Prostitució: legalització, regulació o abolició?

Per Montse Fernández Garrido*

El dia 31 d’agost es va emetre en una emissora de ràdio una entrevista, que m’havien fet quatre mesos abans sobre el meu llibre “Tres generaciones rebeldes”, la biografia de la meva família, represaliada per lluitar per la República: 45 minuts de programa per a 49 preguntes i respostes, algunes sobre prostitució, tema que vaig investigar durant gairebé 50 anys. M’avisaren les amigues de la seva emissió, quan jo començava a llegir una magnífica novel·la d’intriga, que té com a protagonista una dona Inspectora de policia, que investiga l’assassinat d’una menor captada per a la prostitució. El seu títol és “La Innombrable”, escrita per Lorenzo Silva i Noemí Trujillo. No us la perdeu… Explica de manera excel·lent com es fa la captació, enganyant, com funcionen els proxenetes i com investiga la policia tots els delictes que cometen, també qui els proporciona la droga, així com els clients que paguen per desvirgar menors per 500 euros, que no cobren elles, i allitar-se després per xifres menors. Les xifres astronòmiques que guanyen ells, explotant-les, com les violen i de vegades assassinen, i quines condemnes tan petites s’aconsegueixen quan les investigacions van bé i poden provar els delictes, salvant-se generalment els puters i també els grans capos.

Relaciono totes dues coses perquè el locutor, un home en els meus antípodes ideològics, també de classe social, creences religioses, història familiar i dedicació professional, encara que coincidim en professió, ja que tots som professionals de l’advocacia. Ell és penalista, que diu que ha tingut com a clients proxenetes (els anomena empresaris) i un parell de prostitutes que diu que tenen bons ingressos, i fins i tot afegeix que l’ajudant dona, que agafa el telèfon i les hi porta l’agenda cobra 1.500 euros setmanals, afirmació que jo no crec. Vull dir que el seu coneixement del tema és força precari (ell defensa que les que es dediquen a aquesta tasca són dones cultes, esmenta fins i tot una gran advocada, i que ho fan perquè és un negoci molt lucratiu i fins i tot còmode i gratificant). Per contra, jo soc especialista en dret de família. Només he defensat dones i els seus fills i com a militant feminista he investigat i lluitat contra les màfies que capten, compren i venen dones i nenes com si fossin bestiar.

El locutor pretén convèncer-me de la seva posició i ofereix prestar-me diversos llibres –afirma que els té tots– de qui ell creu que és “una prostituta rica” que afirma públicament ser feliç i estar orgullosa del que fa. Parla de Valerie Tasso, de la qual la Wikipedia diu que és sexòloga, escriptora i investigadora, no prostituta, lectura que vaig rebutjar. Diu que es tracta que jo tingui “una altra visió i obri la meva ment”. La meva contestació és que és ell qui ha d’aprendre, ja que es refereix a un percentatge mínim de dones, que no deu arribar ni a l’u per cent i jo lluito, difonc, investigo situacions i lleis de nombrosos països i escric sobre el 95%, de dones pobres i esclavitzades. Per part meva i malgrat estar convençuda que ell no canviarà d’opinió, atesa la seva ideologia, jo li proposo altres lectures, força més científiques i investigades. I a més, molt més realistes.

La meva recomanació per saber amb certesa què és la prostitució, és llegir “El proxeneta”, llibre de Mabel Lozano. La història real d’un dels capos més grans d’aquest negoci a Espanya, que va acceptar col·laborar amb la policia i amb la judicatura, fet pel que es va lliurar de 29 anys de presó, complint-ne només 3, explicant i provant com era comerciar i mantenir els negocis, donant detalls i fins i tot els noms dels seus col·legues, els altres grans proxenetes que (van seguir amb els seus negocis després). Miguel, “el Músico” era un dels traficants més grans de dones, propietari d’una dotzena dels prostíbuls més grans d’Espanya i que va traficar amb més de 1700 dones de nombrosos països, desmuntant mentides i falsedats que es difonen sobre la “llibertat” i “voluntarietat” de les dones que exerceixen. El Músico s’havia enamorat d’una de les jovenetes de 18 anys que havia comprat, va deixar el negoci en complir la condemna, van tenir fills i s’ha reinserit socialment. Descriu així el que és aquest negoci a Espanya, i més encara des de l’any 2000, en què van fer una gran campanya per rentar-se la cara i mostrar-se com a “empresaris” que pretenien acabar amb l’esclavitud de les dones i ajudar-les a exercir lliurement i amb seguretat: El cert és que hi ha “Sexe, corrupció, assassinats, tracta de extorsions”. “És l’any 2000, quan vam fer el gran salt i ens vam consolidar com els nous anys de la trata, els grans capos de la prostitució… Es va passar de l’engany de l’amor i per tant d’un xulo, a la trata, que va donar lloc als grans i luxosos macro bordells, que no són altra cosa que presons per a les dones i plenes de miseria, per a dones esclaves d’un sistema nou i cruel” . Va ser a través d’ANELA, associació creada pels capos dels macro bordells, que es va difondre un invent: el de la “llibertat”, “la seguretat” i “la voluntarietat” de les prostitutes… Aquest grup va funcionar del 2001 al 2015. Només les advocades feministes els vam denunciar i ho vam difondre, però també la ciutadania els va creure. Després, passats els anys va sortir la veritat: la majoria dels seus membres van ser acusats per delictes relatius a la prostitució, el frau fiscal, l’alçament de béns, el blanqueig de capitals, la falsedat documental, les amenaces, els suborns i una infinitat de delictes jutjats i amb sentències fermes.

Acaba afirmant “el Músico”, el gran tractant de dones, que: “després de vint anys en el negoci, guanyant molts milions, compraven dones… per convertir-les en propietat i deshumanitzar-les, a través d’amenaces i coaccions, vendre-les i llogar-les en nombroses ocasions. Ningú decideix un dia ser puta, simplement les cacen persones com jo”.

Els altres llibres que li he recomanat són “Vull ser puta”, de Gemma Lienas, amb una gran investigació darrere que he difós al meu llibre perquè conté interessantíssima informació i dades recollida de textos d’institucions espanyoles i internacionals de confiança total. I dues biografies de dues dones captades i prostituïdes, que anys després són supervivents, oradores, escriptores i activistes com a feministes abolicionistes: Amelia Tiganus i el seu llibre “La revolta de les putes: de víctima a activista”. Romanesa violada en grup quan anava a escola i també després durant anys, posteriorment venuda amb 17 anys per 300 euros a un proxeneta espanyol, passant per 40 prostíbuls en cinc anys. I també Sonia Sánchez i el seu llibre “Cap dona neix per a puta”. A totes dues les hem portat les dones feministes abolicionistes i han omplert locals, fent xerrades interessants i emotives a Barcelona i comarques. Elles parlen d’esclavatge sexual i camps de concentració, col·lapse físic i emocional. També que la millor qualitat que ha de tenir una dona que es dediqui a la prostitució és contenció del fàstic. I de les seves il·lusions juvenils de ser professora, metgessa, advocada… Ser lliure i útil a la societat, somnis trencats pels proxenetes actuals.

A les últimes pàgines de la novel·la “Si això és una dona” de Noemí Trujillo i Lorenzo Silva, es diu (en record del llibre de Primo Levi sobre els camps de concentració nazis i les compara amb les noies que exerceixen la prostitució, havent estat captades pels clans de proxenetes) que: “A aquestes noies el hi prenen tot i les esclavitzen per llençar-les a homes blancs viciosos que alimenten el negoci a qui trafica amb elles, es lo más parecido a los campos de concentración del siglo XXI, en una sociedad que se dice democrática y libre. és el més semblant als camps de concentració del segle XXI, en una societat que es diu democràtica i lliure. I ve del mateix lloc, del menyspreu a l’altra i la ignorància del seu dolor. De la indiferència de la comunitat on es venen i es compren, dels qui governen i fan lleis i no ho impedeixen. En lloc d’un pijama a ratlles, porten minifaldilles vermelles o grogues, però les buiden i les maten igualment”,

En conclusió: els qui, amb bona fe, defensen la legalització o la regularització de la prostitució, ignoren que només els proxenetes serien els beneficiaris i així ho van entendre els proxenetes espanyols que van organitzar l’associació ANELA. La prova és que Alemanya la va legalitzar el 2002 i no van aconseguir els seus propòsits, alguns lloables: Reduir el nombre de dones i nenes que l’exercien, que fossin contractades amb els avantatges que això significaria amb més seguretat, protecció davant la violència i acceptació social. Per això van despenalitzar el proxenetisme, de manera que els delinqüents passarien a ser empresaris. I és clar i no menys important, que l’Estat ingressaria una gran quantitat de diners pels impostos dels “serveis”: el 2015 en aquest país, els ingressos al sector arribaven als 14 mil milions d’euros, per sobre de la indústria de l’automòbil. Anys després, només l’1% de les dones i les nenes prostituïdes (era legal exercir des dels 16 anys) tenien contracte. Hi va haver un increment massiu del tràfic, de la trata de dones i menors, de màfies, associacions criminals, drogues, extorsions i violència. Les màfies es van apropiar dels prostíbuls legals, i el país es va convertir en el primer destí de les víctimes de trata.

Un article de la llei de la legalització deia que qualsevol dona, menor de 55 anys, podia ser cridada a exercir la prostitució, si es trobava en atur. En cas de negar-s’hi, tindrien la baixa a l’oficina d’ocupació amb retirada de la prestació econòmica.

El 2017 es van veure obligats a aprovar una nova llei una mica més protectora per a les dones i nenes, que eren en un 63 per cent estrangeres, provinents de països pobres.

Per contra, a França, amb una llei abolicionista, es castiga els puters (així en diuen les prostituïdes, no clients) amb fortes multes que arriben al domicili familiar. I a la tercera ocasió penes de presó. I als proxenetes, a més d’altes penes de presó, se’ls expropien els béns (negocis, diners, immobles cotxes, vaixells), que es venen i possibiliten programes d’ajuda a les dones (habitatges, alimentació, formació) per sortir d’aquest negoci.

Esperem que aquí l’Estat segueixi endavant amb el projecte de començar a lluitar contra l’esclavitud i la indignitat, i es legisli amb la postura abolicionista, per encaminar-se cap a una societat progressista, lliure de tràfic i de prostitució de dones i nenes.

• Montse Fernández Garrido és advocada de dones. Feminista abolicionista. Professora de Màster (UB) i autora del llibre Tres Generaciones Rebeldes.