Centre de documentació de Ca la Dona
Formo part d’un xat de gent del barri i de més enllà que ens dediquem a posar pedaços a l’economia consumista i que fem intercanvi i donació d’allò que ens sembla que ja no ens fa servei i que pot ser aprofitat encara. És molt sorprenent veure quins són els objectes que circulen, de fet hi ha de tot, des de mobles fins a petits bibelots. Una vegada més es detecta que es van buidant pisos o que hi ha tota una generació de gent gran que fa neteja de records o que desapareix i aleshores qui queda, abans de llençar segons què, amb bon criteri ho ofereix. Així és com una col·lecció, gairebé completa, de la revista Tele/Estel es va oferir al xat després d’intents frustrats de la família propietària de donar-la a alguna biblioteca.
Vaig demanar poder consultar-ne alguns exemplars perquè recordava que el meu pare hi havia treballat en l’aspecte publicitari i em feia gràcia tornar a veure una revista que havia voltat per casa. La veïna que té la col·lecció me n’ha passat uns quants exemplars i jo li he dit que, si trobava un lloc on donar-la, evidentment els hi tornaria.
La revista Tele/Estel, apareix l’any 1966 dins de l’empresa del diari vespertí Tele/Exprés. Aleshores les publicacions periòdiques havien de dependre obligatòriament dels permisos de l’Estat de la Ley 14/1966, de 18 de març, de Prensa e imprenta, també coneguda com a Llei Fraga. La revista setmanari va ser la primera autoritzada en català per la dictadura franquista i es va emparar en les possibilitats que oferia aquesta llei reformista on desapareixia la censura prèvia i no hi havia limitacions explícites a la llengua catalana.
Durant la seva història el setmanari va tenir dues interrupcions i els motius econòmics van dur a la seva suspensió definitiva l’any 1970. La majoria dels autors que han estudiat aquestes publicacions, Tele/Exprés i Tele/Estel, opinen que la seva ideologia és un antifranquisme dissimulat per tal de garantir la pervivència i cercaven un públic, que no foren capaces de trobar. Durant tota la seva trajectòria Tele/Estel va aplicar un model de llengua molt homogeni tot aplicant criteris estrictament normatius. Legalment Tele Estel va tenir un director, Andreu Avel·lí Artís (1908-2006) conegut amb el pseudònimde Sempronio que ja abans de la guerra havia tingut una bona experiència periodística i després va col·laborar a Destino, Diario de Barcelona i El Noticiero Universal fins ser, el 1964, el primer director de Tele/Exprés i després va continuar a La Vanguardia a l’Avui.
En la nota de la Viquipèdia les dones que surten com a col·laboradores del Tele/Estel són Núria Albó, Lola Anglada, Aurora Bertrana, Anna Isanda, Concepció G. Maluquer, Mercè Rodoreda, Maria Teresa Vernet, Antònia Vicens. En els números de la revista que he pogut fullejar he tingut agradables sorpreses com trobar uns contes de grans autores de l’exili interior com són Teresa Vernet i Lola Anglada.
De Teresa Vernet (1907-1974), n’hem parlat altres vegades recordant la seva gran novel·la Les algues roges (1934) i que fou reeditada per LaSal, edicions de les dones l’any 1986. De fet, després de la guerra, sobretot es va dedicar a la traducció, per això m’ha cridat l’atenció justament aquest conte “La dolça vida” on narra un episodi de guerra, de la situació de la rereguarda i dels refugiats amb un tractament de la protagonista femenina interessant i controvertit.
També ens és molt propera Lola Anglada (1892-1984) perquè dues companyes de Ca la dona, Núria Rius Vernet i Teresa Sanz Coll són les autores de la seva magnífica biografia. Lola Anglada després de la guerra, en el seu retir de Tiana, va continuar especialment la seva obra d’il·lustradora sobretot idealitzant la Barcelona vuitcentista i el conte “La meva amiga Mariana” està en aquesta línia.
En els números de la revista consultats he trobat també un conte, “He robat un matí”, de Maria Ginés, de la qual no tinc pràcticament informació o sigui que hauré de seguir investigant amb els meus mitjans de recerca “casolans”. I l’última sorpresa ha estat trobar un conte de Àngels Martínez Castells (1948-2024) que va escriure als anys seixanta quan era molt jove i que va ser economista i professora universitària i en l’etapa final de la seva vida fou diputada al Parlament de Catalunya (2015-2017) quan el Procés d’Independència.
Tampoc tinc informació d’Anna Isanda que era col·laboradora habitual de la revista i que en un article explica que al llarg de diferents números ha anat entrevistant fins a vint-i-dos dones i està perplexa a l’hora de treure’n conclusions i justament aquest posicionament trobo que és molt significatiu.
I per últim perquè es vegi que el contingut del Tele/Estel volia arribar a un públic divers destaco un article de M. Lluïsa Antem sobre moda, concretament sobre Montserrat Bulnés “maniquí d’Espanya”. De M. Lluïsa Antem també he aconseguit poques dades: va escriure un llibre Mujer, Belleza y atractivo (Ed. Gassó, 1977) i de Montserrat Bulnés tampoc no us en puc dir res. Potser el que puc comentar és que en el nostre context lingüístic la paraula “maniquí” va quedant circumscrita a les imatges materials dels aparadors i expositors i que s’empra normalment la paraula “model” per a les professionals de les passarel·les de moda.
Ha estat un exercici de nostàlgia repassar alguns números de la revista Tele/Estel i això que només he seguit la pista d’algunes dones. I agraeixo a la iniciativa d’intercanvi i donació del veïnat del barri aquesta oportunitat de poder compartir.
Mercè Otero-Vidal és professora jubilada i activista feminista
Centre de documentació de Ca la Dona
