Johanna Sigurdardottir
Islàndia té una història que podria ser estudiada a les universitats i àmpliament discutida a la televisió com un exemple de superació de la crisi financera, però, la majoria dels mitjans de comunicació europeus li donen poca importància, no fos cas que d’altres països gosessin imitar-la.
Recordem que fa tres anys Islàndia estava a la vora de l’abisme, en la fallida, a causa d’alguns banquers que -, avorrits de la plàcidesa del bacallà i del alumini- s’havien improvisat mags de l’ especulació financera. Després d’una breu eufòria, va arribar el col·lapse financer, amb la conseqüent descàrrega del dany causada per un petit grup d’ambiciosos, sobre les espatlles de la ciutadania: un deute de 3.500 milions d’euros acumulats pels bancs amb Gran Bretanya i Holanda, que havia de ser pagat per 320 mil habitants de l’illa en 15 anys, amb una taxa del 5,5%.
La crisi va ser tal que el 2008 el govern va nacionalitzar el banc més gran del país, aixó no es gens extraordinàri, perquè la nacionalització dels bancs en ruïnes també ho va fer Reagan, per exemple. La notícia comença quan les protestes populars deslegitimitzen el govern, quan el nou govern va obrir una investigació sobre els comptes dels bancs i els banquers eren a la presó, quan, el març de 2010, el 93% de la població va decidir en un referèndum que no volia pagar el deute excessiu causat per l’ambició d’alguns banquers.
Imagineu si tots els països, en lloc de pagar deutes en silenci dels governs corruptes, exigissin l’auditoria del deute, com ho feu anys enrere, per exemple, Equador, per negociar amb èxit la gestió de part del seu deute extern.
El procés islandés encara ha estat més innovador en democràcia directa per aconseguir una nova Constitució (que ha de ser aprovada per l’actual Parlament), a partir de les recomanacions consensuades en les diferents assemblees del país, i recollides per un comitè de 25 “savisi sàvies” elegits entre 522 candidatures no polítiques.
El resultat d’aquests canvis ha estat una notable millora en la situació econòmica, que ha rebut el reconeixement del Fons Monetari Internacional. La moneda s’ha devaluat per promoure les exportacions, els comptes públics s’han reorganitzat, la desocupació ha disminuït.
No obstant això, no tots els mitjans de comunicació que han seguit els esdeveniments a Islàndia, han observat un detall significatiu, com ho han fet els primers el britànic Financial Times, i després El País: que després del deliri d’omnipotencia dels banquers homes, va ser confiada a les dones la tasca de netejar la runa de l’orgia i fer brillar de net les finestres del país. El primer ministre va ser substituït per la primera dona cap de govern en la història d’Islàndia, Johanna Sigurdardottir, lesbiana i casada. A més les dones constitueixen la majoria del Consell de Ministres, amb 5 Ministres dones i 4 Ministres homes. Van ser acomiadats els directors generals dels bancs que eren tots homes; S’ha canviat el nom a l’entitat i han col·locat dones directives; el mateix ha passat en l’administració de les empreses, inclosa la famosa Rio Tinto Alcan, la primera indústria de l’alumini.
Quines són les paraules clau de lideratge femení? El primer és la sostenibilitat.
Ja n’hi ha prou amb el miratge de l’enriquiment ràpid. Hem de pensar en el futur, en un desenvolupament amb una base sòlida. I després hem de veure la justícia, que els sacrificis necessaris per endreçar l’economia no recaigui sobre les espatlles de les dones i de les persones més febles.
Una altra qüestió crucial: què hauria de produir Islàndia? mentre que els homes donen importància als sectors “pesants”, com les mines, les dones descobreixen que les indústries culturals i creatives, poden ser tan rentables com l’alumini per l’economia islandesa… i això és realment una sorpresa per a tohom.
A Islàndia, en l’àmbit de la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, les dones, fins i tot abans de la revolució pacífica dels últims anys, han ocupat el primer lloc en el món, segons el Fons Econòmic Mundial sobre igualtat de gènere “, però és només ara que han adquirit l’autoritat d’entrar al cor del poder. Finalment, es pot revertir la idea que es va estendre a partir de Margaret Thatcher en endavant, que les dones dirigents han de pensar i actuar com a homes. Ara la gent està reconeixent que és preferible una forma diferent de pensar, la femenína. Encara que no tots els problemes han estat resolts, i el nivell de vida és menor que abans de la crisi, la recuperació està en marxa a Islàndia. Prova d’ aixó es que s’ha représ la construcció d’una gran sala de concerts, interrompuda per la crisi. Un edifici que porta molt d’acoloriment per alegrar les llargues nits de l’Àrtic. Nova música doncs i esperança en els cors de la ciutadania islandesa.
