Divendres 29 març 2024

Divendres 29 març 2024

Tomboy

 

OPINIÒ

Una excel·lent pel·lícula de Céline Sciamma, que ens porta a reflexionar sobre la configuració de la identitat sexual en la qual ens vam inscriure tots d’una o altra manera.

Tema que ha estat objecte de controvèrsia pel que fa a les causes que determinen aquesta identitat. Els que s’inclinen per les explicacions antropològiques són més proclius a considerar-la un resultat de la cultura en la qual s’inscriu un subjecte. Els amants de la determinació genètica, més essencialistes, es decanten per un determinisme biològic alguns, altres per un determinisme estructural que correspon al psiquisme. Totes aquestes explicacions causals deixen un buit frustrant quan pretenen explicar la identitat apel·lant només per una única causa. A mi m’interessa un enfocament multidisciplinari que integri més la concepció de la diferència de gènere en l’anàlisi d’aquesta qüestió.

La protagonista principal de la pel·lícula que comento és una nena per la seva biologia, –Laure-, però en aquest moment de la seva vida, -al voltant dels 9 anys- actua com un nen tant en la seva estètica, tall de cabell, vestimenta, actituds comportamentals, com en els seus gustos que l’orienten a tractar de ser com les normes culturals li indiquen que correspon al gènere masculí. Ella prefereix dir-se Michael, nom amb el qual s’adscriu una identitat masculina en la qual ella se sent reconeguda. En això sí que hi podem veure la marca de la cultura perquè és ella la que ens orienta cap a quin costat es col·loquen els signes que identifiquen cada gènere, fet que ens permet fer una distinció superficial i ràpida del costat on en aparença es col·loca cada subjecte parlant, encara que aquesta distinció serveixi més al teatre social de les aparences que res assegura sobre la seva sexualitat. 

 

 

Pelicula Tomboy

 

 

Però si parlem de gaudi, de sensualitat, de plaer eròtic entrem en un altre tema que no s’explica per les qüestions culturals. De fet, Laure en la seva biologia, -Michael, en el seu sentiment psíquic de pertinença a un gènere- té una germana menor, que és el prototip de la feminitat més clàssica. És delicada, li encanta ballar amb un tutú, en els seus jocs fa tallarines amb una maquineta, d’una expressivitat gestual encantadora, amb un tractament de la seducció que adjudiquem a l’estil femení. Es porta estupendament amb la seva germana i hi ha entre elles una complicitat molt amorosa. Laure-Michael en canvi, és retreta, tímida, bloquejada en l’expressió dels seus sentiments, possiblement perquè se sent atípica en l’assumpció del gènere que per biologia s’espera que ella assumeixi. Ella és diferent, perquè li agrada actuar i semblar un noi fins al punt que quan es troba amb un grup nou de nens al nou barri on la seva família es muda, porta a construir-se amb plastilina un simulacre de penis perquè es noti un bony més o menys adequat a l’edat i enganyar d’aquesta manera més fàcilment al grup d’amics sobre la seva identitat.

Hi ha circumstàncies que l’obliguen a això, com per exemple, no poder mostrar-se fent pix amb els altres, no poder mostrar-se en banyador, la preocupació pels seus pits que encara no han crescut i se sent insegura que la puguin trair si mostra el seu tors nu. Observant-se en el mirall se’ls colpeja com si amb aquest gest pogués aturar el seu creixement.

Hi ha un moment graciós quan ella jugant a futbol amb els amics, escup a terra, gest que estem habituats a veure en els jugadors professionals, i que en el cas de Laure és un gest que la reafirma en la seva identitat masculina.

La pregunta que s’imposa és pel paper que juga la família en aquesta elecció inconscient de gaudi que s’adscriu a les dues germanes en gèneres diferents. La pel·lícula comença amb una escena on el pare està conduint amb la seva filla Laure en braços. L’espectador creu que es tracta d’un fill home i el pare té un tracte amb ella que coincideix amb la complicitat que té un pare amb un fill home. Una altra escena, on hi ha les dues germanes a l’habitació jugant, -encara l’espectador creu que es tracta d’un nen i una nena-, el pare entra a l’habitació i es dirigeix a agafar en braços la seva filla menor d’una manera que denota certa preferència amorosa per ella i gairebé no presta atenció a Laure-Michael qui es dirigeix ràpidament a la cambra on hi ha la seva mare embarassada, l’abraça i la imatge d’aquest trobada amorosa parla de la fascinació que la mare sent per Laure, qui sembla una anticipació futura del nen que ella espera tenir.

Laure parla en secret amb el futur nadó recolzant-se en el ventre de la mare embarassada, i després de ser preguntada per aquesta què li ha dit, Laure respon que és un secret. ¿Es tractarà de confessar-li al futur nen el seu secret? No ho sabem.

Hi ha una escena en la banyera de les dues germanes rentant-se mútuament la cap que és d’una tendresa captivadora. Fins aquest instant pensavem que es tractava d’una noia i un noi però quan Laure es posa de peu descobrim que és una nena. Aquesta escena ens introdueix en la complexitat identitària que es desenvoluparà en la trama argumental posterior.

La mare espera un fill home, ja ho esperava quan va néixer Laure. Aquest desig de fill home de la mare possiblement no hagi estat indiferent a l’elecció de gènere de la seva filla que insisteix en dir-se Michael. No som tan lliures com el nostre narcisisme vol fer-nos creure amb la seva il·lusió d’autonomia. La psicoanàlisi es desmarca de la causalitat biològica i de la determinació cultural sent una frontissa que ens ensenya que som subjectes subjectats al desig de l’Altre. Només hi ha una possibilitat de llibertat quan algú sap a què està subjectat i llavors té la possibilitat d’acceptar o rebutjar el que desitja. La psicoanàlisi en aquest punt té molt a aportar en dur a un subjecte fins a aquest moment en què no li queda més remei que aprendre a saber què fer amb el seu símptoma.

És en aquest punt on la pel·lícula obre un interrogant pel que fa a la identitat de Laure-Michael. He reiteradament esmentat els dos noms relacionats amb ella per assenyalar el caràcter ambigu que ens assalta cada vegada que hem de nomenar un cas de transsexualitat. No podem saber si Laure-Michael ho era o es tractava d’una identitat en construcció d’una nena que assaja i juga a ser home perquè vol ser un noi, desitja ser-ho,  fet força estès a moltes nenes, sobretot en la nostra cultura que sobrevalora els trets, les actituds i la manera de ser masculina. Però el desig de ser un noi de vegades es resol en una nena al llarg de la seva evolució d’una manera que defineix una per una, la manera particular de sentir-se més o menys d’acord amb el seu gènere, encara que aquesta manera la diferenciï d’una feminitat clàssica. Hi ha noies que per molt masculí que sigui el seu aspecte, la seva dissonància amb el seu gènere, no se senten homes.

En el cas de la transsexualitat la qüestió és d’una altra índole. Allà hi ha una certesa de ser que es diferencia del desig de ser, present en els altres casos d’identitat en construcció. El desig de ser un noi és diferent a la certesa de ser-ho. En qüestions d’identitat no hi ha res més lluny de la certesa. Hi pot haver una certesa variable de pertànyer subjectivament al gènere al qual obliga l’anatomia, però sempre hi ha un espai de dubte, de pregunta, perquè l’acceptació o no del mateix, depèn del gaudi que procura la seva pertinença, de la culpabilitat major o menor que implica sentir-traint les expectatives socials del gènere, la vergonya que això implica, fet que obliga a l’ocultació de sensacions i sentiments que se sap a priori que no seran acceptats per la comunitat a la qual es pertany, sobretot en aquest cas que es tracta d’una púber.

La certesa de ser home o dona que no es correspon amb l’anatomia porta al subjecte implicat a voler que la realitat s’adapti al seva certesa mentre que en una identitat en construcció més aviat el subjecte intenta adaptar els seus incerteses tenint en compte la seva realitat. Quan Laure se sent Michael passa per alt que a l’escola l’han d’inscriure amb el seu nom real, de noia, passa per alt que en poc temps els seus pits creixeran i delataran que no és un noi i no té respostes quan la seva mare al posar-la en evidència enfront dels altres, li diu que no ho fa per crueltat ni per humiliar-la sinó perquè no sap com fer-afrontar-li una realitat i li demana que si ella té una idea millor per afrontar aquesta qüestió que la digui. No li molestava creure que la seva filla jugava a ser home, més aviat semblava complaure-la. Però no va saber reconèixer que no es tractava simplement d’un joc i quan la realitat li va esclatar de manera sorprenent, accidentalment, no va saber com reaccionar i ho va fer de la pitjor manera possible, potser creient que així ajudaria a la seva filla a acceptar la seva condició biològica de dona per integrar-se en el medi en què li tocava viure.

Una altra qüestió a assenyalar és que la identitat sexual no té perquè coincidir amb l’anatomia. Hi ha una relació d’atracció mútua entre Laure i Liza, una amiga del nou barri on s’ha mudat la seva família. Però aquesta atracció és d’índole heterosexual, perquè Liza està convençuda que Laure és en realitat Michael. I és a aquest noi que ella creu que és a  qui fa un petó d’una manera tímida, sensualment corresponent a l’edat que tenen tots dos. I quan la Laure biològica en una altra escena li torna el petó, és Michael qui la besa, no Laure. Això correspon a l’experiència de moltes transsexuals dones que no qualifiquen la seva parella amb una altra dona com un vincle lesbià, perquè se senten homes.

Una pel·lícula commovedora, bella, intel·ligent en el plantejament dels dubtes, les certeses i les possibles certeses entorn de la identitat de gènere i la seva correspondència o no amb la identitat sexual. Pel·lícula amb un final obert que no es resol amb una resposta clara. Però que deixa a la boca un gust dolç perquè quan es revela la identitat biològica de Laure a qui la mare obliga d’una manera cruel a desvetllar-enfront dels amics, Liza, al principi se sent ofesa i decebuda, però al final, preval l’ afecte que ella sent per Laure i li pregunta tímidament com es diu, i respòn amb el seu nom real. Significa això que accepta que és una nena, vol dir que se sent agraïda per la comprensió de la seva amiga que l’accepta de totes maneres? No ho sabem. Però per saber la veritat en qüestions d’identitat només val la paraula del subjecte implicat en el seu gaudi, que és propi de cada un i de cada una. Només ens cal respectar aquesta elecció.

 

 

 

 *Pelicula dirigida per Celine Sciamma, ia tingut entre altres premisia tingut entre altres premis;Premio Teddy Bear 2011 en el Festival de Cine de Berlín; Premio Golden Duke 2011 del Festival Internacional de Cine de Odessa; Premio mejor película en el festival QFest de Cine Gay y Lésbico de Filadelfia. Premio del jurado para Zoé Héran a la Mejor interpretación infantil en 2011 del Festival de Cine NewFest.

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

2012, un any d’esforços. 2013, major compromís de La Independent

EDITORIAL 2012 ens ha deixat amb un nou govern que repeteix, que té un nou...

Una anàlisi crítica des de Catalunya de la representació de les dones als mitjans (I)

Som molt lluny d’una comunicació no sexista, segons institucions, entitats i periodistes L’Observatori de les...

El Dia Internacional de les Dones al Consell Comarcal del Montsià

Dimecres 7 de març a les 18.00h. | Actes del Dia Internacional de les Dones. Consell...