OPINIÓ
A quantes dones els han robat el part? La seva capacitat de decidir en un moment tan important de les seves vides. Ens han dit que un part avui és un part sense dolor i ràpid, que no cal preocupar-nos per res, sempre que ho deixem tot en mans dels professionals sanitaris.
Així, ens expliquen, acabarem amb un bonic nadó entre els braços. No obstant això la realitat després de la sala de parts no és tan senzilla ni dolça, o almenys no ho és per a moltes dones.
Al llarg de les últimes dècades, el part s’ha industrialitzat i medicalitzat, sent tractat com una malaltia. La lògica productivista i patriarcal dicta com les dones hem de parir, prescindint de les nostres necessitats i les de la criatura. La violència obstètrica és una realitat en molts sales de parts encara que sovint no és reconeguda com a tal, ni pels professionals sanitaris, ni per la societat, ni per les dones víctimes d’ella.
Normativitzar la reproducció de la vida
Parlar de medicalització significa parlar de normativització de la malaltia i la salut, del control dels cossos i dels interessos dels qui exerceixen el poder. En el cas de l’embaràs i el part, significa parlar del control dels cossos de les dones i de la normativització de la reproducció de la vida. Una medicalització que ha significat la pèrdua de la capacitat de decidir de les dones en aquests àmbits. Una crítica que no vol dir el rebuig “per se” a qualsevulla intervenció mèdica en un part, sinó a subordinar-la a les necessitats reals de la dona i a concebre-la, si s’ha de donar, de manera respectuosa amb ella i amb el nadó.
El discurs hegemònic imposat pel sistema sanitari en relació al part s’erigeix, com assenyala l’antropòloga Maria Jesús Montes, sobre dos pilars discursius: el del risc i el del dolor. A partir d’aquests, s’ha construït la visió social que tenim d’aquests processos vitals, supeditant a les dones.
La por al que pugui succeir, a aquest famós “per si de cas”, deixa el procés de l’embaràs i el part en mans de l’equip sanitari. Una por a partir del qual se sustenta l’autoritat mèdica i que és utilitzat sistemàticament com amenaça sobre les embarassades i parteres per aconseguir la seva submissió. “La incertesa del possible risc desestructura la seguretat quotidiana de la persona i la fa mal·leable a les mans del metge i el sistema de salut” assegura María Jesús Montes.
Així queda recollit en multitud d’experiències explicades per diferents dones. “Amb una inducció en marxa, oxitocina al màxim, amb la por al cos perquè havia ‘de treure al bebè d’allà’ i ‘ja has trencat aigües i corre perill’. I malgrat la meva resistència, vaig acabar cedint i desitjant que el meu part (tan somiat i desitjat) acabés com més aviat”, explica Victòria. I afegeix: “Amb una llevadora i un metge que parlaven entre ells de mi. No amb mi (com si fos ximple). Després d’hores d’espoderaments, una maniobra de Kristeller que em va fer mal en el més profund del meu ésser, i la frustració de no poder parir. Va néixer la meva filla. Arrencada de mi amb ventosa”.
Ja ho diuen: la por ens paralitza. I això és el que els passa a moltíssimes dones davant de situacions de violència obstètrica. Els autors de l’article “Sociologia del part. Conflictes assistencials en el marc del ‘paradigma tecnocràtic “‘José Manuel Hernández i Paloma Echevarría apunten en aquesta mateixa direcció:” Dels testimonis de les mares d’aquesta investigació es dedueix que la por al perill ha immobilitzat, en part, els seus recursos i sabers, modelant les seves voluntats, de manera que es posen en mans dels ‘experts’ per sotmetre a un ritual iniciàtic que és justificat i viscut com el desitjable i ‘normal’ “.
‘Amb dolor pariràs’
El dolor és l’altre gran pilar sobre el qual se sustenta el discurs hegemònic construït entorn a l’ embaraç i, especialment, al part. Històricament el dolor ha estat utilitzat com a instrument de supeditació i control de la dona. No obstant això, com ho sentim i ho interpretem ve molt determinat pel període històric i el context social.
En temps passats, per exemple, en la cultura occidental catòlica, el dolor era el mitjà a través del qual la dona podia expiar els seus pecats i purificar l’embaràs. Calia, doncs, parir amb dolor. La Bíblia ho deixava claríssim. “A la dona va dir: Multiplicaré en gran manera els teus dolors i els teus prenyaments; amb dolor pariràs els fills”, afirma ‘El Llibre del Gènesi’.
Amb l’avanç cap a una societat més laica i els progressos mèdics, el dolor en donar a llum va començar a ser considerat com innecessari. Si abans era l’Església Catòlica, en les societats occidentals, la que el dotava de contingut i deia que fer mal era socialment acceptable; en l’actualitat, és el sistema mèdic qui ocupa el lloc d’aquesta institució i ens diu com i què hem de sentir al parir. Mentrestant, s’obvia que el dolor és una experiència molt personal, que pot ser viscuda de maneres diferents, i que no és igual per a totes les dones.
Avui, s’imposa el no sentir dolor. I un cop més, la dona difícilment pot escollir. D’aquesta manera, quan hi ha dones que a l’hospital rebutgen l’anestèsia epidural, els resulta molt difícil que la seva voluntat sigui respectada, ja que en un part hospitalari tot condueix a la seva administració. La qual cosa, per cert, no garanteix ni el no sentir dolor i encara menys elimina el patiment. Alba Padró, experta en lactància materna, explica l’experiència del seu primer part, molt abans de dedicar-se a assessorar dones: “Li vaig dir -a una ginecòloga de la Maternitat un mes abans del part- que volia un part natural i se’n rigué, em va dir amb bones paraules que jo era una nena i que no sabia de què parlava, que millor callés i que la deixés treballar “. Uns comentaris que van fer a Padró descartar la metgessa. Setmanes més tard, i ja en un altre hospital i en ple treball de part, després d’una atenció altament medicalitzada, va acabar, sense altra opció, per demanar l’epidural. Així ho explica al seu bloc: “Estava esgotada. Li vaig dir -a la llevadora. Li vaig dir que volia l’epidural i va començar a riure: ‘Ho veus! Ho veus, com al final me l’has demanat ‘. Déu, quina ràbia vaig sentir! “. El seu cas no és una excepció, al contrari.
Avui en dia, la societat no considera admissible el dolor en cap circumstància vital i el seu tractament respon a les relacions jeràrquiques inherents a la medicalització de la vida. D’aquesta manera, en abordar la reducció del dolor en el part medicalitzat, s’obvien els recursos que té la pròpia dona per alleujar-se mentre es dóna a l’equip mèdic un control total i inqüestionable sobre el cos femení.
Així mateix, s’associa dolor a patiment i angoixa, quan no és el mateix. En el moment en què una dona es prepara per a un part normal, sap que aquest dolor té una finalitat, parir, i sap que desapareixerà un cop la criatura neixi. Es dota de contingut aquest dolor i això ho fa més suportable. No obstant això, en l’atenció al part en els centres hospitalaris prevalen unes pràctiques que subordinen a la dona, que no tenen en compte les seves demandes i on les parteres depenen de tercers per alleujar el dolor. A més, els protocols mèdics que obliguen a la dona a estar tombada, que impedeixen la seva llibertat de moviments, la imposició de contactes múltiples realitzats per diferents persones, etc., no només augmenten el dolor sinó que aquest acaba convertint-se en un patiment insuportable.
Les paraules de la fisioterapeuta Amanda Fabios en descriure el seu primer part medicalitzat i el segon normal retraten a la perfecció la diferència: “El meu primer part va ser molt medicalitzat i totalment protocol·litzat, vaig tenir epidural, així que poc temps de dolor. Però sí hi va haver patiment durant el part, perquè al poc de posar-me l’epidural, la meva filla va entrar en bradicàrdia i tot xiulava i tothom cridava; em vaig fer a la idea que la meva filla naixeria amb problemes neurològics (…) El meu segon part va ser natural, és a dir, normal. Molt intens, molt dolorós en moments, però ja està, dolorós. En cap instant hi va haver sofriment. Recordo que durant l’expulsiu que va ser molt llarg, entre contraccions deia: ‘Fa molt de mal, però no us preocupeu, no estic patint!'”.
Òbviament, no es pot generalitzar i hi ha professionals que treballen per millorar l’atenció a les dones en el part, però encara queda molta feina per fer, i molts dels que no ho fan actuen com a resultat d’una formació professional masclista i patriarcal. Ja va sent hora que els nostres drets com a dones a la sala de parts siguin respectats. I que cada dona lliurement pugui decidir on i com vol parir.
