblit intencionat que el periodisme feminista, una pota fonamental per a la salut democràtica i un servei públic essencial davant les injustícies que continuem patint les dones, no és un bolet marginal.
Sostenir una estructura com la de la XIDPICCAT-XIPVG i la seva eina més visible, l’agència de notícies La Independent, esdevé un miracle que es fa a pols.
L’agència es manté gràcies a un consell de redacció de vuit periodistes implicades fins i tot en l’àmbit econòmic, vint col·laboradores, una tècnica de manteniment web i un teixit de publicitat totalment insuficient per a les nostres necessitats reals. Som nosaltres, amb els nostres propis recursos, sacrificant hores de son, de conciliació i cobrint els buits financers, les que garantim que l’agència no calli. El cost humà de cada edició recau sobre l’esquena de les professionals de la comunicació que ens neguem a capitular.
I protegim La Independent perquè el seu contingut és un espai de transformació radical de la informació. Organitzada com una autèntica agència de notícies amb perspectiva feminista, el nostre mitja es divideix en seccions estratègiques: des de l’anàlisi de la Política i Societat, passant per la Cultura, l’Economia —explicada des de la sostenibilitat de la vida i el trencament amb el capitalisme—, fins les nostres seccions d’Opinió i Agenda. A cada edició publiquem un focus de resistència especial mitjançant les nostres Alertes i Targetes Vermelles, assenyalant directament les pràctiques masclistes, el tractament informatiu violent o la vulneració dels drets de les dones als mitjans generalistes.
Així mateix, l’agència destaca pels seus Especials, veritables treballs d’investigació i monitoratge en profunditat —com els exhaustius anàlisis sobre la presència de les dones i els temes de cooperació a les portades dels diaris catalans— o els projectes centrats en les vivències de les dones migrades i les defensores dels drets humans. El que ara mateix està penjat a la nostra portada no és només actualitat cronològica; és un relat contrahegemònic que trenca el silenci i la invisibilització estructural de la informació amb veu de dona.
Aquest projecte, però, seria impensable sense la seva dimensió internacionalista. La XIDPICCAT-XIPVG s’ha enriquit, des del seu mateix naixement a la tardor de 2005 a Morelia, Mixoacan (Mèxic), gràcies a les aliances amb les xarxes internacionals de periodistes i els seus propis mitjans de comunicació alternatius. Pensem, especialment, en el vincle amb Amèrica Llatina, a través de la Red Internacional de Periodistas con Visión de Género (RIPVG, sigles en català XIPVG) i de mitjans germans com CIMAC a Mèxic o SEMLAC a tota mesomèrica i Cuba. I les relacions amb AMPE. Aquestes xarxes ens han ensenyat el que significa el periodisme d’alt risc, la solidaritat internacional i el suport mutu de les dones periodistes en casos extrems; des de la històrica defensa de Lydia Cacho l’any 2005 fins a la cerca incansable de justícia per a periodistes assassinades o perseguides com la que porta a terme una altra companya de la XIPVG, Soledad Jarquín.
De la mateixa manera, el teixit s’estén cap a la resta d’Europa, connectant amb GAMAG-Europe, Articolo 21 a Itàlia o Feministik Perspectiv a Suècia. Aquesta xarxa transnacional, que inclou la recuperació de les Trobades de Periodistes de la Mediterrània, ens permet intercanviar agendes, alertar sobre regressions legislatives i nodrir La Independent d’una mirada global. L’intercanvi de continguts amb aquests mitjans internacionals ens universalitza: ens fa veure que la nostra lluita local a Catalunya, forma part d’una cartografia global de resistència feminista que utilitza la paraula com a eina de transformació i contra el sistema patriarcal.
La nostra raó de ser és, també, el rescat de la memòria de les dones i la construcció d’una genealogia feminista col·lectiva i viva. Som l’altaveu de tantes dones que ja no tenen cap mena d’espai als mitjans generalistes, però que tenen tantes coses per dir. Reivindiquem, amb orgull i urgència, les nostres dones grans, les nostres pioneres. El periodisme de masses, de xarxes superficials, de titulars grocs i venuts, presoner de la immediatesa, practíca un edatisme ferotge que arracona la saviesa si es de dona. Nosaltres fem el contrari: busquem el seu context, la seva història i el seu relat i opinió, perquè el relleu generacional no pot fer-se des del buit històric, sinó agafant amb respecte el testimoni d’aquelles que ens han precedit.
I quan pensem en genealogia, en memòria i en periodisme compromès a Catalunya, la ment i el cor ens porten immediatament a la figura de la nostra Montse Minobis i Puntonet, que fou la presidenta de la XIDPICCAT-XIPVG, i que no és només una referent en la història de la comunicació del nostre país; va ser l’amiga, la col·lega i la companya de trinxera inseparable, que fins al final, no deixava de sorprendre’s amb el que era bo i el que era dolent de la humanitat. Nascuda a Figueres el 1942, la seva trajectòria és l’exemple perfecte del que significa posar el periodisme al servei de la llibertat. Compromesa en la lluita antifranquista dels anys 70 i activista incansable de la cultura catalana, la Montse va saber teixir xarxes des de tots els espais que va ocupar: com a presidenta de l’Associació de Dones Periodistes de Catalunya (ADPC) i de la Xarxa Europea de Dones Periodistes als noranta, com la quarta a ocupar el Deganat del Col·legi de Periodistes de Catalunya —sent la primera dona a ocupar aquest càrrec—, i com a directora de Catalunya Ràdio. Ella ja assistí i participà a les taules de Les Primeres Jornades Catalanes de La Dona del 1976.
Guardonada amb la Creu de Sant Jordi, la seva tasca conviu amb el fet d’haver estat una de les grans promotores i fundadores de La Independent l’any 2010. El seu llegat, ens recorda cada dia que el periodisme feminista no és només una pràctica professional; és un acte de profund afecte, de compassió, de complicitat política i de generositat radical entre nosaltres, les dones.
I avui, companyes, és més urgent que mai recordar la figura de la Minobis i enfortir la xarxa. Ens trobem en un moment absolutament clau i d’emergència històrica pel periodisme feminista. Vivim una ofensiva reaccionària global on el feixisme i la misogínia organitzada intenten colonitzar tots els espais de representació pública, digital i mediàtica. Estan assaltant les redaccions, els algorismes i les estructures de poder informatiu per imposar relats d’odi, per desmantellar els nostres drets conquerits i per esborrar-nos de la història un cop més. Tot això, quan pensàvem inocentment que amb allò digital, la informació es democratitzaria en favor de les dones.
El periodisme feminista és un dels dics de contenció d’aquesta barbàrie. Hem d’actuar amb fermesa intel·lectual i organitzativa per evitar de totes, totes, que el feixisme i la misogínia no es facin amb cap estructura que no sigui les seves pròpies clavegueres. No els podem cedir ni un pam de terreny mediàtic, ni una sola redacció, ni un sol relat. El seu lloc és el buit de la seva pròpia ignorància i deshumanització; el nostre és l’espai públic que hem guanyat legítimament amb dècades de lluita.
La millor manera de fer honor a aquest compromís és nombrar-nos, fer-nos visibles les unes a les altres en un exercici coral de sororitat i de dignitat periodística.
Perquè La Independent i la XIDPICCAT-XIPVG som rostres, plomes i veus. Som la Tona Gusi, l’Amada Santos, la Carme Porta, la Julia López, la Marta Macias, la Teresa Carreras, la Lidia Vilalta, la Drina Ergueta, l’Alicia Oliver, la Montse Garcia, la Sara Cuentas, la Maia Viladot, la Montse Fernandez Garrido, l’Elena Tarifa, la Núria Langreo, la Leonor Sedó, la Tere Mollà, la Giselle Evangelisti, l’Elsa Corominas, la Kata, la Sara Lovera, la Sandra Miguez, la Sílvina Molina, l’Àngels Pujol, la Isabel Franc, la Soledad Jarquín, la Sara Mas, la Dixie Edith… En col·laboració amb: la Joana Gallego, la Marta Corcoy, la Lina Barber, l’Elena Riera, la Dolors Viñas, la Montse Puig, la Txell Feixas, la Calaf, la Carme Freixa, la Montserrat Boix, la Cristina Fraga, la Magda Bandera, la June Fernández, la Marcela Lagarde, la Lydia Cacho, la Norma Trujillo, la Lucía Lagunes… i tantes i tantes periodistes de la nostra xarxa internacional que hi posem el cos, la ment i la paraula. I les anomenem perquè es de justícia.
A totes nosaltres, a les pioneres que ja no hi són, a les grans que segueixen dempeus, i a les joves que s’incorporen a trencar els nous formats: continuarem teixint, continuarem enviant alertes i omplint el món de periodisme feminista. Davant el feixisme que destrueix, la Xarxa que construeix.
Moltes gràcies per la vostra atenció.
Fabiola Llanos Bustos, presidenta de la Xarxa Internacional de Dones Periodistes i Comunicadores de Catalunya.”
