Per Queralt Castell Cerezuela*. SinPermiso
Entitats memorialistes i de drets humans catalans demanen que la comissaria, famosa per ser un dels principals centres de tortura durant el franquisme, però també a dècades posteriors, es converteixi en un centre de memòria i de reparació.
El Congrés dels Diputats va aprovar el 2017, amb els vots en contra del Partit Popular, que la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, situada a Via Laietana 43, es convertís en un centre de memòria de la repressió franquista. Qui sigui de fora de Catalunya, potser no sàpiga què va passar en aquelles instal·lacions —encara en funcionament—, però els i les barcelonines encara tenen molt present què significa aquesta comissaria al cor de la Ciutat Comtal.
Durant els anys de la dictadura, a la comissaria arribaven persones pertanyents a la resistència antifranquista i els moviments socials i anarquistes, però també persones pertanyents a la comunitat LGTBQ, prostitutes o gitanos i gitanes a qui es tancava sense haver delinquit. Allí, se’ls torturava i se’ls maltractava amb total impunitat. Com escriu l’advocada penalista Carla Vall i Duran al pròleg del llibre Torturades. Via Laietana, 43. Vint-i-dues dons, testimonis del terror (1941-2019) (Comanegra, 2023), de l’escriptora Gemma Pasqual i Escrivà: “Les parets de la Prefectura Superior de Policia de Barcelona, a Via Laietana 43, han estat testimonis silenciosos impunitat i vulneració dels drets fonamentals, delictes de lesa humanitat, amb detencions arbitràries per causes polítiques, per motius dorientació sexual, didentitat de gènere, de militància sindical, veïnal, de discriminació ètnica, racial o pel compromís amb la llengua i la cultura catalanes”.
Via Laietana 43 és el símbol de tot allò que pot estar malament en un Estat. Ara, un total de deu entitats memorialistes i de drets humans, entre les quals hi ha Òmnium Cultural, Irídia Centre de Defensa de Drets Humans o la Comissió de la Dignitat, entre d’altres, han impulsat la campanya Via Laietana 43, fem justícia, fem memòria. Les entitats exigeixen que, aprofitant l’inici de mandat, el Govern de Pedro Sánchez faci un pas endavant i que acabi d’una vegada per totes amb la “impunitat i la memòria viva del franquisme” que representa la comissaria i que es converteixi en un centre de memòria i d’interpretació de la repressió política i la tortura, perquè serveixi com a acte de reparació i reconeixement. durant la dictadura franquista com en anys posteriors.
A les entitats els resulta incomprensible entendre que, com que hi ha un acord polític per part del màxim òrgan legislatiu de l’Estat, però també a la Generalitat de Catalunya i a l’Ajuntament de Barcelona, encara no s’hagi executat la decisió. Des del 15 de juny del 2021, dos dimarts al mes es convoquen concentracions davant la comissaria. Algunes de les víctimes de violència policial en aquestes instal·lacions expliquen públicament el seu cas de tortura.
“Per nosaltres, això és una batalla fonamental. Fa anys que som testimonis d’una anomalia internacional. A la resta del món, i no només a Europa, també a Amèrica Llatina oa l’Àsia, la gran majoria de centres de tortura en moments de dictadura han estat transformats. S’ha produït una restitució històrica dels espais. És inhumà que la comissaria amb la policia de Vie Laie”. els abusos policials comesos durant en franquisme però també durant la transició a la democràcia i els anys posteriors”, assegura Xavier Antich, president d’Òmnium Cultural, que considera que es podria haver aprofitat el moment quan va entrar en vigor la Llei de Memòria Democràtica.
Per a Antich, el fet que el tancament de la comissaria encara no s’hagi produït respon a una manca de voluntat política. “Qualsevol transició a la democràcia comporta que aquest tipus d’espais es transformin en centres de memòria on es recordi la lluita i la resistència contra la dictadura, i que serveixin per denunciar les pràctiques policials que s’hi han dut a terme. I no només això: també ha de servir per donar compte del que s’ha continuat fent durant aquestes dècades després de la mort del dictador, violència policial fins al 2020. El dèficit democràtic en termes memorialistes del govern espanyol és preocupant, anem a la cua del món. I el cas de la comissaria de Via Laietana és un cas molt concret i que té un potencial simbòlic molt gran: es tracta d’un centre on s’ha torturat i reprimit durant 84 anys”.
Com escriu l’advocada Carla Vall i Duran, “és impossible saber exactament quantes persones han estat torturades a la Prefectura de Policia de Via Laietana. El ministre de l’Interior espanyol, Rodolfo Martín Villa, en un intent d’amagar sota una llosa de silenci i impunitat aquests crims”, va ordenar el 1977, la destrucció dels arxius dels serveis policials.” És important destacar que, malgrat els casos documentats de tortura i maltractament a les instal·lacions d’aquest enclavament barceloní, la comissaria de Via Laietana ha continuat amb la seva activitat policial de manera ininterrompuda.
Sobre les instal·lacions, el 2011, el Comité Europeu per a la Prevenció de la Tortura i de les Penes o Tractes Inhumans o Degradants (CPT), a propòsit d’una visita a la comissaria que va durar un mes, va escriure: “Les condicions de detenció a la Prefectura Superior de la Policia de Barcelona (Via Laietana) no han millorat des de la visita del 2007. La zona de les cel·les continua tenint un aspecte lúgubre i sense llum natural, amb escassa ventilació. El CPT recomana que es prenguin mesures sense més demora per millorar les condicions de detenció del centre”.
Alguns dels casos de tortura documentats a Via Laietana 43 es recullen al llibre de Gemma Pasqual i Escrivà. L’escriptora documenta, sobretot, els casos de dones que van passar pel centre de detenció, i no només durant els anys de la dictadura, sinó també durant les dècades posteriors, ja que a Via Laietana 43 s’ha continuat exercint la tortura. Un dels casos documentats per l’escriptora és el de Xènia García Riera, detinguda el 18 d’octubre del 2019 en el marc d’una vaga general convocada com a resposta a la sentència contra el procés. En aquell moment, Xènia García tenia 22 anys. Va ser reduïda a la manifestació i la policia li va clavar diversos cops de porra. Durant el trajecte cap a la comissaria de Via Laietana, també va ser agredida; i així ho acredita l’informe mèdic del Sistema d’Emergències Mèdiques (SEM), que la va visitar un cop fou traslladada a la comissaria de la Verneda. Està previst que el judici se celebri el 18 de desembre del 2025. “De tots els casos, el de Xènia és potser un dels que més m’ha impactat, pel recent que és”, explica Gemma Pasqual. “Em va doldre molt el cas de Núria Cadenes, perquè és amiga meva, però amb el de Xènia em va explotar el cap. No és a la que més han agredit, però sí el cas que més m’ha tocat perquè el seu cas es va donar el 2019, en plena democràcia. Jo no vull que d’aqui deu o vint anys jo o qualsevol altra persona hagi d’escriure sobre la comissaria de Via Laietana 43, explica l’escriptora.
Un component de gènere que afegeix un plus d’humiliació
Gemma Pasqual explica que va decidir centrar el seu llibre en els casos de dones torturades, perquè si bé la tortura s’associa a un dany tant físic com psicològic, en el cas de les dones també implica un altre tipus d’abusos: “En les dones, es produeix un punt d’humiliació extra, que té a veure amb el fet que et tractin com una menor o amb insults. Moltes dels testimonis expliquen que quan se les detenia i tenien la regla no se’ls donaven compreses. Les volien brutes i humiliades. Gairebé totes també conten que quan anaven al bany, havien de fer les seves necessitats amb la porta oberta”, explica Pasqual, per a qui la tortura de dones té un component clar de contingut sexual i obscè.
De les gairebé 4.000 persones, segons les estimacions, de persones que van passar per Laietana 43, Gemma ha documentat casos com el de la Rampova o el de Carme Travesset, la Petita. La Rampova va ser detinguda per primera vegada el 1970, amb només 14 anys. Va ser detinguda, com explica Gemma Pasqual “per marieta”. La segona vegada que va ser detinguda, tenia 15 anys i la van torturar. Se li va aplicar la Llei de Perillositat i Rehabilitació Social, aprovada el 1970. “A causa de les pallisses a la comissaria, la van haver d’ingressar a l’Hospital Clínic de Barcelona, en una sala penitenciària, on va ser-hi més d’un mes. Tinguent ja antecedents, va ser condemnada a un mes i mig de presó (…) sense advocat, sense judici fou reclosa a la presó Model de Barcelona (…) El seu físic d’adolescent andrògina i els seus cabells llargs i rossos fou cobdiciat tant per presos com carcellers, que actuaven com a proxenetes, però també com a violadors, descarreguessin el seu sadisme, la seva homofòbia, el seu masclisme i la seva frustració amb violacions i pallisses sistemàtiques. fins a vuit. Després li pegaven una pallissa per demostrar que no eren homosexuals. Al llarg de la seva vida, la Rampova va confessar que havia tingut més violacions que relacions consentides”, escriu Gemma Pasqual.
Malauradament, la Rampova va morir el 2021 i l’escriptora no va poder parlar amb ella, però sí que ho ha fet amb els altres testimonis. Carme Travesset, detinguda el 1975, continua esperant que es faci justícia. Mentre Franco moria, ella era torturada a Via Laietana 43. Pasqual Escrivà recull el seu testimoni en primera persona de la següent manera: “M’enganxaven, m’humiliaven, em van practicar el sistema de tortura anomenat la barra: em van passar una barra de ferro entre les cames i els braços. quedava penjant cap avall. En aquesta posició em van assotar els peus descalços amb barres de ferro i corretges. sí, m’assotaven el cos amb les mateixes barres de ferro i corretges, prement-me feroçment l’estómac”. Aquestes tortures anaven acompanyades d’insults i humiliacions de tota mena. Aquest és un dels vint-i-dos casos documentats per Gemma Pasqual.
La rotllana, la banyera o la cigonya i alguns noms
Les tortures de la Brigada Polític-Social tenien un protocol propi i al llibre es descriuen algunes tècniques, com la de la rotllana, que consistia a passar a través de puntades de peu a una o un detingut al centre d’una rotllana de policies, la de la banyera, que consistia a submergir el cap de la persona detinguda en una banyera, la de la cigonya, que consistia a col·locar els i les detingudes amb les nines per darrere del cos i fer que s’ajupessin, entre d’altres.
També s’esmenten alguns noms emblemàtics de Laietana 43, com el dels germans Creix, Pedro Polo Borreguero o Eduardo Bóveda Quintela. Aquest darrer, mort el 1968, té una Medalla de Plata al Mèrit Policial que no li ha estat retirada, tot i haver-se documentat de manera extensa la seva carrera com a torturador. També Polo Borreguero té aquesta medalla. En el cas d’Antonio Juan Creix, va acabar la vida laboral, tal com explica Gemma Pasqual “fent tasques administratives a la comissaria de l’aeroport del Prat”.
Per tots aquests motius, les entitats memorialistes exigeixen la sortida del cos policial de les instal·lacions de Laietana 43 i que els crims que s’hi van cometre no quedin impunes. La Llei d’amnistia de 1977 va permetre l’alliberament de molts presos de l’esquerra espanyola i catalana, però “també va exonerar de totes les responsabilitats l’aparell de la dictadura: policia, polítics, militars, jutges, funcionaris…Tots els crims, execucions i tortures, les presons i els escàndols. estructures de la dictadura”, escriu Gemma Pasqual.
Xavier Antich indica que el fet que no es pugui tenir accés a totes les instal·lacions, sobretot als soterranis, on es van dur a terme la majoria de tortures, comporta un risc de destrucció de proves. “Està comprovat que les marques d’ADN no desapareixen. Això sí: com més temps passi, més difícil serà utilitzar com a prova totes aquestes mostres. Aquests espais constitueixen una prova judicial que ens serviria per portar els tribunals als responsables d’aquelles tortures; perquè el que va passar, no quedi impune”.
Via Laietana no només va ser un símbol de la política repressiva a Barcelona i a Catalunya. Allà, no només es torturava, sinó que es donaven ordres a altres prefectures policials. És un espai físic i neurològic de la repressió durant les quatre dècades que va durar el franquisme. Si bé es barregen diferents models per a la reconversió del centre, el que es té clar des de les entitats és que no acceptaran una proposta a mitges: és a dir, que hi hagi uns espais de memòria i altres per a ús policial. “Només hi pot haver un centre de memòria si surt fins a l’últim policia”, conclouen des d’Òmnium Cultural.
Desconfiança davant l’anunci del govern espanyol de convertir la comissaria de Via Laietana en un espai de memòria vialaietana43
Les entitats impulsores de la campanya Via Laietana 43 exigeixen al govern espanyol i a l’Ajuntament de Barcelona que facin efectiva, sense més dilacions, la llei de memòria democràtica. Les entitats mostren la seva preocupació i reclamen que es transfereixi l’edifici desafectat com a centre policial, i que en un procés participatiu, la Generalitat i la resta d’institucions catalanes, juntament amb les entitats memorialistes, defineixin com ha de ser el centre de memòria, que en cap cas no ha de tenir presència de cossos policials.
Barcelona, 17 d’abril del 2024 – Davant l’anunci del ministre de Política Territorial i Memòria Democràtica del govern espanyol, Ángel Víctor Torres, les entitats impulsores de la campanya Via Laietana 43 volem manifestar la nostra desconfiança sobre això i demanem a les autoritats públiques que vagin més enllà de les declaracions en lògica electoral. Cal, per tant, que les institucions facin passos reals per convertir la prefectura de Via Laietana 43 en un espai exclusivament dedicat a la memòria, a la interpretació de la tortura i que allotgi un centre de documentació a partir de l’arxiu de la prefectura de policia que va ser transferit als arxius centrals de la policia, i que ha de ser restituït. Aquesta documentació permetrà entendre l’estructura repressiva franquista, com la ciutadania reclama des de fa anys, i aportar coneixement valuós a l’estudi sobre la tortura i la repressió política al món.
Les entitats volem manifestar la nostra preocupació sobre les declaracions del ministre. D’una banda, ha expressat que en el procés de reformulació de l’espai es consultarà les administracions implicades, però en cap moment no ha esmentat les entitats memorialistes. Fa anys que estem lluitant per fer realitat la transformació de l’espai i considerem indispensable tenir un paper central en el procés participatiu, per assegurar que el futur espai sigui també un reconeixement a la lluita ciutadana que, des de fa dècades, denuncia els crims del franquisme.
D’altra banda, el ministre ha anunciat que, segons el plantejament del govern espanyol, al futur espai de memòria hi seguiria present la Policia Nacional. Davant d’aquest fet, volem manifestar el nostre rebuig més rotund, ja que considerem que per aconseguir una veritable reparació de les vulneracions de drets humans perpetrades a la prefectura durant el franquisme i la transició, cal desvincular l’espai de qualsevol ús per part de cossos i forces policials. No té sentit ni justificació operativa, quan ja es va construir el nou centre de la prefectura a la Verneda. Tampoc no té justificació que una policia democràtica mantingui un edifici institucional al lloc emblemàtic de la repressió i la tortura a Catalunya com ho és Via Laietana 43. A més, es contradiu amb les pràctiques de no repetició que promouen les Nacions Unides en els processos de justícia transicional. Cal recordar que més de 200 entitats de tot el món i diverses institucions com l’Ajuntament de Barcelona, el Parlament de Catalunya i el Congrés dels Diputats han donat suport a que l’edifici de Via Laietana 43 sigui un lloc dedicat exclusivament a la promoció de la justícia, la veritat, les garanties de no repetició i la reparació de les persones represaliades pel franquisme. També exigim a l’alcalde, senyor Collboni, que sigui respectuós amb les víctimes de la repressió i no faci servir electoralment els noms del president Lluís Companys i Salvador Puig Antich ni de cap altre.
Per totes aquestes raons, les entitats de la campanya expressem la nostra preocupació i desconfiança davant de les declaracions, i insistim en els punts reivindicatius que ens uneixen:
La desafectació de l’edifici com a centre operatiu policial i el seu trasllat a altres dependències.
La transferència de l’edifici de la Prefectura de Via Laietana i dels fons documentals a les institucions catalanes, perquè aquestes el transformin en un espai de memòria, arxius documentals i centre d’interpretació de la impunitat i la tortura, especialment durant el franquisme, amb la participació de les entitats de memòria i persones represaliades.
La Prefectura Superior de Policia de Via Laietana 43, dependent del Ministeri de l’Interior espanyol, ha estat el principal escenari de repressió i tortures a la dissidència durant la dictadura franquista i els anys posteriors. S’hi van cometre crims de lesa humanitat, amb detencions arbitràries per causes polítiques, orientació sexual, identitat de gènere, militància sindical, veïnal, per discriminació etnicoracial o pel compromís amb la llengua i la cultura catalanes.
Font El salto diario
Signa el manifest i contribueix a revertir una injustícia històrica
Font Vialaietana43
*Queralt Castillo Cerezuela escriu a El Salto i ha treballat a molts mitjans de comunicació.
vialaietana43 és una organització que lluita per la memòria històrica
