OPINIÓ
Imagini que va pel carrer una nit, algú se situa darrere i li posa una navalla al coll perquè li lliuri la cartera, el rellotge, o qualsevol cosa de valor que porti.
Què faria vostè? Estic segura que el 99% de les persones li donarien a l’atacant les seves pertinences sense resistir-se. En l’hipotètic cas que aquest atracament arribés a judici, cap fiscal, jutge o advocat li faria preguntes com ara: Per què caminava vostè per aquest carrer? Per què era al carrer a aquesta hora? havia begut o pres drogues? Està vostè segur que era un ganivet i no una navalla? Va intentar canviar de vorera a l’escoltar passos? Per què no ho va fer? Quina alçada tenia l’agressor? Era més fort que vostè? Va intentar resistir-s’hi?
Qualsevol persona assenyada trobaria aquestes preguntes humiliants, inadequades, fora de lloc perquè el que s’estaria jutjant seria l’assalt que una persona va patir, independentment de quin fos el seu comportament. El fet és que algú li va posar una navalla al coll a la víctima de l’atracament de la qual s’espera que no oposi resistència.
Doncs bé, l’agressió sexual, o per ser més precisos, la violació, és l’únic delicte en el qual es posa en qüestió el comportament de la víctima. Ho hem vist en multitud d’ocasions: encara recordo les feridores preguntes d’una jutge a una víctima de violació a la qual va arribar a preguntar-li si havia tancat bé les cames. En el recent cas de la violació de la jove de Sabadell hem tornat a assistir a preguntes insidioses que si bé els experts consideren que són necessàries per a fonamentar la sentència, i que les preguntes van ser fetes amb respecte, no deixen d’obrir un dubte sobre el comportament de la víctima.
Està segura d’això? Va intentar fugir de l’habitació? Recorda la il·luminació de la sala? Què tindrà a veure la il·luminació de la sala on la jove estava sent violada, quina responsabilitat tenia ella si estava o no il·luminada, quines possibilitats tenia de fugir si estava sent sostinguda per tres individus que la van violar per torns.
I després ens vam assabentar que en un altre cas de violació ocorregut a València el 2016, la sentència recull que ja que la víctima es va resistir no es trobava en situació d’extrema vulnerabilitat, i per tant és raó suficient per rebaixar la pena a l’acusat de 12 a 6 anys. És a dir, si et resisteixes perquè et resisteixes, i llavors és que d’alguna manera no has perdut la teva capacitat d’intentar impedir que et violin. Si no et resisteixes perquè és possible que estiguessis consentint, perquè si no consentíes t’haguessis pogut resistir. En què quedem? És que no veuen la perversió de sistema?
Es resistiria el jutge, el fiscal o l’advocat a lliurar la seva cartera a l’individu que li posés la navalla al coll en l’exemple del principi? Segur que no, perquè hagués estat en perill la seva integritat. Tan difícil és entendre que una persona que està sent agredida sexualment, tant si ha begut com si no, es troba en una situació d’intimidació i vulnerabilitat que fan impossible qualsevulla resposta? Per què es jutja l’actitud de la víctima en lloc de centrar-se en el comportament dels agressors? Per què s’espera que una víctima de violació hagi de resistir-se, i si ho fa serveix d’atenuant per rebaixar la pena de l’agressor? Fins a quin punt ha de resistir-? Hauria de resistir-fins a morir? Tan difícil és acceptar que aquesta persona està paralitzada davant el que està passant i creu que un cop iniciada l’agressió pot passar-li qualsevol cosa, des de ser colpejada fins a ser assassinada?
Quan la justícia deixarà de sospitar de si les dones menteixen, van provocar, consentir o es van resistir davant atacs dels que elles no són responsables? Quan començaran a tractar-les com a víctimes i no com a culpables? Caldrà començar a posar-li una navalla al coll a jutges, fiscals i advocats perquè ho entenguin d’una vegada?
