(Al final de l’article en català hi ha l’original en euskera)
OPINIÓ
Quina és una de les nostres necessitats bàsiques, que ens aporta energia per viure? L’alimentació. En quin moment vam perdre el control de la nostra alimentació? que va quedar en mans estranyes. Qui decideix què hem de menjar i com ha de ser produït? Quantes hores hem de treballar per poder-nos alimentar? Quanta energia es malgasta perquè arribin els aliments al nostre plat (treball camperol, tractaments, transport …). Com ens afecta el que mengem? Preguntes bàsiques per entendre el que està succeint.
La sobirania alimentària, aquesta manera de vida que s’està estenent per tot el món, és també el full de ruta imprescindible cap a la sobirania de les persones. Què necessitem per tenir les regnes del nostre menjar? Necessitem conèixer els recursos que tenim per alimentar i reflexionar-hi. En els nostres pobles hi ha terres, encara n’hi ha, que durant segles han alimentat a les persones que hi viuen. Però, avui en dia, per a què valen les terres? Per construir habitatges, per fer diners especulant amb elles, per fer noves infraestructures, carreteres i aparcaments? O per menjar? Quina és la veritable necessitat? ¿Seguirem construint cases, havent-hi tantes deshabitades?
Tenir sí tenim terres, la qüestió és com poder disposar d’elles. Desfent el malentès de la propietat, i entenent que propietària o propietari d’alguna cosa (Jabe) és qui li DÓNA (jabetasun) a aquesta cosa, que té cura d’això. Les nostres avantpassades i avantpassats ho sabien, de fet els comunals eren del poble, i les veïnes i veïns tenien el dret d’usdefruit. També algunes i alguns joves d’avui en dia ho entenen així, de manera que les terres que necessiten les ocupen, directament. Per poder utilitzar les terres que són comunals es pot arribar a acords amb les institucions locals, així és com es fa cada vegada més llocs. Així mateix, és lícit recuperar per al poble les terres que, havent estat comunals, han estat desamortitzades o privatitzades. Finalment, les terres que no podem comprar individualment, les podem comprar de forma col·lectiva, tal com fa l’associació GFA Lurra.
Una vegada que tenim la terra, necessitem llavors. És fonamental recuperar i compartir les llavors locals que generació rere generació han anat naixent, desenvolupant i difonent, per mitjà del troc (intercavi). ¿O és que pensem que podrem aconseguir la sobirania alimentària comprant les llavors en els mercats?
Tenir, tenim recursos, però, ¿què hem de produir? Per descomptat que no tenim ni tindrem prou recursos per satisfer les “necessitats” segons els hàbits de consum d’avui en dia. Quantes Euskal Herrias caldria per abastir el que consumim els i les habitants d’aquí ‘A Biscaia, Guipúscoa i Àlaba, només un 5% del que es consumeix està produït aquí. I segons diuen, la meitat dels aliments va a les escombraries (sobre tots en les grans superfícies). Massa desequilibri per poder sostenir aquest model.
I quin és el nostre model d’alimentació?, Té com a finalitat satisfer les nostres necessitats, o als interessos dels mercats? Fins a la dècada dels 60, l’alimentació de la majoria de la població estava basada en cereals, llegums i hortalisses, consumint amb mesura els ous, la llet i la carn, els productes d’origen animal són productes amb un gran valor de mercat, i els centres de producció dels estan col · locant al mercat massivament. I estan canviant per complet el model d’alimentació: els prats i les hortes que abans es dedicaven al consum de les persones i animals gairebé-gairebé han desaparegut, i en el seu lloc ens trobem amb prades per alimentar el bestiar. O els pins, que han reemplaçat als boscos en què es donaven les castanyes i glans, aliments importants per al consum humà a l’hivern. Especialment a Biscaia i Guipúscoa. A Araba i la part alta de Nafarroa però, els arbres i la biodiversitat de la producció local s’ha eliminat per produir intensivament cereal i hortalisses, la majoria de les vegades per elaborar pinsos per animals.
Llavors, per a qui estem produint? ¿Perquè la gent mengem, directament? ¿O per criar animals i posteriorment vendre’ls? Com han arribat a aquesta situació comunitats rurals que eren autosuficients? Ara s’han convertit en zones de producció per les ciutats, i per tant dependents. Una resposta ben concreta: han arribat a aquesta situació empeses pel mercat i la política de subvencions, que van de la mà.
Alhora que dirigien la producció agrícola, ha estat necessari reorientar també els hàbits alimentaris de les persones, el consum exagerat de productes animals abans esmentat. Ens adonem dels costos energètics i mediambientals que això té? (A Catalunya, per abastir les granges porcines que tenen, es necessitaria dedicar tot el seu territori a la producció de soja). Ens adonem de les repercussions que això té en la nostra salut?
Definitivament, aquest model imposat per la indústria agroalimentària ens emmalalteix i ens fa dependents: el sucre i els altres estimulants, les toxines animals, el greix, la manca de valor nutritiu dels aliments i tots els additius … Està analitzat i comprovat que per viure amb salut i energia necessitem 800 calories produïdes en cultiu natural (biològic), però, en calories de valor nutritiu escàs, per prendre energia, solem haver de ingerir-ne unes 1.200.
Els grans integrals de cereal, acompanyats de llegums i hortalisses, ens donen la força suficient per mantenir-nos saludables. Així es preveu en múltiples models nutricionals i així eren els costums d’abans, que incloïen també productes animals, en certa manera, i fruits silvestres. Observant les referències antigues trobem biodiversitat i equilibri; aprofitant els recursos naturals que ofereix l’entorn (alimentació silvestre) i creant diverses zones de producció adequades per a cada ús: àmplies prades amb pastures per als animals en les zones de muntanya, hortes per al consum humà i animal, barrejades amb pomeres, prop de la casa (cereals i llegums), i horts molt propers per produir les hortalisses.
Avui dia és complicat recuperar la biodiversitat i l’equilibri d’aquests temps, entre altres coses perquè la xarxa comunitària que sustentava aquest sistema d’organització social s’ha desfet. Però hauríem de reprendre, pas a pas el camí cap a la sobirania. Apropant les figures de la producció i del consum, reactivant les comunitats veïnals de les zones rurals, creant horts comunitaris …
Elikadura burujabetza, herritarron burujabetza
Zein da gure oinarrizko beharretako bat, bizitzeko indarra ematen diguna? Elikadura. Noiz utzi genuen gure elikadura esku arrotzetan? Nork erabakitzen du zer jan behar dugun, eta jaten duguna nola ekoitzi behar den? Zenbat ordu lan egin behar dugu elikatu ahal izateko? Zenbat energia xahutzen da (nekazarien lana, elikagaien tratamendua, garraioa…) elikagaiak gure platerera iristeko? Nola eragiten digu jaten dugunak? Oinarri-oinarrizko galderak, egun bizi dugun egoera orokorraz ohartzeko.
Elikadura burujabetza, mundu mailan zabaltzen ari den bizitzeko modu oso bat, herritarron burujabetzarako bidea ere bada, ezinbertzekoa. Zer behar dugu Elikadura burujabetzarako? Elikatzeko ditugun baliabideak ezagutu eta horien erabilerari buruzko gogoeta. Gure herrietan badira lurrak, oraindik bai, bertan bizi izan direnak mendez mende elikatu dituztenak. Baina egun, zein balio dute lurrek? Etxebizitzak eraikitzeko, salerosketa bidez dirua ateratzeko, aparkaleku, errepide eta azpiegitura berriak egiteko, edo jateko? Zein da egiazko beharra? Etxeak egiten segituko dugu, herriguneetan hainbat eta hainbat hutsik izanik?
Lurrak baditugu, horiek nola eskuratu? Jabego pribatuaren kontzeptua gure buruetan eraldatuz, eta jabetasuna EMAN egiten dela ulertuz. Gure antzinakoek bazekiten hori, eta hala, ondasunak herriarenak dira, herritarrek erabiltzeko eskubidea dutelarik. Eta egungo gazte zenbaitek ere ulertzen dute, beharrezkoak dituzten lurrak zuzenean eskuratzen dituztelarik. Herri-lur direnak erabili ahal izateko tokiko erakundeekin adostu daiteke, hala egiten da geroz eta leku gehiagotan. Halaber, herri-lur izandako baina desamortizatuak edo pribatizatuak izan direnak berriz ere herriarentzat berreskuratzea zilegi zaigu. Eta azkenik, erosketa bidez bakarka eskuratu ezin ditugun lurrak kolektiboki eros ditzakegu, GFA Lurra elkarteak egiten duen moduan.
Behin lurra badugularik, hazia behar. Funtsezkoa da belaunaldiz belaunaldi eta elkartrukearen bidez sortu, garatu eta zabaldu diren tokiko haziak eskuratzea, eta horien erabilera zabaltzea. Edo, elikadura burujabetza merkatuan haziak erosiz lor daitekeela ulertzen al dugu?
Baliabideak izan baditugu, baina, zer ekoitziko dugu? Noski, egungo elikadura eta kontsumo ohiturak asetzeko adina baliabide ez dugu, eta ez lortuko ere. Zenbat Euskal Herri beharko lirateke bertako herritarrok kontsumitzen duguna asetzeko? Hala ere, Bizkaia, Gipuzkoa eta Araban kontsumitzen den elikagaien %5 baino ez da bertan ekoizten. Eta elikagaien erdia zaborretara botatzen omen da (saltoki haundietan, nagusiki). Desoreka gehiegi, eredu honi eusteko.
Eta zein da gure elikadura eredua, gure beharrak asetzeko helburua du edo merkatuaren interesak? 1960 hamarkadara arte, herritarren gehiengoaren elikadura zekale, lekale eta barazkietan oinarritzen zen, arraultzak, esnea, eta haragia neurri batean kontsumituz; orduz geroztik, haragia eta esnea bereziki, merkatuan balio haundiko gaiak dira, eta ekoizpen guneak masiboki ari dira horiek merkaturatzen. Eta eredua erabat aldatzen: ordura arte jendeen eta abereen kontsumorako lantzen ziren landa edo soroak ia-ia desagertu egin dira, eta egun, animaliak bazkatzeko belardiek hartu dute horien tokia. Edo pinuek, negurako elikagai garrantzitsua ziren gaztaina, edo ezkurra, ematen duten basoen lekua ere horiek hartu dutelarik, Bizkaian eta Gipuzkoan bereziki. Araban eta Nafarroa Garaian berriz, hainbat zekale eta barazkiren ustiatze intentsiboari bidea egiteko desegin dira zuhaitzak eta tokiko ekoizpenen aniztasuna, gehienetan, abereen elikadurarako.
Beraz, norendako ekoizten dugu, jendeok zuzenean jateko, edo abereak hazi eta horiek saltzeko? Nolatan bilakatu dira buruaski izandako landa-komunitateak hiriguneen ekoizpen-gune, eta beraz, menpeko? Erantzun zehatz eta zorrotza: Merkatuak eta erakundeen diru-laguntza politikek, eskutik hartuta baitaude, hala bideratuta. Eta bideratzen jarraitzen dute.
Nekazaritza zuzentzearekin batean, beharrezkoa izan da herritarren elikadura ohiturak ere bideratzea, lehen aipatutako neurriz kanpoko aberekien kontsumoa. Ohartzen gara horrek dituen ingurumen eta energia kosteez? -Catalunyan, bertako txerri-haztegiak hornitzeko lurralde osoa soja ekoizpenera bideratu beharko litzateke-. Ohartzen gure osasunean duen eraginaz?
Izan ere, elikadura-industriak ezarritako eredu honek gaixotu eta menpeko egiten gaitu. Azukrea eta gainerako estimulanteak, aberekien toxikoak, koipea, elikagaien indar eza eta erantsitako gai kimiko guztiak… aztertua eta frogatua izan da, berez (biologikoan) ekoitzitako elikagaiekin 800 kaloria behar ditugula osasuntsu eta indartsu izateko; aldiz, kalitate eskaseko elikagaien 200 kaloria hartu behar izaten ditugu indarrak hartzeko.
Berez, zekaleen ale osoak, lekariek eta barazkiek lagunduta, ematen digute osasuntsu izateko beharrezko indarra. Hala agertzen dute egungo hainbat elikadura-ildok, eta hala ageri zaigu gure antzinakoen elikadura-ohituretan ere, aberekiak -neurri batean- eta basa-fruituak ere bazituztelarik. Antzinako erreferentziei behatuta, aniztasuna eta oreka jokatu izan direla ageri zaigu; ingurumenak eskaintzen dituen baliabideak zuzenean baliatuz (basa-elikadura) eta horretara egokitutako ekoizpen guneak sortuz (abereendako bazka mendi goietan, larreetan; jendeen eta abereen kontsumorako landa edo soro zabalak, sagardiekin batean, etxetik hurbil (zekaleak eta lekariak); eta baratzea, etxekoendako barazkiak ekoizteko.
Gaur egun zaila da, noski, antzinakoek izandako aniztasun eta oreka hori berreskuratzea, tartean, herri-sistema ahalbidetu duen komunitate-sarea desegin delako. Baina urratsez urrats bilatu behar genuke burujabetzaranzko bidea. Ekoizlearen eta herritarren figurak hurbilduz, landa eremuetako auzo-komunitateak berpiztuz, herri-baratzeak sortuz…
Merkatuak eta erakundeek baliabide haundiak dituzte euren ereduak ezarri eta horiei eusten segitzeko; herritarrok, aldiz, ahalmena dugu: gure kontsumoaren bidez elikadura-eredua norabidetzeko, eta sujeto pasibo izatetik aktibo izatera iraganez, talde gisa sarean eratu eta gure ekoizpena erabaki, antolatu eta egiteko.
Jasone Mitxeltorena, AUZOLAN ekimeneko Elikadura koordinatzailea
/