Per Ira Hibris | Paula Serna, Viento Sur
Jasbir K. Puar és una teòrica queer nord-americana. Precursora del terme homonacionalisme, ha demostrat que des de l’acadèmia es pot contribuir a plantar cara a les estratègies estatals de dominació. Entre les seves principals obres es troben Ensamblajes terroristas: El homonacionalismo en tiempos queer (2017) i El derecho a mutilar (2022).
Durant l’octubre de 2024, Jasbir K. Puar ha recorregut diverses ciutats de la geografia de l’Estat espanyol, entre elles, la Universitat de Valladolid en el marc del Congrés acadèmic d’estudis LGBTIQA+ Maricorners, on la professora, Puar, va ser convidada a fer la conferència plenària sota el títol Queers for Genocide (Queers pel genocidi). Fer aquesta entrevista en una universitat, en aquest cas a la Facultat de Filosofia i Lletres de Valladolid, on es van dur a terme assemblees en suport a Palestina, suposa tenir en ment les imatges de les acampades estudiantils que es van organitzar arreu de l’Estat espanyol i no oblidar la contradicció que suposa que les mateixes institucions que mantenen intactes les seves relacions amb empreses que financen el genocidi acullin ponències com la de Jasbir K. Puar.
Paula Serna i Ira Hibris: Volem començar parlant de les acampades d’estudiants i joves internacionalistes en solidaritat amb Palestina que han sorgit arreu del món i que, aquí, a l’Estat espanyol, han demostrat un clar lideratge queer, ja que la militància LGTBIAQ ha tingut un paper central en la logística i elaboració política del moviment. Potser vols comentar alguna cosa sobre aquesta relació entre l’autoorganització queer i la solidaritat amb el poble palestí, especialment tenint en compte que l’Estat sionista d’Israel sempre ha instrumentalitzat les nostres vides com a part del seu projecte colonial i imperialista?
Jasbir K. Puar: Sí, és bonic veure com ha evolucionat l’organització queer al voltant de Palestina. La crítica al pinkwashing, que es va originar fa uns 15 anys, va sorgir de militants libanesos el 2006, que partien de pensar en la identitat queer en diàleg amb les persones palestines queer i, per tant, l’organització estava molt basada en la identitat.
Tanmateix, en els últims 15 anys hem vist l’expansió d’aquesta militància més enllà de la identificació amb altres queers per convertir-se en una força important dins de l’organització de l’esquerra en general; especialment dins de l’esquerra radical, perquè són espais que necessiten urgentment l’atenció que els militants queer i trans aporten a qüestions sobre la sexualitat queer, especialment quan aquestes identitats són utilitzades com a armes per part de l’Estat d’Israel.
Les acampades de Palestina són una mena de mobilització massiva dins les comunitats LGBTIQ perquè la crítica al pinkwashing s’ha tornat comú. Hi ha hagut tanta educació política, especialment per part de les persones palestines queer, sobre aquest ús pervers i aquesta retòrica del pinkwashing, que cada cop més queers s’involucren en la lluita per Palestina.
Tanmateix, també crec que el discurs del pinkwashing ja no té la mateixa força que abans, perquè és coneguda la manera en què l’Estat —i no només Israel, sinó molts altres estats— desplega i converteix, de manera molt cínica, categories d’identitat en armes per encobrir la violència.
P. S. i I. H.: Per contra, has titulat la teva conferència Queers for Genocide, un títol realment brillant i evocador. Però potser ens podries explicar quina provocació busques amb això? Què intentes transmetre amb aquesta consigna?
J. K. P.: Quan dono aquest títol a militants, la gent es posa molt inquieta i em pregunta: “Què vols dir amb Queers pel genocidi?” Crec que el que estic intentant fer no és en absolut invisibilitzar les persones queer que lluiten contra el genocidi (de fet, vull honorar aquesta feina), sinó dir alguna cosa sobre com encara veiem les persones queer israelianes i l’exèrcit com a simples agents de pinkwashing, i no crec que ho siguin, crec que són genocides a seques.
Per això vull establir una mena de connexió entre el pinkwashing com a ideologia liberal que utilitza els drets LGTBI i, per altra banda, el que està passant ara, que no és gens liberal, sinó que és directament genocida i feixista. Quan observem els soldats israelians que són queer i que manifesten una certa retòrica de pinkwashing, podem notar-ho. I podem notar que encara hi ha persones que cauen en aquesta trampa. Però també podem assenyalar que el discurs del pinkwashing ha quedat totalment superat. La seva posició és genocida i brutalment cruel, ja que consisteix a poder exercir la violència amb total impunitat, i això va més enllà del simple pinkwashing.
Al meu entendre, això supera l’ús de termes com pinkwashing, homocapitalisme o homonacionalisme.
P. S. i I. H.: Aquesta afirmació ens recorda la idea de Sophie Lewis quan diu que “algunes de les meves pitjors enemigues són feministes”.
J. K. P.: Hem de reconèixer que queer no és una identitat pura i que no hi ha una posició política pura en això. En la línia de Sophie Lewis, no parlem del feminisme en termes de bones i males feministes, sinó que hi ha un ventall de posicions dins del feminisme, i no totes són anticapitalistes o antiimperialistes. El mateix passa amb les persones queer: hem d’acceptar que aquestes també són les nostres companyes de llit polític, i el que hem de preguntar-nos és què farem al respecte.
P. S. i I. H.: Has esmentat que, d’alguna manera, la situació actual ha superat l’homonacionalisme, aquest terme que vas conceptualitzar per explicar com l’aparell estatal liberal instrumentalitza els drets LGBTI per exercir el poder imperial. Ara veiem que hi ha una tensió entre aquest homonacionalisme i el que el nostre camarada Peter Drucker anomena heteronacionalisme, enmig d’una creixent feixistització de l’Estat, i com aquesta visió autoritària està propiciant un gir reaccionari en la política. Si vols, parla’ns més sobre aquesta dialèctica entre una reacció contra allò queer i les qüestions feministes, alhora que aquestes mateixes són convertides en armes imperialistes.
J. K. P.: Ara mateix, l’homonacionalisme s’ha convertit en part de les estructures de governança global i continua sent el lèxic de la governança liberal, com mostren el FMI i el Banc Mundial. Rahul Rao també escriu sobre això en termes d’homocapitalisme. Com que aquests són encara instruments liberals de governança global, continuen compromesos, tot i que no sabem per quant de temps, a defensar aquest discurs civilitzatori d’inclusió, tolerància i diversitat… Així que encara hi ha molts exemples d’homonacionalisme dins d’aquestes estructures globals de governança.
Alhora, aquestes mateixes estructures permeten que els governs autoritaris i feixistes utilitzin una retòrica antitrans i antiqueer per reforçar el seu control. I això implica, en gran manera, un retorn a la família heteronormativa o un reforç d’aquesta.
El nacionalisme heteronormatiu és un concepte molt antic del pensament feminista transnacional dels anys 90, així que no hi ha res de nou en això. Crec que el que és interessant és que els moviments antitrans, antiqueer i TERF que es diuen contraris a la “ideologia de gènere”, en realitat són fonamentals per entendre com el feixisme està guanyant popularitat.
Moltes persones que teoritzen sobre el feixisme encara veuen aquest tipus de discursos sobre gènere i sexualitat com a un epifenomen. Però, al final, la regulació sexual i de gènere i la puresa racial són centrals en les teories feixistes. No hi ha res d’epifenomènic en els moviments antitrans i antiqueer i en la retòrica contra la “ideologia de gènere” contemporània; són centrals en la manera com funciona el feixisme.
P. S. i I.H.: En aquests temps de crisi, hem vist un canvi molt important en la manera com els camarades queer ens organitzem en resposta a la política liberal. En aquest escenari, hem vist florir noves anàlisis i pràctiques en relació amb les teories marxistes queer i trans. Ens agradaria saber què en penses i com perceps aquesta eclosió del marxisme queer a escala internacional.
J. K. P.: Sí, és una cosa meravellosa. Crec que es tracta d’un reconeixement per a aquelles autores que, ja des dels anys 80, van gestar una versió del marxisme queer, com Gayle Rubin, Rosemary Hennessy i altres pensadores materialistes. Qui ho escriu de manera més bonica és Patrice Lumumba, que sosté que mai no hi ha hagut realment una divisió entre allò queer i el marxisme, sinó que aquesta divisió va ser creada deliberadament.
D’altra banda, aquesta nova recerca marxista queer que està sorgint actualment té molt a veure amb assegurar-se que la raça tingui el lloc que es mereix en la nostra recerca. Es tracta de treballs que presten molta atenció a les anàlisis geopolítiques i a la comprensió de la producció de la racialització.
P. S. i I. H.: Quan parlem de Palestina, sempre pensem en allò queer, en l’homonacionalisme, en la raça…, però el capacitisme sovint queda fora d’aquesta equació. Així que, si poguessis explicar-nos per què és tan important parlar també d’aquesta qüestió a l’hora d’abordar la forma que pren la biopolítica a Israel, el que en el teu últim llibre has anomenat el dret a mutilar…
J. K. P.: El que estem presenciant ara mateix és la primera mutilació massiva televisada de la història, i crec que això tindrà profundes implicacions en la manera com pensem sobre la discapacitat, així com en la manera com comencem a reflexionar cada vegada més en termes de debilitació.
La discapacitat és una política de minories: tracta sobre persones que no són normatives. Però la debilitació és una comprensió de la massificació del dany, és una política sistèmica i endèmica. No és una política d’identitat. Comprèn la incapacitat de cohesionar el dany en un determinat tipus de narrativa o en un determinat tipus de cos.
Tot i que, per descomptat, podem desconfiar de les seves xifres, l’ONU té diverses estadístiques que indiquen que l’any 2050 fins a un 20-25% de la població mundial podria estar en situació de discapacitat. Però també sabem que una part desproporcionada d’aquesta discapacitat es dona tant al Sud global com en les comunitats marginades del Nord global.
Acabada la nostra entrevista, escoltem la ponència plenària de Jasbir, en la qual pronuncia la següent frase, amb la qual volem tancar aquesta conversa:
“Quan ens preguntem si l’Estat d’Israel té dret a existir, el que realment hauríem de preguntar-nos és: Quin Estat té realment el dret a existir?”
Sobre les autores:
*Ira Hibris, militant transfeminista i pensadora comunista queer de l’Estat espanyol. Ha coordinat l’antologia Les degenerades trans acaben amb la família (Kaótica, 2022).
*Paula Serna, sociòloga, forma part de la junta directiva de Maricorners, Congrés acadèmic d’Estudis LGTBIQA+. Ha escrit en diversos mitjans sobre envelliment amb perspectiva de gènere.
