Divendres 29 març 2024

Divendres 29 març 2024

CSW59 FINAL 675px landing page-01

CSW59 Dones i pobresa

 

 

 

OPINIÓ

Entre els passats dies nou i vint del mes de març ha tingut lloc el cinquantè novè període de sessions de la Comissió de la Condició Jurídica i Social de la Dona a la Seu de les Nacions Unides a Nova York.

 En el període de sessions hi van participar representants dels estats membres, entitats de les Nacions Unides i organitzacions no governamentals (ONG) acreditades davant l’ECOSOC de totes les regions del món. En aquesta reunió al més alt nivell mundial també es va  commemorar el Dia Internacional de les Dones i Beijing +20 o el que és el mateix es va revisar l’agenda que tant la Comissió com la Plataforma d’Acció de Beijing va definir fa vint anys.

Hem de recordar que la Plataforma d’Acció de Beijing va formular amplis compromisos en 12 esferes d’especial preocupació entre les que es trobava “La dona i la pobresa”.

Al setembre de 2000, basada en un decenni de grans conferències i cimeres de les Nacions Unides, dirigents del món es van reunir a la seu de les Nacions Unides a Nova York, per aprovar la Declaració del Mil·lenni, comprometent als seus països amb una nova aliança mundial per reduir els nivells d’extrema pobresa i establint una sèrie d’objectius subjectes a termini, coneguts com els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni i el venciment del termini està fixat per a aquest mateix any.

A priori en aquest any en què estem la pobresa en general i la pobresa de les dones en particular s’hauria d’haver reduït en un 50% com a mínim a la vista del definit per l’ONU, a través dels seus diferents organismes. Però tot i que s’ha avançat molt, aquests objectius són encara lluny de ser assolits.

Si tenim en compte que la pobresa no és només un indicador econòmic podrem entendre per què és tan difícil d’eradicar, sobretot en les dones.

La pobresa existeix quan el dret a l’educació és arrabassat a les nenes perquè han de contribuir al sosteniment de la família de diverses maneres: caminar quilòmetres per portar aigua, ser venudes per obtenir recursos econòmics, casades o explotades sexualment amb els mateixos objectius, veure abocades a treball infantil alhora que han d’assumir tasques domèstiques i cures de germans menors, i així un llarg etc.

Em nego a entrar en dades perquè són massa doloroses, però aquestes són algunes realitats i moltes altres existeixen i aboquen a nenes i dones a activitats de tota mena per obtenir misèrrimes condicions de vida per les seves criatures i per elles mateixes.

I a sobre els grans poderosos del món van decidir crear una crisi mundial per continuar enriquint més i reforçar el capitalisme més ferotge I ja sabem que patriarcat i capitalisme van de la mà, amb la qual cosa la situació de les dones ha empitjorat més si és possible.

La destrucció d’ocupació és, en si mateixa, una font de pobresa, però no l’única. El radicalisme religiós de tots els credos que, com sabem ha augmentat considerablement en els últims anys, ha col·locat a les dones en una posició de vulnerabilitat màxima al considerar éssers inferiors i per tant, mancats dels més elementals drets humans.

La violència de gènere estructural que en si mateixa constitueix la pobresa de nenes i dones no està sent abordada com a tal. I aquesta violència de gènere que promou la pobresa i l’exclusió social és induïda pels qui pretenen reforçar el seu paper en el món i redoblen els seus esforços per al seu propi enriquiment. És igual si utilitzen armes o si prenen decisions de caràcter polític o econòmic. L’objectiu és el mateix: enriquir-se i doblegar més de la meitat de la població per convertir-la en mers objectes per a la reproducció i la cura de l’espècie.

Els documents que s’elaboren per part de Governs, Institucions i ONG exploren realitats, dissenyen solucions, busquen estratègies i marquen rutes per obtenir uns objectius mundials que eradiquin solidàriament la pobresa. Però en massa ocasions queden en paper mullat i aquests objectius definits queden aparcats per noves necessitats més immediates, encara que no més urgents.

He llegit algun document de l’ONU sobre aquest tema. Òbviament reforça els (pocs) èxits obtinguts i s’emplaça a continuar treballant solidàriament per eradicar aquest vergonyant tema transversalment mundial. Però mentre no es reforci la igualtat real entre dones i homes, mentre no es destinin recursos per combatre el patriarcat, mentre no es desmunti l’androcentrisme en totes les seves vessant (econòmica, religiosa, política, financera, etc.) i des de l’escola més tendra s’imparteixin valors d’igualtat real, veig molt complicat que es pugui eradicar la pobresa de dones i nenes.

I en aquest cas sóc pessimista perquè la pobresa femenina és una conseqüència directa del patriarcat. I mentre aquest no desaparegui, es poden i s’han de continuar prenent mesures per eradicar-la, però totes elles han d’anar acompanyades de lluita per l’eradicació de les desigualtats culturalment imposades i que en massa casos marquen el destí de nenes i dones com a carn de canó del mateix patriarcat.

Mentre segueixi havent-hi trata de dones amb fins d’explotació sexual, mentre una sola nena sigui prostituïda per un client poderós, mentre se segueixin practicant mutilacions sexuals, mentre hi hagi una cultura naturalitzada de la inferioritat de les nenes en tants llocs del món on són tractades sense drets, no podrem parlar d’eradicació de la pobresa.
Hi haurà indicadors de tota mena per mesurar la situació de dones i nenes. Segurament se seguiran dissenyant polítiques transversals per acabar amb aquesta situació i hauran milers de persones treballant per a la seva eradicació i cal que així sigui. Però des del meu punt de vista, mentre no s’eradiqui el patriarcat i les seves diferents manifestacions culturals i de tota mena, les dones i les nenes del món seguim condemnades a ser els rostres de la pobresa.

I les gargamelles d’aquest monstre anomenat patriarcat són molt poderoses com per marcar-nos objectius a deu o quinze anys per aconseguir la seva desaparició.

Però tot i això no podem desistir en l’afany de formar-nos i de denunciar aquest tipus de violència des de qualsevol espai. I sobretot, no podem oblidar-nos de les dones, de les germanes sense veu. Aquelles segrestades i fins i tot mortes sense vida als qui han condemnat a ser poc més que animals i a viure una vida de privacions i mancats dels més elementals drets humans. I sí, estic pensant en les nenes segrestades pels assassins de Boko Haram o en les dones que cauen en mans d’ ISIS o dels Talibans. No podem oblidar-nos d’elles i hem de continuar en la denúncia contínua de la seva situació, essent les seves veus cada vegada que puguem.

Feina  a fer en tenim i molta, però no ho enfoquem únicament en els aspectes econòmics. Tractem de forma integral i radical l’origen de la pobresa en el seu conjunt, però fent especial èmfasi en la de les dones i nenes i en el seu origen patriarcal.

Mentre l’enfocament no sigui desmuntar el patriarcat que ens empobreix, la resta potser són i siguin pegats.

 

 

Compartir

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Amada Santos

Amada Santos

Fotoperiodista i Socióloga. Activista Feminista, Defensora DDHH i Cooperant. Presidenta de la XIDPIC.Cat. Co-coordinadora i Editora de La Independent. Coordinadora Internacional a la RIPVG
Search

Butlletí de notícies

Subscriu-te al nostre butlletí setmanal amb les darreres notícies publicades.

També et pot interessar

Mares que busquen justícia acaben assassinades a Mèxic

   Des de 2010, 44 dones entre defensores, activistes i periodistes han estat assassinades a...

Catalunya: Trobada futbol femení / La Independent / Notícies gènere.

El proper 16 de maig de 9.30 a 14.00 h se celebrarà una nova edició...

Palestina al cor, la PAU l’únic camí

Estem vivint uns fets que, encara que sigui a través de la televi-sió i les...